09/07/2016

Marta Sanz-Solé: "Els professors de matemàtiques no han de desanimar l’alumne quan fracassa"

6 min

Quin problema tenim amb les matemàtiques?

Tots els que hem tingut fills sabem què representa. Un problema de les matemàtiques és el grau d’abstracció. Després hi ha l’etiqueta de si són difícils... Aquesta mena de tabús penso que vénen del desconeixement. I el desconeixement ve de no saber trencar unes rutines en l’ensenyament. I també la mofa que es fa amb l’analfabetisme científic. Ningú diria que fa faltes d’ortografia. I en canvi, sí que s’admet que en matemàtiques treien notes dolentíssimes. Sembla que això doni una mica més de glamur a qui ho diu. S’hauria d’explicar que les matemàtiques tenen unes propietats molt importants.

Quines?

La primera és que són superútils. Repassi què ha fet avui: ha sortit de casa, ha circulat, potser anirà al supermercat, agafarà el mòbil, gravarà una entrevista, com ara mateix. Tot això sense les matemàtiques no seria possible. Una altra propietat molt interessant és el plaer intel·lectual d’aprendre matemàtiques. Als nens i nenes potser no els ho pots explicar així, però els jocs matemàtics o les competicions o jugar a resoldre enigmes els pot generar una certa atracció. I la tercera i última qualitat: són indispensables per entendre el món. Sense matemàtiques els físics no s’entendrien entre ells. Les teories físiques s’escriuen amb equacions, i les equacions són matemàtiques.

¿Que tanta gent les tingui com una de les pitjors experiències d’infància i joventut no és responsabilitat dels professors?

Sí, crec que en part sí. Alguna cosa falla. Potser hi ha un problema de comunitat. ¿Per què les persones que es dediquen a tasques molt abstractes tenen una mentalitat més tancada? Les tasques creatives requereixen isolament en el bon sentit. No estar sol, sinó aïllar-se voluntàriament.

¿Potser encara no insistim prou en la comprensió dels processos? Que un nen se sàpiga les taules de multiplicar però no entengui exactament què està fent quan diu “set per set”...

Això es fa cada vegada molt millor, sobretot aquí a Catalunya, que tenim una tradició de pedagogia notable. L’exercici de la memòria és important en la formació, és obvi, però la comprensió és vital. Ara, li diré una cosa: els llicenciats en matemàtiques i estadística, al món, són el perfil professional que troba sortida més ràpidament, i més bona.

Sovint, per treballar a Wall Street.

Sí, esclar. Els agafen al món financer, però també a Google o Microsoft. I precisament per aquesta capacitat de saber entendre una situació. La majoria d’estudiants que surten de la facultat no se’n van a ensenyar matemàtiques, se’n van a la indústria en sentit ampli. Tenen la formació de saber formular el problema i les eines per buscar models que expliquin aquella realitat. I el que es valora de la formació és precisament això.

Vostè ja fa unes quantes dècades que es dedica a donar classes de matemàtiques. Ha tingut alumnes pre i post calculadora i, en general, pre i post pantalles. Quines diferències ha observat?

És una diferència notable. No només per les calculadores sinó també pels plans d’estudi. Tot el sistema d’ensenyament de Bolonya ha portat a la fragmentació dels continguts. Abans desenvolupaves un contingut en un any, una línia argumental que et permetia fer cursos molt interessants. Amb aquest sistema de semestralització, i fins i tot ara de trimestralització, aquests continguts es parteixen en blocs temàtics. No és additiu. Al final, la quantitat d’informació que has transmès és molt més petita. I després hi ha totes les tecnologies de la informació. La quantitat de material que té l’estudiant a la seva diposició és immensa. El professor pot donar unes referències bàsiques per seguir, però arriba un moment que t’has perdut. Per a l’estudiant que té una certa visió i sap discriminar, és fantàstic. Abans se’ls portava una mica de bracet des que eren petits. Però té un perill, i és que l’autonomia els dugui a mirar la mala web, diguem-ne, i es perdin.

Com són els seus alumnes d’ara?

Els trobo molt espavilats. Jo, per descomptat, sóc molt optimista sobre la joventut d’aquest país. N’hi ha de superbons. Aquest any m’he trobat un alumne de primer que m’ha dit: “Sóc un apassionat de les probabilitats, sisplau, digui’m què he de fer per saber-ne més”. També hi ha els nois i noies que arriben amb mancances però que creuen en l’esforç, que veus que els primers anys els passen molt justets, però després els veus a l’últim any i no pateixes.

¿Aquestes mancances són les mateixes que fa 20 anys?

Crec que abans arribaven amb més bona formació. Podies començar uns cursos donant per sabudes una sèrie de coses que ara no pots. Penso que els programes al batxillerat, si mirem fa 20 anys, tenien més contingut que ara. Però després hi ha el tema de pensar en què consisteix formar un individu. Això és molt complicat. ¿En què consisteix? Deixar-lo a punt per a la vida en general. El mercat de treball és important, perquè si no potser caurà en marginalitats, però també és important saber com afrontar un problema greu. Això és complicat i ho fan les matemàtiques i l’ensenyament en general, l’aprenentatge. Quan aprens literatura, llengua, són recursos per després anar per la vida.

Com anem de noies? Vaig entrevistar la Núria Oliver, una enginyera de telecomunicacions que lamentava que hi ha poques noies que fan el batxillerat tecnològic, i la majoria volen fer arquitectura. Que les carreres tecnològiques a les noies no els semblen gens cool.

A matemàtiques anem bé, al grau són un 50% i a vegades més. Ara, com més amunt anem, menys dones hi ha en llocs de responsabilitat. Això ja es veu al màster, n’hi ha moltes menys. Que facin la tesi encara menys. I que acabin tenint un lloc estable a la universitat, menys. Catedràtiques, poques. Penso que és la dificultat de la carrera en el sentit d’escalar. Em fa la sensació que això està lligat a la psicologia femenina. A nosaltres ens interessen moltes coses. He tingut alumnes de tesi, nois i noies, i els nois es posen les orelleres i van a pinyó fix. En canvi, les noies potser tenen un problema i el somatitzen més que els nois. O els interessa compaginar això amb una altra activitat i ho fan. O volen tenir fills, formar una família. Encara ara està més ben vist que l’home treballi fora tota la setmana i sigui la dona qui cuidi la criatura, si n’hi ha, que no a l’inrevés.

Deixi’m que parli un moment de vostès, dels matemàtics. ¿Es pot dir que hi ha un cervell matemàtic?

Em sembla que podem dir que hi ha persones que tenen més desenvolupada l’àrea del pensament abstracte. D’altres la zona del llenguatge. Crec que sí que és una actitud innata. I després, com tot, hi ha l’entrenament. En la vida, aquest pensament més racional, més pragmàtic, t’ajuda a enfocar els problemes. En general, els matemàtics, i els científics o qui té un esperit creatiu, tenen una mentalitat una mica peculiar.

Pot definir peculiar?

Potser és el que la meva mare en diria “estranys”. En el sentit que potser un cap de setmana estàs obsessionat per un problema i tant te fa si treballes de dia o de nit. Vols acabar allò. I tant te fa que la gent de casa estigui cridant perquè és a la piscina. Trobes plaer en certes coses que la gent no entén. I hi ha un cert aïllament, potser perquè costa una mica explicar què fas. I les relacions socials és veritat que són molt endogàmiques. Hi ha molts matemàtics casats amb matemàtiques. Crec que ho fa la comprensió. Jo, a l’estiu, quan acabo les classes faig recerca, o vaig a congressos. Els amics no sempre ho entenen.

¿Va tenir algun moment d’epifania, com a estudiant?

Vaig néixer l’any 52 i vaig viure l’ensenyament franquista. El meu va ser relativament dolent, entre altres coses perquè no vaig anar a escoles religioses perquè els meus pares no eren catòlics. Però vaig tenir excepcions, professors que van veure que jo tenia un cert talent per les ciències, i en particular per les matemàtiques. I això em va animar. I recordo molt bé un moment a cinquè de batxillerat, a l’Institut Montserrat, amb uns problemes de geometria que crec que ara ni a la carrera els fan. I recordo un dissabte a casa, exactament la taula on era, i el plaer que vaig tenir després de donar-hi 40 voltes i resoldre’ls. Això és curiós. Va ser potser la primera vegada d’una consciència especial. Vaig veure que allò era més difícil de l’habitual.

Per als professors de primària i secundària que estiguin llegint l’entrevista, i els pares que veuen que als seus fills els costa, doni’ls algun consell.

Primer, fomentar que no s’aconsegueix res sense esforç. Cal fer deures. Després penso que és molt important que pares i professors, davant d’una frustració o un fracàs, siguin molt positius. Crec que als joves se’ls ha d’animar, no desanimar. I després, dir-los que si el pensament abstracte no és el seu fort, hauran d’adquirir un cert nivell obligatori. Després que facin una altra cosa, perquè a la vida hi ha lloc per a tothom. L’important és no deixar de banda el gust per l’aprenentatge. Pot agradar més o menys, però cal inculcar als joves que la seva funció mentre s’estan formant és aprendre i fer-ho bé. Que això és una cosa que m’amoïna molt i no tenim en aquest país. I als joves, els mestres els han d’inculcar que han de retornar alguna cosa a la societat. La societat està invertint molts esforços i diners per ells. I en certa manera, el seu esforç formant-se bé és una manera de retornar. Crec que aquesta cultura de ser agraït s’ha de fomentar.

stats