Publicitat
Publicitat

Marta Casals: “Si de Pau Casals se n’enamoraven homes, dones i nens, per què no jo?”

Entrevista d'Antoni Bassas a la vídua de Pau Casals

Quan li van explicar la creació del Dia Pau Casals va pensar que ja era hora?

“Això és magnífic!”, això és el que vaig dir. Que ja era hora, no ho vaig dir però ho vaig pensar [riu]. Ha sigut una gran idea perquè cal recordar detalls que la gent jove no ha conegut mai. El mestre va estudiar a Barcelona, hi va conèixer grans músics, com Granados, va tocar als cafès de Barcelona, va fer-hi la vida d’un jove estudiant que va venir del Vendrell al conservatori. Aquí va ser quan va començar, amb el seu do de Déu (com ell deia), a tocar el violoncel com avui en dia es toca. Va ser aquí on va començar tot això.

En una època en què Barcelona era un referent artístic, i quan amb la República floreixen mil iniciatives culturals, Casals forma una orquestra pagant-la amb la seva butxaca.

Sí. Ell volia que Barcelona tingués una orquestra de la mateixa qualitat que en altres ciutats europees, i va ser quan va començar l’Orquestra Pau Casals. Després va pensar que la música no era només per a aquells que podien pagar les entrades del Palau, i es va preocupar de fundar l’Orquestra Obrera de Concerts. Ell deia que la gent treballadora té el mateix dret de sentir aquest concert a les mateixes cadires en què s’asseuen els senyors les altres nits. Per a ell, això és l’elevació de l’esperit de la gent, poder gaudir d’un poema, d’un llibre, d’una dansa... La música i les arts són un vehicle per a l’enaltiment de l’esperit. Això és el que el mestre volia donar, sobretot als joves. La música és l’art més directe perquè no necessita traducció. Traspassa el teu cos i se’n va a l’ànima.

Als deu anys vostè ja tocava. La van portar a la capital, a Santo Domingo, i vinga vibratos , escales i arpeggios , i llavors la porten a Prada, no?

Sí, però no a estudiar. El meu oncle, que era crític musical d’ El Mundo de Puerto Rico, adorava Casals. Va ser gràcies a ell que jo vaig estudiar violoncel. Ell tenia totes les gravacions de Casals i jo les havia escoltat. Quan ja vaig tenir 7 o 8 anys, em van comprar un violoncel d’1/4. Un fagotista de la New York Philarmonic, amic del meu oncle, va dir que jo tenia talent, i em va aconseguir una beca per anar als Estats Units. El 1950, el mestre havia tingut el primer festival a Prada, i l’oncle va dir: “Anem a Prada l’any que ve amb la nena perquè senti el mestre que ella ha sentit tantes vegades als discos”. Ell deia que en Casals es feia vell, ja tenia més de 70 anys, i volia que jo el sentís just quan la gent deia que vivia una resurrecció. L’oncle, sent periodista, va fer una investigació sobre la família Defilló a Puerto Rico, on va néixer la mare de Casals. El mestre va anar-hi i va parlar amb ells, es van escriure cartes... I va escriure al meu oncle dient-li que quan anéssim a Prada l’hi féssim saber. Vam arribar el primer dia d’assaig, i tothom era fora esperant que entrés el mestre. Va entrar el mestre, i un professor meu, rus, que també era allà, va dir: “Aquesta és la gent de Puerto Rico”. I va haver-hi abraçades per a tothom. Així va ser la primera trobada amb el mestre.

Va tocar davant d’ell?

No. Ell va dir que li agradaria escoltar-me, però el meu mestre va dir que encara no era el moment. Finalment, vaig acabar els estudis a Nova York i vaig tornar a Prada.

¿I allà va tocar davant d’ell per primera vegada?

Sí. Allà em va acceptar. Llavors es va morir la seva dona. Al cap d’uns mesos va arribar una carta de l’oncle, que incloïa la carta del president de la Universitat de Puerto Rico, Jaime Benítez, convidant el mestre. Ja l’havia convidat abans, perquè a Puerto Rico hi havia Juan Ramón Jiménez i moltes personalitats del món de la literatura. Aquest cop, li va escriure també el governador de Puerto Rico, Luis Muñoz Marín, recordant-li que era el país de la seva mare i que els agradaria que hi anés de visita.

Era inevitable que s’enamorés d’ell?

Ho era, perquè era un símbol extraordinari. Però era tan senzill, bo, compromès, ple de força... A més, tenia un gran sentit de l’humor. Quan es va quedar sol tenia una muntanya de correspondència i jo vaig dir que podia ajudar-lo amb les cartes que arribaven d’Amèrica. A la tarda li feia de secretària. La relació es va consolidar així. Ell em coneixia, jo el coneixia, i a més l’ajudava, i estava tan sorpresa amb aquest home... Quan un és al costat d’un home amb aquestes qualitats, i a més amb aquesta simpatia... Quan la gent diu “¿Com és possible que te n’enamoressis?”, jo dic que nens, senyores i senyors s’enamoraven d’ell, per què jo no? Tenia carisma i un caràcter optimista i de fe... Patia molt i era molt dur, però era un home que sempre veia el costat positiu i com arreglar-ho. Per això anava a Prada amb els refugiats, feia concerts de beneficència, visites aquí i allà, discursos... Buscava com ajudar. Sabies que eres davant d’una persona que no era com les altres.

Tot i així, el seu pare no va estar gens content.

No, naturalment, una de les meves grans penes ha sigut el meu pare. Ell s’hi va oposar. Imagina’t en aquells temps, a Puerto Rico... Ells no ho podien comprendre i pensaven que jo estava ofuscada.

I les seves amigues?

No en parlaven mai. Les veia, sortíem, però no en parlàvem mai. Tinc una manera de dir “No em demaneu”. Jo parlo molt, però també sóc molt reservada. Em va saber greu per al pare, perquè va patir molt i no ho comprenia. Naturalment, ens vam casar i ens en vam anar. I, com va dir la mare, ho havia hagut de llegir a la premsa, i això li havia dolgut molt, encara que s’hi hagués oposat. Però jo tinc encara molta pena perquè el pare era un home excepcional i al cap de dos anys estava tot oblidat. Eren amics amb el mestre, cada cap de setmana ens trobàvem per dinar. Però aquest disgust no me’l perdono i em pregunto com hauria pogut fer-ho millor.

Suposo que era impossible. Hi ha mil històries a recordar, però tampoc voldria cansar-la. En tot cas, vostè sap que hi ha gent a Catalunya que se sap de memòria l’ I’m a Catalan . Ell va preparar aquell discurs?

No. És més, li anaven a donar una medalla i ell no ho sabia. No l’hi havien dit. Ell es pensava que anava només a estrenar l’himne de les Nacions Unides. Després va tocar El cant dels ocells, com feia sempre. Quan li van donar aquesta medalla i vaig veure l’expressió del mestre, incorporant-se, vaig veure que volia parlar i vaig pensar “Mare de Déu, ajuda’l”. Després d’haver dirigit dues vegades l’himne, el concert de tres pianos i dos violins de Bach... Quan va començar, a les tres o quatre paraules, ja vaig veure que no m’havia de preocupar. La soprano era Olga Iglesias i el cor era de la Manhattan School of Music, de la qual vaig ser presidenta més tard (quines voltes que dóna la vida...). Doncs l’Olga em va agafar la mà i jo l’hi vaig estrènyer tan fort que després em va dir: “Em pensava que me la trencaves”. Però no va fer falta. No vaig patir.

Davant de tot el món a les Nacions Unides, algú afirma, senzillament, “Sóc català”. Ho va fer fàcil.

Ell tenia la grandesa de la simplicitat, i això ho va dir un crític musical sobre el seu Pessebre. “ El Pessebre té les mateixes característiques de Casals: genial, senzill i ple de cor”.

Dels Kennedy què en recorda?

El mestre va anar amb en Kennedy perquè va tenir fe en aquest jove president i en les declaracions que havia fet sobre la necessitat d’acabar amb les dictadures, sobre la llibertat i la pau. Van mantenir una correspondència, iniciada per Casals amb una felicitació per unes declaracions que havien sortit a la premsa. Kennedy li va contestar, abans de ser president, dient-li com apreciava que una persona com ell trobés en les seves paraules una esperança per a la humanitat. Després el van convidar a la Casa Blanca, i ell va dir que hi aniria si podia parlar amb el president sobre el seu país. Va anar-hi, va tenir una entrevista privada. En principi havia de ser mitja hora, en va ser una i van sortir tots dos somrient, en Kennedy amb el braç a l’espatlla del mestre. Vaig dir: “Ha anat bé”. Això va ser a les quatre de la tarda. Ell va dir que podíem tenir esperança. El concert era a les vuit. Tot això era molta tensió per a un home de 85 anys, però estava ple d’energia per la conversa i va ser una nit extraordinària.

A la Biblioteca Presidencial de Kennedy a Boston hi ha tota una galeria dedicada només a aquella nit.

No sé si va llegir la presentació que va fer Kennedy del mestre en el discurs. “No hi ha ningú que hagi contribuït més a la bellesa, la pau i la llibertat que Pau Casals”. Un discurs preciós, l’hi enviaré per a la pròxima vegada.

Em farà moltíssima il·lusió. Acabem amb allò de l’elevació de l’esperit. Vostè creu que això falta en la nostra societat.

Els mestres sempre diem que els pares tenen la responsabilitat de donar als fills les experiències, no tan sols una educació excel·lent. No cal que siguin músics o escriptors, es tracta de tenir la sensibilitat de rebre el missatge, i si no estàs preparat no el pots rebre. Pau Casals es preocupava molt per això, perquè ell al final tenia una obsessió amb l’educació. Què se’ls diu del món? Considerava que se’ls havia de dir que eren un miracle, que podien ser un Beethoven, un Wagner, un Da Vinci, i això és el que també s’ha de ficar en la consciència dels nens. Que vagin a un museu, que escoltin música, que tinguin coses que els puguin elevar l’esperit.

Vol ser enterrada al Vendrell?

Ja està preparat. Al Vendrell, sí, però estaré enterrada a la tomba del meu segon marit, que també era com un fill d’en Casals, i se l’estimava molt. Ja estava decidit llavors això.

PERFIL
Marta Casals Istomin
, nascuda Marta Montañez Martínez (Humacao, Puerto Rico, 1936), arriba a l'ARA tot just baixar de l'avió. Ve de Washington, on viu, per participar en la primera Diada Pau Casals (Pablo Casals Day), que serà cada 16 de juny en record del mateix dia de 1934 en què Barcelona va declarar Casals fill adoptiu i va donar (en vida!) el seu nom a l’avinguda del davant del Turó Park. Se’ns tanca la porta de l’ascensor i comenta amb un lleu deix port-riqueny: “Hem trigat massa a entrar”. Conserva el català genuí en què parlava el mestre i marit, amb qui es va casar quan ella en tenia 21 i ell, 81. I també manté l'elegància dels temps en què la urbanitat era una assignatura a l’escola i a la família, i amb què camina els diumenges per anar del seu apartament davant del Kennedy Center a la parròquia de Sant Esteve Màrtir.