Misc 11/07/2017

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La gent que no vol que es voti'

"És estrany no voler ser consultat, sobretot si creus que tu ets el dipositari de la sobirania nacional"

4 min

El referèndum de l’1 d’octubre té dos nivells: què fa el govern català, com hi respon el govern espanyol, quina posició agafen els partits, i després, què fem, i sobretot què farem nosaltres, la gent, què farem nosaltres, els catalans, des d’ara fins a l’1-O.

Puigdemont estudia concentrar l’operativa de l’1-O en un conseller

Sobre la iniciativa política, venim de dies vertiginosos: Puigdemont cessa Baiget; es presenta la llei al TNC; Cospedal recorda que l’exèrcit espanyol hi és per garantir la Constitució; Iglesias diu que ell no votaria; els comuns, que se sumaran a l’1-O però com a mobilització; avui sabem que Puigdemont valora crear un ‘conseller del referèndum’, amb la qual cosa un sol departament ja existent concentraria totes les atribucions per tirar endavant la consulta; Colau matisa: “Barcelona posarà totes les facilitats perquè l’1 d’octubre, sigui el que sigui, una mobilització o un referèndum efectiu, tingui tot l’èxit possible”, i el PSC i el PSOEfaran ofertes al Govern per desactivar l’1-O”. Però les ofertes, que es presentaran divendres, no inclouran ni una consulta pactada ni el pacte fiscal, que segons el PSOE “només és reconegut a la Constitució per al País Basc o Navarra”, i han de ser compatibles “amb la igualtat de tots els espanyols i amb la sobirania única”. ‘Business as usual’.

De les declaracions d’aquestes últimes hores en destaquem tres. La de Pablo Echenique, Podem, que creu que amb la postura de Colau, "abriendo las puertas" o "poniendo cajitas encima de mesas", no passa res, perquè no n’hi ha per tant. A tot el món se’n diuen urnes, però pel Sr. Echenique, quan es tracta de Catalunya, són “cajitas”. Entre ell i Pablo Iglesias, porten uns quants dies mostrant els límits de la seva voluntat transformadora.

La declaració de Cristina Narbona, presidenta del PSOE: “Als catalans se’ls està explicant el referèndum com a exemple de democràcia, quan en realitat posar una urna no equival a democràcia si no es compleixen unes garanties que, en aquest cas, no es compleixen”. I es queda tan ampla. Si al final no hi hagués prou garanties, creu la senyora Narbona que podria ser que l’Estat hi tingués alguna responsabilitat? No ho sé; i si per exemple l’Estat, a part d’espiar, ‘hackejar’, embrutar reputacions, inhabilitar càrrecs electes, impedir debats al Parlament, reformar el TC ‘on demand’, amenaçar amb l’exèrcit, dir que votar és un cop d’estat i que posar les urnes és antidemocràtic, hagués pactat una consulta ara, o un tracte fiscal diferent fa cinc anys, o l’Estatut en fa deu? No creu que és un sarcasme demanar garanties a qui ha fet totes les propostes possibles i l’estan perseguint?

I la tercera, d’Ada Colau, que em sembla més interessant: “A mi no em preocupa que el referèndum sigui unilateral respecte al govern del PP, però sí que em preocupa que sigui unilateral respecte a la meitat del poble que té dret a decidir”.

En efecte, a Catalunya hi ha molta gent que no és que vulgui votar que ‘no’, sinó que no vol votar. Que només votaria ‘no’ si l’estat espanyol li digués “Pots votar ‘no’ perquè jo, Estat, autoritzo el referèndum”. Persones que necessiten allò que deien abans del bons del Tresor: “Con la garantía del Estado”. Persones que per por de l’Estat, per por de quedar-se en minoria en la Catalunya independent, per convenciment, per segles de supeditació mental no conceben cap altra font de legitimitat que el que digui el govern espanyol, encara que des de fa 40 anys els hagin dit que la sobirania nacional els correspon a elles, com a part del poble espanyol. Gent que no vol votar. Que té un bloqueig a acceptar que el 48% dels seus veïns vulguin la independència. Els del ‘sí’ esperen el referèndum amb alegria, gairebé com un alliberament (amb por de perdre, només, però amb l’alegria de celebrar-lo), i donat el cas, molts del ‘no’ l’esperen amb aprensió, amb angúnia. D’això va tota la política comunicativa del govern espanyol i els partits que li fan costat: de convertir l’1-O en un assumpte brut i delictiu, de deslegitimar-lo.

I potser som un peix que es mossega la cua: com més persegueix l’Estat els nostres càrrecs electes, a més cautela els obliga, que converteix el referèndum en un assumpte més anormal, menys “com sempre”, malgrat tot els esforços del seus convocants.

A totes aquestes persones els diria que és estrany no voler ser consultat, sobretot si creus que han de millorar els teus hospitals, l’atenció a la pobresa, la relació entre el que pagues en impostos i el que se’n fa a Catalunya, si creus que tu ets el dipositari de la sobirania nacional, que tot això ha de millorar. És estrany no voler donar el teu vot, que no vulguis que et preguntin la pregunta. Però encara més estrany és no voler que la pregunta es formuli, que ningú no hi pugui donar la seva resposta. És a aquests catalans a qui cal parlar.

stats