Publicitat
Publicitat

Hervé Falciani: “Falta poc perquè vegem el final dels paradisos fiscals”

"Els meus enemics saben que és molt millor per a ells que no em passi res", assegura l'enginyer informàtic

Quan vostè era petit vivia a Montecarlo i el seu pare treballava a la banca. Un món feliç?

Per descomptat. Era una mica estrany, perquè vivíem en una bombolla de seguretat, però sabíem quan al món havia passat alguna catàstrofe, com ara guerres, cops d’estat o crisis econòmiques, perquè arribaven més diners.

El 2001 comença a treballar a l’oficina de l’HSBC a Ginebra, Suïssa.

Sí, en aquell moment es parlava de millorar el sistema informàtic, que amb el temps esdevindria el cor del banc. Buscaven un sistema en el qual poques persones poguessin decidir l’estratègia del banc, evitant que els treballadors sabessin exactament què estaven fent.

Vostè era el típic empleat que quan acaba la feina se’n va a casa tranquil·lament.

Efectivament, va ser així durant anys. Jo havia de millorar el sistema perquè fos més segur. Quan vaig començar a veure que era el contrari, que no volien control sinó evitar el control, aleshores vaig decidir canviar el meu rol al banc.

Abans d’arribar aquí: si vostè era fill d’un treballador de la banca a Mònaco, i se’n va a un banc a Suïssa, què esperava trobar-hi, la velleta que va el dia 30 a comprovar si ha cobrat la pensió?

És veritat que sempre han planat sospites sobre alguns bancs, però la diferència era que vaig començar a tenir proves que miraven si els diners eren nets o no. Si em pregunta quan vaig sentir que tenia la pedra de Rosetta va ser quan un empleat em va donar l’accés al llibre de visites, amb el qual es pot entendre com funcionava la banca. Què demanaven els clients al gestor? Ocultar, evitar que la policia en tingués coneixement: “No parlin d’això a la meva secretària, no em truquin quan sigui a Bèlgica...”

¿En aquell moment vostè quants diners cobrava a l’any?

10.000 francs suïssos al mes, que són uns 8.000 euros. Amb les primes podia fregar els 150.000 euros a l’any.

I ho va posar en risc.

És que quan vaig començar a fer això era l’època de la crisi. El món financer s’ensorrava i es veia que els polítics prenien decisions contra els interessos dels ciutadans. Jo creia que amb aquesta informació es podia demostrar que tot era mentida, i que es podia canviar. Però no ho vaig decidir sol. Quan vaig prendre la decisió de fer-ho, va ser perquè tenia alternativa de treballar amb altres persones.

¿La seva dona va ser la primera a saber que posaria en perill la seva vida?

Sí.

I què li va dir?

No va ser un dia o un minut concret. Va ser un llarg procés de discussió, perquè ella també coneixia la banca. La decisió la vaig prendre amb ella.

¿Parlar-ho amb altres persones comporta un gran risc, no?

Sí, sempre vam aplicar el principi de dividir i compartir la informació. Controles la informació compartint-la en molts llocs. Aquest és el secret. Perquè per separat un sol element no saps de què parla. Al principi la meva dona no ho entenia tot, i jo anava a veure diferents persones explicant que alguna cosa dolenta passava. També amb la meva gent dins el banc. Recordi que jo havia anat a Ginebra perquè la feina que havia fet per controlar el banc a Montecarlo va agradar molt a altres enginyers i directors. Tenia accés a molta gent i la xarxa es va estendre exponencialment.

O sigui, que és la llista Falciani, però en realitat és la llista de molta gent que ha treballat amb vostè.

És molt més que una llista. Molts sistemes informàtics on es poden veure les transaccions i veure com funciona tot.

Vostè té accés a un gran volum d’informació. Aleshores, decideix anar a la justícia francesa. Per què no a la premsa?

Teníem l’experiència de Wikileaks, amb falta de control i sense possibilitat d’anar a la justícia. Jo tenia una idea molt clara de protegir els clients que no eren criminals. Molts cops, una investigació s’atura quan arriba a un país com Suïssa. Jo sabia que en el terreny judicial hi havia molts casos que podien agradar als jutges. Havia de protegir els innocents, els clients normals, i poder investigar sobre els altres. Al final, sempre busco el mateix: el canvi.

El curiós és que vostè posa en mans dels jutges una informació que ha obtingut de manera il·legal.

Vaig violar el secret bancari un minut després de començar a treballar amb la justícia francesa. Qui vulgui entendre una mica més sobre lleis, té ocasió de veure que qui fa la llei fa la trampa.

En el seu cas, va ser al revés. Primer va fer la trampa i després es va acollir a la llei.

En aquest cas és així.

Vaig llegir un perfil biogràfic seu a la BBC en què es pregunten si vostè volia vendre la llista per guanyar diners però no ho va aconseguir i ho va posar en mans dels jutges francesos. Què en diu?

Els mateixos que es pregunten per què ho faig, abans de preguntar-s’ho han d’observar que poques persones ho fan. Jo els dic que poden aprofitar això i dir que després no els agrada. Jo sóc el cuiner i he fet un plat. Et puc agradar o no, però el menjar que he fet agrada. El cuiner, és a dir, jo, des del principi es va enfrontar a molts problemes i va treballar amb serveis d’informació...

De quants països?

De molts.

[Falciani viatja sense parar. A Itàlia, França i Espanya se sent més segur i des de fa uns mesos ha relaxat les mesures de protecció. Informa les autoritats dels seus moviments. Quan surt d’aquest perímetre, el perill augmenta, i la vigilància també. De la resta de països que trepitja no en parla mai (amb l’excepció de l’Argentina).]

Ara de què viu? ¿Del que li paguen les policies?

No, mai he demanat diners. Estic treballant per a un institut de recerca. Sóc investigador de matemàtica aplicada a la informàtica. He treballat d’assessor de diversos governs. Aquest últim any a França hem fet un programa d’ajuda contra el carrusel IVA.

La seva família ara està amagada?

Sí, protegida per les autoritats del país on són. És millor així. El risc està canviant. Com més canvis polítics fem, menys risc tinc jo, però mentre hi hagi tants riscos, segueixo viatjant. El cap de setmana vaig a París, i després a Itàlia.

[Falciani té una filla. En parla poc però hi manté el vincle. Probablement s’ha perdut tota la paternitat. Li agrada molt mirar Madagascar amb ella. Curiosament, els protagonistes són uns animalons que viatgen pel món amb una missió, exactament igual que ell.]

Té estatus de testimoni protegit?

Bé, avui dia els enemics també em volen protegir perquè és millor que no em passi res [riu], perquè poden crear més soroll. El que volen és silenci.

Vostè ha fet una cosa que és possible que hagi provocat canvis de mentalitat, fins i tot en aquestes eleccions. Però resulta que a Espanya l’economia submergida és el 18% del PIB. Uns 190.000 milions d’euros. Al Regne Unit és el 9%. Vostè ens ensenya que hi ha diners en mans de gent rica que s’han escapat de controls fiscals, però hi ha molts diners ficats en l’economia de cada dia que no estan pagant impostos. Vostè ha fet una cosa que li ha costat un sacrifici molt gran, però en termes relatius és fàcil. És més difícil que Hisenda s’enfronti a la realitat que el 18% de l’economia espanyola és submergida.

No ho veig així. El total que es queda als paradisos fiscals no és el 18% sinó que es parla que és el 50%. Si el recuperem, podrem lluitar per acabar amb el 18% que perdem cada any. Però la bona pregunta és: per què hi ha gent que viu en negre? Per sobreviure. La gent no ho fa per gust, ho fa per sobreviure. Ho fan perquè són els únics que paguen impostos, i veuen que hi ha el 50% que marxa del país sense que passi res. Què prefereixes, el 50% o el 18%?

¿Creu que veurem el final dels paradisos fiscals algun dia?

Falta molt poc. Però costarà. Hi ha tota una indústria de l’evasió i optimització fiscal. Hi ha una veritable cadena de muntatge de societats pantalla internacionals, que en crees una i quan la policia la troba tu ja ets dues societats pantalla més lluny... Tenim països sencers que viuen d’això. Per exemple, Luxemburg, que viu de l’optimització fiscal.

[Falciani defensa una fiscalitat basada en l’activitat real de les empreses, i no en la seva declaració de beneficis, com a mesura urgent per lluitar contra el frau. Sempre cita Google com a empresa que paga a Espanya una quantitat ridícula en relació al que hi ingressa.]

¿Creu que està ajudant a un canvi de mentalitat, i que potser la victòria d’Ada Colau a Barcelona té a veure amb el que va fer a Ginebra?

Crec que jo només hi he contribuït amb un gra de sorra. Si no se sap que hi ha alternatives no hi ha elecció. Abans que gent del carrer com Colau es presentés a les eleccions, no hi havia alternativa entre el PP i els altres. Es necessiten alternatives i programes que puguin canviar les coses. Per això seguim, perquè estem en una crisi financera i volem que no hi hagi por. És més fàcil del que es podia pensar. Ho podem gestionar nosaltres, no necessitem mags, com explica la pel·lícula que hem presentat a DocsBarcelona. La política surt avui al carrer, i jo veig amb molta il·lusió que no fan falta els partits, és igual si es diuen Podem o Ciutadans. Ho veiem aquí a Barcelona. Es parla de les persones que des de fa anys treballaven al carrer. No cal un partit, es necessita col·laboració i ajut. Compartir la informació per assumir més responsabilitat i saber què es decideix al Parlament i a les ciutats.

Sí que calen partits. Colau ha hagut d’ajuntar una sèrie de partits per convertir-se en alcaldessa de Barcelona. S ap què em passa: que vaig néixer en una dictadura i quan sento algú que diu que no calen partits m’esgarrifo.

Jo no ho veig amb els mateixos ulls.

Sense partits, Ada Colau no seria l’alcaldessa de Barcelona.

És una trampa electoral, per dir que hi ha un partit. Però ella és una persona del carrer. No han votat per una persona, sinó per idees que es comparteixen. Això és una veritable evolució. Això és democràcia.

Vostè va aprendre a la presó?

Jo escoltava, més que parlar [riu]. Quan escoltes, la gent et parla, i a mi, que havia d’anar amb compte amb el que deia, ja m’estava bé així [riu].