Avui no és un dia qualsevol a la vida política del país, perquè avui se celebra el darrer congrés de Convergència Democràtica de Catalunya. Convergència va ser fundada el novembre de 1974 –just un any abans que morís Franco– en la clandestinitat, a Montserrat, aprofitant que centenars de culers hi havien pujat un diumenge a fer un aplec de celebració del 75è aniversari del Barça. Aquest vespre, el congrés del partit reduirà Convergència a una estructura jurídica, és a dir, que la marca continuarà existint legalment perquè, com explica avui l’Oriol March, el partit té casos judicials oberts, però també aspira a tenir minuts en els futurs blocs electorals quan vinguin eleccions o a les subvencions que reben els partits, però serà una closca buida, hibernada, que ja no operarà com a partit polític. I aquest cap de setmana, els militants triaran un nom nou.
Del que ha significat Convergència en la Catalunya contemporània n’hi ha prou de recordar que ha governat Catalunya durant 29 dels 36 anys que fa que escollim un Parlament. 29 de 36 anys. I en aquests 29 anys, 11 el va governar amb majoria absoluta.
Convergència es refunda. Per què? Perquè ha esdevingut un partit independentista? No. Evidentment és refunda pel cas Pujol. Escrivia el convergent Miquel Puig a l’ARA fa uns dies: “Quan un partit es ‘refunda’ és que està mirant d’escapar del seu passat. Els partits comunistes europeus (PSUC inclòs) ho han fet per fer oblidar la seva identificació amb la falç i el martell. Convergència, ho sap tothom, es vol refundar per despujolitzar-se, ara que la família Pujol ha passat a identificar-se amb la corrupció”.
Certament, sense el cas Pujol no hi hauria refundació de Convergència. La identificació entre Convergència i Jordi Pujol, que el va fundar i presidir durant prop de 30 anys, ha estat tan gran, que la caiguda en desgràcia del líder arrossegava també tota l’estructura. Algú dirà: “Doncs ja trigaven a refundar-se, perquè d’aquí 15 dies farà dos anys que Pujol va caure del pedestal, quan va admetre tenir diners a Andorra no declarats”.
Però és que això explica la singularíssima naturalesa d’aquest partit. Primer, que no és ben bé un partit. Ni tan sols s’ho va voler dir. Va ser creat amb el nom de Convergència, i qui hi convergia? Democristians, socialdemòcrates, liberals, catalanistes, i entre aquests, autonomistes, i independenistes. I entre els autonomistes, n’hi va haver de tota la vida i també de gent que havia arribat a tenir càrrecs en el franquisme, i tot sota el lideratge màgic d’un polític que havia identificat la seva persona i, per tant, el seu propi partit amb el país, i tot sense trencar amb Espanya. Un equilibri només a l’abast d’algú dotat amb la capacitat d’entendre la naturalesa sociològica del país que aspira a governar i del repartiment de poders econòmics que hi intervenen.
Això, i les exigències del procés, expliquen que CDC superi l’estat de xoc de les revelacions de Pujol dos anys després i es refundi. Com em deia un alt càrrec del partit, el cas Pujol ha estat un terratrèmol enorme i encara en notem les rèpliques.
Aquesta refundació ha començat fortament dirigida per Artur Mas, que s’ha llançat a proposar una direcció tàndem, formada per Mas i per Munté. Els militants hauran de dir si aquesta és la millor manera de començar una etapa nova.
Convergència s’enfronta a la prova del 9 de qualsevol partit: ser percebut com a útil en la societat. Ha anat perdent suports electorals. El 26-J, alguns dels seus votants van ocultar que havien votat CDC quan els ho van preguntar a peu d’urna. I malgrat tot, hi ha una part del país que vol sentir-se representada per una formació de centre. I que està disposada a mirar, encara que sigui de reüll, què els proposa aquest nou partit que avui naixerà.
