Publicitat
Publicitat

José Antonio Zarzalejos: “Amb una raonable solidaritat i dient que Catalunya és una nació, podem seguir vivint junts”

Condició ”Si Espanya vol seguir existint, haurà d’acceptar la diferència de bon grat” Rerefons ”És plausible que en el cas Pujol l’estat actués quan l’expresident va deixar de convenir-li”

Com està Espanya?

Tenim un problema en l’economia: un país fortament endeutat, amb un model de gestió de la crisi que en part ens està portant a ser el tercer país d’Europa en desigualtat, segons l’OCDE. En l’àmbit polític, tenim un malestar amb la democràcia, amb el nostre sistema constitucional i amb el funcionament de les administracions. Això es manifesta a través del crit de “No ens representen” i amb l’emergència de nous partits. I hi ha un problema que afecta l’ànima de l’estat, que és la qüestió catalana. És un desafiament per a l’estat, per a Catalunya i per al conjunt d’Espanya.

¿I com es prenen aquest desafiament les elits de l’estat?

Han reaccionat malament. Han pensat que amb les contradiccions internes del procés el poden neutralitzar. No s’adonen que, encara que es neutralitzi el procés sobiranista, el problema d’una forta resistència a Catalunya a seguir dins d’Espanya és sistèmic i tard o d’hora s’haurà d’abordar. Contra els moviments socials, no es pot acudir al Tribunal Constitucional. S’ha de fer política, un discurs, un relat, un exercici de persuasió. Hi ha una tercera Espanya que es correspon amb una tercera via, i jo crec que serà la que prosperarà.

Jo no la veig gaire.

Ja ho sé.

Per al PP no hi ha res a parlar: “Derrotarem el procés amb jutges i policies”. I el PSOE diu que té un projecte federalista, però Susana Díaz avisa que no es reconeixerà Catalunya com a nació perquè això implica privilegi. Sé que vostè defensa un tracte fiscal per a Catalunya semblant al concert basc. ¿Algú pot dir als espanyols que, per solucionar la posició de Catalunya, hauran de rebre menys diners i reconèixer-se com a estat plurinacional?

Espanya és una realitat complexa, i si vol seguir sent Espanya, és a dir, ser un projecte comú, ha d’acceptar la diferència de bon grat. Això ve del 1714, del pas de l’imperi a l’estat nació. Espanya, amb els Àustries, era un regne amb dos estats coordinats i col·laboratius. Això ve de lluny, no d’ara.

Si ve de lluny potser no és un problema català, entre altres coses perquè no és agradable ser tractat sempre com un problema, sinó que el problema serà espanyol: Espanya es concep a si mateixa com un estat centralista, en què només és espanyol el que és castellà.

Segurament té part de raó, però el 1978 arribem a un arranjament raonablement eficient: la Constitució i l’Estatut de Sau. Però per defectes tècnics i polítics de la Constitució es va dissoldre la singularitat de Catalunya com si fos una autonomia més. Això afecta la percepció de la singularitat amb què Catalunya es percep a ella mateixa. Després, la solidaritat no pot acabar empobrint qui és solidari. Podem introduir l’ordinalitat o buscar sistemes que funcionen al País Basc o a Navarra. Si no tenim por de la paraula nació, podem trobar una pista d’aterratge per al desencontre i continuar vivint junts.

Però si per un Estatut que no trencava res el PP va sortir al carrer a buscar 4 milions de firmes, i un TC va carregar-se articles de l’Estatut que havia votat la gent...

El moviment sobiranista a Catalunya té èpica, ètica i estètica. Acaba de citar una raó moral que els espanyols hem d’admetre com a perfectament raonable. Un TC per primer cop en la història esmena el dictamen d’un cos electoral. Si no fem autocrítica que el sistema va funcionar molt malament, ens estem confonent.

Al contrari, l’Estat li dirà que el sistema va funcionar molt bé.

No, el sistema va funcionar molt malament perquè trobàvem a faltar la supressió i el recurs previ d’inconstitucionalitat, que hauria evitat que un TC en aquella situació esmenés les Corts Generals i el Parlament de Catalunya, però també el cos electoral català. Cal un acte de reconeixement que el sistema va funcionar malament i injustament, i llavors trobar la fórmula per anar-ho reparant. Si s’arriba al novembre amb un Parlament fragmentat a Espanya, hi haurà més opcions de negociar una sortida no traumàtica o, com deia Antón Costas, sense decisions unilaterals, perquè vinguin d’on vinguin seran dolentes. I l’idioma català l’hauríem de celebrar tots els espanyols.

Però si s’han inventat el LAPAO a l’Aragó, i fa dècades que veiem secessionisme lingüístic al País Valencià!

Una de les coses que m’angoixen més és observar la malaptesa de la dreta espanyola. El PP ha de pensar per què al País Basc, a Navarra o a Catalunya és irrellevant.

Vostè va donar la notícia de l’abdicació del rei Joan Carles I i en el llibre s’ocupa molt de la monarquia. Explica que el 2013 el rei va esbroncar sonorament el comte de Godó per la línia de La Vanguardia .

En aquella època el rei havia perdut les referències personals, queien la seva reputació i la seguretat. Que tingués una conversa desagradable amb l’editor de La Vanguardia, que és el principal diari de Catalunya, no és el més greu. Ho va ser més el post a la web de la Casa del Rei en què parlaven de “galgos i podencos ” i de quimera sobre el procés sobiranista. Un llenguatge impropi del cap d’estat. El rei va girar la cara a la realitat. Felip VI és molt més conscient del que passa. El fet que tant la princesa d’Astúries com la infanta Sofia estiguin des de molt petites aprenent català diu molt sobre la sensibilitat del monarca per aquesta qüestió.

Quan Pujol es va preguntar “què cony és la UDEF?”, vostè li contesta en un article viral: “La UDEF és l’estat, i quan l’estat se sent atacat, actua en legítima defensa”. És a dir, durant molt anys l’estat sabia què feia Pujol, però com que li convenia la política de Pujol no va fer res.

Segurament.

No és un escàndol, això?

Sí, tot en si és un escàndol. Per què va fer la confessió el 25 de juliol del 2014 Jordi Pujol? Quins elements de convicció va tenir el president per confessar? Si no ho feia, què li passaria? Parlem de l’estat. Probablement si ell no ho feia ho haurien fet per ell.

Sense ignorar la responsabilitat de Pujol, que és la principal, l’estat actua a la carta. Quan Pujol és un aliat de la corona o un element d’estabilitat que dóna suport a governs en minoria de Felipe González o José María Aznar, l’estat no actua. Quan diu que ja no té raons per no ser independentista, l’estat actua.

Admeto que la seva tesi és plausible.

Per què Aznar va escollir Rajoy?

Em faig constantment la pregunta i no sé contestar-la. Crec que Aznar va pensar que Rajoy era més dòcil, més connectat als corrents profunds del PP... I ha resultat que s’ha quedat a mig camí. No renova, però tampoc és de fidelitat absoluta al PP d’Aznar.

Tot fa pensar que Rajoy serà el candidat popular al novembre, no?

No n’estic segur. Si no pren mesures fulminants i ràpides, i efectives, Rajoy té dues opcions: que el facin fora els barons o perdre les generals. Però avui la situació és inviable.

Si no fos Rajoy, qui seria?

Aquesta és una altra bona pregunta. No ho sé. Hi ha el perfil de baró territorial, com Núñez Feijóo, però pot ser també un jove valor del partit com el ministre de Sanitat, Alfonso Alonso. En aquestes aigües es mou la possible alternativa. I si el Rajoy d’avui es presenta perdrà les eleccions.

¿La història no li reconeixerà que va salvar Espanya del rescat?

Això és un altre dels mantres sense justificació. El rescat sobirà d’Espanya no era viable. No hi havia diners. Mai es va plantejar així perquè l’economia espanyola és molt més que la suma de Grècia, Portugal i Irlanda. Rajoy ha sigut un bon alumne per als deures que li ha posat la troica.

Em vaig quedar atònit en sentir-lo en la campanya de les municipals dient: “Qui parla avui d’atur?”

Això va ser un error tremend, dels molts que es van cometre durant la campanya.

Després diuen que tenen un problema de comunicació.

Es té un problema de comunicació si no es té res per comunicar o si el que es comunica és mercaderia avariada.

El “Sigues fort” de Rajoy a Bárcenas de què és indicatiu?

Aquests SMS implicaven certa proximitat personal entre el president del govern i el que era tresorer del PP. Gens sorprenent, perquè qui nomena Bárcenas és Rajoy, i qui el fa senador també. Bárcenas i Rajoy són dos vells companys de partit, dos vells coneguts, no sé si amics, però no es poden ignorar l’un a l’altre.

I Aznar? Està acreditat que al PP hi ha hagut doble comptabilitat durant anys, que ha pagat en negre reformes a la seu del partit, Matas és a la presó, té Gürtel en tota la seva dimensió, Rato, Blesa... Tot això per què no taca Aznar?

Rato, Blesa i les finances del PP toquen Aznar, però en termes de llegat, no en termes de responsabilitat penal. Tota la generació del president Aznar està tocada de principi a fi, entre els quals el president del govern. Bona part de l’aznarisme està compromès pels anys en què es van produir gravíssimes irregularitats, algunes de caràcter penal.

Què és el primer que llegeixen les elits espanyoles al matí?

A vegades penso que no llegeixen.

Quins confidencials, quins articulistes, quines capçaleres...

Seria ficar-me als despatxos dels senyors de l’Íbex-35, i la veritat és que no hi sóc. Jo crec que els donen resums de premsa ràpids i genèrics però molt descontextualitzats. I quan no es veu el context es perd sensibilitat. Una de les necessitats d’Espanya és la renovació, no tan sols de la classe política sinó també d’altres classes dirigents.

Qui és el periodista espanyol més influent?

Fins a principis dels anys 90 sense cap mena de dubte era Juan Luis Cebrián. Després, fins a la primera dècada del segle XXI és Pedro J. Ramírez, que vol ser un outsider del sistema però estant en la nomenclatura del sistema. Hi ha coses que són tan contradictòries que resulten impossibles. Ara no hi ha referències així. El sistema financer i empresarial té sobre els mitjans de comunicació un pes extraordinari. I els mitjans han perdut fiabilitat.

L'