15/03/2015

Josep Maria Espinàs: “Té malícia, aquesta entrevista, eh? Millor. La bonícia és perillosíssima”

7 min

Abans de res, moltes felicitats per la Medalla d’Or de la Generalitat.

Molt bé, gràcies.

Vas dir que medalla venia de “metall”, i que si l’or era un senyal de premi, el premi final l’identificaves amb la paraula independència.

Sí.

Per què ho vas dir?

Perquè ho sento. Quan parlo d’una cosa, fins i tot improvisant com en aquell moment, m’he adonat que allò ja ho tinc madurat dins meu. No faig una exploració de què podria dir i què no. D’altra banda, és evident que sóc partidari de la independència; en tots els seus graus possibles, eh? La independència personal, de sentiment, la independència de tot. Si no fóssim independents, no existiríem com a persones.

Com et sents?

Em sento vell. Afortunadament, el cervell em funciona bé, em trobo bé i no tinc cap problema concret. Faig la vida de sempre, amb algunes petites dificultats físiques, però si a mi em diguessin que en tinc 88, no m’ho creuria, m’entens? Igual que no em creuria que em diguessin que sembla que en tingui 20. La veritat és que en mi hi penso molt poc.

Aquest llibre, A ritme del temps, és una autobiografia tan sui generis que el seu autor afirma tot just començar: “Em falten qualitats per a poder escriure unes memòries acceptables”. Home...

Perquè això suposaria mirar-me molt a mi mateix i començar d’aquella manera: “Jo vaig néixer aquell any, el meu pare es dedicava a això, la meva mare...” M’avorriria tant escrivint, cosa que no m’ha passat mai, que no podria fer-les. Aquesta autovisió no m’interessa gens. Ara per primera vegada se m’acudeix que és un llibre de situacions, en el qual jo hi sóc.

Abans d’entrar al contingut, parlem un moment de la forma. Aquesta autobiografia té forma de versos.

Diguem ratlles curtes.

O de lletres de cançons.

També. No ho sé, però m’ha sortit sense voler. No sé per què se’m va despertar en un moment determinat aquest tipus de construcció, de prosa ritmada. Ja es veu que això no és poesia, perquè ningú ha fet una poesia sobre si era difícil o no caminar per l’Índia quan tenies un mort estirat a terra. Jo no crec que hi hagi poemes que parlin d’aquestes coses, i en aquest llibre se’n parla.

Entrem en alguna de les situacions. El dia que li van dir al teu pare: “Si d’aquí un quart d’hora no hem tornat, ja pots anar-te’n”.

Sí, van ser uns milicians en plena guerra. El pare treballava per una senyora que tenia diners, li administrava coses. Seguint la pista, van trobar el meu pare per veure si els deia on era aquesta senyora rica. Suposo que era això, tampoc en va parlar gaire. El van agafar, se’l van emportar de casa. Veig la meva imatge del més petit de tots a la falda de la mare, el pare havia desaparegut i no sabíem què passaria. Els precedents eren poc agradables, no? Quan el van deixar sol en una carretera, el pare es pensava que l’anaven a afusellar i va pensar: “M’han dit un quart, doncs fem vint minuts”, no fos cas que... En arribar ens va dir: “Ara, nens, aneu a jugar”.

En aquesta contenció, t’hi veig a tu. En això deus ser fill del pare, no?

El meu pare encara era una mica més contingut que jo. Potser perquè el meu ofici m’ha portat a obrir-me a uns camps determinats, i el meu pare va tenir una vida privada normal i tranquil·la. Però sí, en molts aspectes, físicament i de temperament, m’hi sento molt identificat, amb el pare.

Afirmes que t’ha agradat molt ballar.

Sí. Fixa-t’hi bé, el ritme. El ritme sí que em sedueix. Hi ha dues músiques en les quals em sento molt identificat, que són el jazz i la bossa nova. Per la qüestió del ritme, perquè quan la bossa nova diu “ olha que coisa mais linda...”, això és ritme. És com una onada, això és el que a mi em sedueix.

Deixem-nos seduir un moment, sisplau, Josep Maria. [Sona Garota de Ipanema. ]

Quatre notes, i això és el ritme. Tan senzill com sembla, i això és el més difícil del món. Ser emfàtic, pedant i complicar les coses és més fàcil que simplificar-les... A casa hi havia un ambient molt còmode que no es basava a fer-se afalacs sinó en la convivència admesa i gaudida, però sense cap excés. Amb la mateixa naturalitat amb què el meu pare es va posar al piano perquè jo cantés unes cançons. Quan jo m’equivocava de nota i em deia “Tornem-hi?”, per a mi la força del moment és en l’interrogant, “Tornem-hi?”, que, precisament, és una manera de no forçar res.

[Li allargo una fotografia seva del 1967, on surt amb pipa i bigotet, obra de Xavier Miserachs. Les imatges d’aquest moment estan disponibles a la web, tant a la versió escrita com al vídeo de l’entrevista.]

No voldràs que m’aguanti a mi mateix [riu]. Em vaig deixar el bigotet perquè havia d’exercir d’advocat. Tenia una cara de nen... Havia acabat la carrera, era jovenet i pensava que no faria res en el món dels jutjats, que no em tindrien respecte i que el mínim que podia fer era deixar-me el bigoti.

La pipa ja la duies, però.

Sí. Continuo fumant-hi. Ara escandalitzaré algú, però ja m’explicaré. Continuo fumant amb pipa als 88 anys per prescripció facultativa. Ara diran que l’Espinàs s’ha tornat boig del tot... Però un bon metge em diu: “No toquis res del que fas. Ara no se t’acudeixi que has de ser vegetarià... Si has arribat a 88 anys així, no ho toquis”.

Aquest és el llibre d’on hem tret la fotografia, Conversaciones en Cataluña, de Salvador Pàniker, que en aquell llarg final del franquisme va tenir la capacitat de fer parlar els seus interlocutors com si no fossin en una dictadura. M’emociona com comenceu: “ Dime alguna cosa sobre la situación del escritor catalán ”, i tu contestes: “ Escribir en catalán es una suerte. El escritor catalán tiene una ventaja que no tiene ningún otro escritor en el mundo. Dispone de una causa por la que luchar, su propia lengua. Disponemos de este anacrónico privilegio, y le llamo privilegio porque en un mundo donde sólo se habla de crisis de ideales, el disponer de un ideal colectivo es un gran privilegio ”. “ Por qué no escribes en castellano? ” “ No es, como dicen algunos, por espíritu de sacrificio. Para hacerme entender por los demás yo puedo utilizar cualquier idioma, pero para crear sólo puedo utilizar mi idioma ”.

Jo era relativament jove, encara, quan vaig fer això, no?

Tenies 40 anys.

La meitat dels que tinc ara... Això em tranquil·litza una mica, perquè sempre penses quins disbarats has fet al llarg de la vida, i que ara em treguis això i pugui dir que hi estic d’acord, fa un cert efecte. Segurament he dit moltes coses no adequades, però no he pretès mai fer comèdia o vestir-me amb un vestit que no em toca.

A A ritme del temps no he sabut veure-hi res dedicat a la teva dona ni a la teva filla Olga.

No, perquè tenia el risc de caure en sentimentalismes... Això és vida privada... N’he parlat algunes vegades, però em semblava que aleshores hauria volgut fer el que no he fet, que és una autobiografia. Sobre aquestes absències, que no volen dir falta d’afecte... ja vaig fer un llibre sobre la meva filla Olga, que té síndrome de Down, però em semblava que era...

Has preguntat mai, com Josep Pla al seu editor Vergés, “¿Creus que els meus llibres continuaran sent llegits?”

No. A mi m’interessa que els llibres que publiqui siguin llegits mentre jo estic viu, no tan sols perquè és una satisfacció sinó també perquè instintivament et porta a voler fer-ne un altre. És una cadena de llibres... M’he trobat parlant de moltes coses diferents sense haver-m’ho proposat.

Billy Wilder deia que Déu s’havia oblidat d’ell perquè passaven els dies i continuava vivint. Va morir als 95 anys. Una vegada va dir que li encantaria morir assassinat pel marit de la seva amant de 25 anys, sorpresos al llit tots dos.

És bonic fer frases brillants, eh? Jo sóc anti frases brillants. I si em seduís una noia de 25 anys, procuraria que no veiés com em moro. Això per començar.

Si ara, el 2015, 48 anys després d’aquella pregunta, et pregunto: “Digue’m alguna cosa sobre la situació de l’escriptor català”, què contestes?

Alguna cosa no podria contestar. Jo he sigut sempre un entrevistat una mica empipador... Reconec el defecte, però la generalització és una cosa que m’esgarrifa, perquè sempre és mentida. Només podria dir-te que la diferència respecte a quan jo vaig començar a publicar llibres és considerable. Jo recordo un dia que presentava un llibre, i com que arribaven de Rússia els voluntaris que havien anat a la División Azul, es va suspendre l’acte. Jo he anat a una festa literària amb un policia a la porta que anava fitxant la gent que entrava i sortia d’aquella presentació. Jo he firmat llibres d’amagat sota un taulell a la Rambla. L’escriptor català no existeix. Existeixen molts escriptors catalans. Ara la situació és bona perquè surten magnífics llibres, alguns amb difusió internacional, i això quan jo era jove era impensable. Per tant, és bonic pensar que la vida és un seguit de sorpreses.

Vull acabar demanant-te que llegeixis un dels articles. No sé com en dius, dels versos; de les planes, vaja. L’última, que es diu “Crònica”.

Home, em tries un tema... Abans d’aquest “Crònica”, hi ha un text que és la notícia de la meva mort. Després, per compensar-ho una mica, potser, faig una mica d’ironia amb aquesta crònica. Potser hi posaré el to que correspon. “L’Espinàs, sí, un bon noi. Gairebé sempre amable, li van donar alguns premis literaris, sobretot en un temps en què hi havia poca competència. Els viatges a peu? Sí, una colla. Però només explica allò que veia, no hi projectava cap tesi interessant sobre l’espècie humana. Va escriure molts articles, sí, això sí, però de temes poc ambiciosos. És cert que li interessava allò que veia, però no formulava cap doctrina sobre la construcció de l’ésser humà. Va escriure el Cant del Barça, és veritat. L’home tenia traça a fer versos, la poesia és tota una altra cosa, i caldrà reconèixer, entre els seus mèrits, que fes cançons sense saber de solfa. Va saber ser modest, virtut difícil, com li corresponia, i mai va ser, segons sembla, enemic de ningú. I això, com és sabut, és el senyal de la insignificança”.

Et vas divertir molt escrivint això.

Sí, una sàtira de mi mateix i dels altres. De tot. Res de transcendentalisme, ja ho sabem. Això és la vida d’un escriptor que escriu amb una llibertat que no ha perdut, fins i tot amb ell mateix. Tens un punt de malícia en aquesta entrevista, eh? Sí, home, sí. Sense malícia no es pot fer res. I la bonícia és perillosíssima.

stats