Misc 19/07/2017

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Roures, Coixet i el debat del referèndum'

"Coixet acaba afirmant que no és hora de fronteres, sinó de bastir ponts. Hi estic d’acord, però, per abraçar-se cal ser dos"

3 min

L’emissió a TV3, ahir, del documental de Jaume Roures i Mediapro ‘Las cloacas de Interior’ va permetre que més de set-centes mil persones -766.000, per ser exactes- tinguessin informació de primera mà de com el ministeri de l’Interior espanyol pot manipular la policia fins a convertir-la en una policia política, una policia per ser llançada contra adversaris polítics, fabricar proves i inventar mentides, per perjudicar persones, impactar en campanyes electorals i, si és possible, aconseguir que la justícia actuï en una versió autoritària del clàssic ‘Todo por la patria’. Aquest ús de la policia és la millor demostració d’allò que dèiem en la nostra anàlisi d’ahir: que l’Estat té més força però no per això té més raó.

Mentrestant, el Govern vol posar urnes i no pot explicar com ho farà (si és que ja sap com ho farà), fins al punt que Puigdemont demana a la gent que confiï en l’executiu i no es distregui en els procediments. En circumstàncies normals, un president no podria dir això, però ja saben que les circumstàncies disten molt de ser normals. L’hermetisme ajuda el Govern, però no perdem de vista que és molt més greu que per comprar unes urnes calgui fer-ho d’amagat.

El problema d’aquesta clandestinitat imposada, el problema d’aquesta excepcionalitat, és que el referèndum difícilment serà “com sempre”, que diu el Govern. Com es pot fer campanya pels arguments si el mateix instrument està en discussió?

Ahir, per cert, van aparèixer cartells amb Franco dient que no es voti. Era 18 de juliol i l’enganxada de propaganda tenia el seu simbolisme. He escrit avui que cal donar arguments a la gent que dubta d’anar a votar. Com voleu que no hi hagi gent que en dubti quan sent que n’hi ha que diuen que el referèndum és un cop d’estat? A aquesta gent que dubta o que té por dir-los que Franco no voldria que votessin és massa fàcil, és massa pla, i no és respectuós amb el seu dubte. És a Rajoy a qui cal contestar. Es tracta del futur, no del passat. Seria molt més eficaç respondre amb arguments clars i senzills la pregunta: ”Per què el volen, el referèndum?”. Igual que per argumentar el ‘sí’: “Per què la volen, la independència?”.

Mirin, avui hi ha un article destacat d’Isabel Coixet a ‘El País’ on argumenta les seves raons contra el referèndum unilateral, però on diu que si els partits l’acorden i es canvia la Constitució, que es pot canviar, per què no?

L’article és ple d’opinions que permetrien obrir un debat democràtic, tan apassionat com vulguin, però democràtic, respectuós. Per exemple, aquesta idea mateixa que si l’Estat vol, endavant. I si l’Estat no ho vol, què fa la meitat del país, pel cap baix, disposada a anar a votar encara que l’Estat no ho reconegui? Recorda que el Govern del Canadà va pactar les condicions per a la victòria del ‘sí’. Jo he sentit Mas i Puigdemont oferir a Rajoy unes mil vegades pactar les condicions per a la consulta, i la resposta ha sigut el menyspreu.

Parlant de qüestions personals, afectives i, per tant, importants: per exemple, que ser català i espanyol no són conceptes antagònics. En el terreny dels sentiments personals, probablement és així: ja sabem que això de les identitats nacionals és ple de sentiments íntims, familiars i culturals; però en el terreny polític això només seria veritat si poguessis tenir la doble nacionalitat, els dos passaports, perquè avui en dia, en moltes coses, com ara la llengua, ser espanyol és obligatori i ser català és voluntari. Són identitats desiguals, o desigualment protegides per la llei.

Coixet lamenta que els que pensen com ella són desqualificats per feixistes, o de Ciutadans o del PP. No dubto que ha sentit o llegit coses desagradables, i és també per això que no m’agraden els cartells de Franco, però entre voler votar i prohibir votar hi ha, em sembla, una actitud més democràtica i una altra que no ho és gens.

En fi, un debat com aquest em sembla necessari.

Coixet acaba afirmant (i diu que admet que això és bonista o ingenu) que no és hora de fronteres, sinó de bastir ponts en un món convuls com el que habitem. Hi estic d’acord, però, com diu Xavier Rubert de Ventós, per abraçar-se cal ser dos.

stats