Publicitat
Publicitat

Peres, pomes i tecnologia

Esborrant cicatrius i creuant ponts a alta velocitat

HISTÒRIA, SILUETA DE LA SEU VELLA, un sol de ca l’ample que cau a plom sobre els turons que dominen la ciutat i el cinturó hortofrutícola de peres i pomes que donen nom i negoci, i han clapejat la pell del carrer. El lideratge de l’antiga catedral sobre l’ skyline de Lleida continua inalterable, de manera que el visitant que arriba a tota velocitat ferroviària a la capital del Segrià es diu a ell mateix “Lleida!” quan identifica les mateixes pedres que han identificat els viatgers que hi han arribat els últims vuit segles, a peu o cavalcant. La Seu Vella hi és com sempre. Lleida no, esclar. Lleida ha mutat.

“Jo no puc passar per Lleida sense asseure’m una horeta en el banc de pedra adossat a la vella i noble Paeria. Em sento recolzat a la vetusta història de la ciutat”, va deixar escrit Josep Pla a la Guia de Catalunya, i he decidit seguir el seu consell per iniciar la visita. D’aquell banc estant, Pla es va treure de la màniga una teoria sobre la diferència entre la dona del pla de Lleida i la del Pirineu que encara avui deixa atònit a tothom que la llegeix. Si Pla s’hagués assegut al banc en un dia com avui, potser hauria teoritzat sobre roba interior femenina, perquè davant mateix de l’arc d’entrada a l’Ajuntament hi ha una cotilleria. Als rètols de l’aparador hi diu “Festa dels sostenidors, la teva última oportunitat”, que no se sap si és una oferta perquè a la mestressa li estan prenent el producte de les mans o és un tempus fugit, tan realista com urgent, per a ells i elles.

Quaranta-quatre anys després que s’hi assegués Pla, el banc continua ocupant una posició estratègica al carrer Major, un dels vuits carrers de l’Eix Comercial de Lleida (Carme, Magdalena, Portaferrisa, plaça Sant Joan, Major, Sant Antoni, Alcalde Costa, avinguda Blondel), amb les seves 436 botigues i el títol oficiós d’“eix de vianants més llarg d’Europa”, orgull de la ciutat. La Judith González, gerent de l’Eix, m’explica que “de demanda comercial n’hi ha”. “Així que tanca una botiga, de seguida s’hi instal·la algú altre”, subratlla. Els dissabtes és ple a vessar, però entre els lleidatans és freqüent dir-se: “A partir de quarts de nou, millor que no hi vinguis, que baixa la gent del centre històric”. Quin és aquest misteri? “És que Lleida ha fugit del centre”, adverteix l’escriptor i professor Miquel Pueyo.

Des del carrer Major, Joan Busqueta, degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida i amfitrió d’aquest reportatge, em convida a passar per davant de l’església de Sant Francesc d’Assís, on hi ha enterrades les restes del primer governador de Califòrnia, Gaspar de Portolà (ja ho saben, això, els americans?).

Per a un lleidatà, la ciutat és plena de saludats. Busqueta ha intercanviat cops de cap i adéus un parell o tres de vegades. “A Lleida tothom es coneix o coneix algú que et coneix”, i en l’afirmació dels autòctons hi ha un sospir per l’anonimat impossible en una ciutat que convida a pasturar.

Són 140.000 habitants. Durant l’any se saluden al carrer Major. I durant l’estiu insuportable es continuen saludant, però ho fan a les platges de Salou, de Cambrils o de Calafell, que són a una hora. Arribem al riu, nervi central d’una conurbació que des del 1996 pot esplaiar-se a la ribera del Segre, ara canalitzat, convertit en parc urbà, més enllà del qual s’alça el barri de Cappont. Nous ponts, aquí i allà, connecten les dures ribes de la ciutat. El verd, ja se sap, fa benestant, i després del que ha plogut aquest hivern, la gespa del Segre és britànica.

Una ciutat que ara es pot ensenyar

Enfilem el costerut carrer de Cavallers, cap al misteri del centre històric, amunt que fa pujada, per descobrir que el centre històric és un centre d’històries humanes que sembla impossible que es concentrin en pocs centenars de metres: un parador nacional en construcció, l’escola de primària on vénen “els que no poden triar”, outlets de Mango, de Simorra, de Desigual, joves de raça negra asseguts a les voreres amb aire desvagat, i unes noies d’accent llatinoamericà amb shorts i sabatilles d’estar per casa. I El Celler del Roser, on la Montse Guardiola, la cap de sala i mestressa, puntualitza: “Fa més mal la crisi que la delinqüència. Fa 10 anys que aquí hi ve a viure gent amb idees modernes, gent que fa restauracions, pintors, escultors, artesans... Ara tenim una ciutat per ensenyar, tranquil·la”. I s’hi viu bé. “El clima i tot, se mos arregle”. Ja no fa tant fred. “El 1992 venien viatjants i preguntaven: «On podem anar?» Ara els pots suggerir que vagin a caminar pel riu, als Camps Elisis, a la Seu Vella... Lleida ha guanyat molt, abans estava enclaustrada, i era una ciutat de pas”, exposa. I els cargols què, mestressa? “Els cargols? Poc condiment. El secret és un bon producte. Tant si els fas a la llauna, a la gormanda, al pujant el carrer Cavallers, amb samfaina, a la catxipanda, a la brutesca… I aquí fem el bacallà amb samfaina de pomes i peres, que substitueixen el pebrot”, detalla Guardiola.

Unes quantes cases més amunt del restaurant hi ha una mena de placeta, on uns nens estan jugant sota la vigilància d’uns adults. Són mestres i alumnes “del Cervantes”, l’escola d’educació infantil i primària on seiem una estona amb la directora, la Josepa Guallart, que fa 30 anys que hi treballa. “Hi tenim nanos amb els pares a la presó, o amb la mare que es dedica a la prostitució. No és que estiguin en risc d’exclusió social, sinó que ja ho estan, d’exclosos”, explica. I relata que de pares que tinguin nòmina n’hi ha poquets. La immensa majoria viuen dels ajuts socials, perquè no estan abandonats, però tenen problemes per entendre una nota dels mestres. “O sigui que aquí donem esmorzars, o sabates, o els fem dutxar. I si de cas, després d’això, els fem una classe. Els gitanos de tota la vida que hi havia aquí han marxat. A aquesta escola hi vénen els que no poden triar”, comenta Guallart. I completa el retrat: “Un dia vam fer comunitats d’aprenentatges. Consisteix a fer que els pares creïn expectatives sobre els fills, dir-nos què voldrien per als seus fills: «Que mi niña me aprendra a leer », i coses així. I els vam animar a volar més alt: «Digueu-nos què somieu per als vostres fills». I alguns ni entenien què volia dir somiar. Els alumnes se’n van a sisè amb els coneixements de nens de tercer, tot i que un dia me’n vaig trobar un pel carrer que em va dir: «Oye, que yo hice hasta cuarto de ESO, ¡¿eh?!» No, l’hàbit de l’esforç només el veuen a l’escola. L’Ajuntament ajuda, però la ciutat pensa que un lloc així no existeix, perquè costa de creure que a Lleida hi ha aquest nucli. I si la gent no passa per aquí és perquè té por. El carrer no és agradable de veure”, afirma per oferir un retrat fidel de la realitat del centre i el barri.

És el primer cop que em parlen de l’Ajuntament. Uns professors de la Universitat de Lleida m’han dit d’Àngel Ros el mateix que vaig sentir anys enrere de Joaquim Nadal a Girona, quan l’exconseller socialista n’era l’alcalde: no cau una fulla a terra de la ciutat sense que l’alcalde ho sàpiga. També em comenten que a Lleida “tothom” sap que Ros volia intentar la cursa de la presidència del país.

La Seu Vella deixa sense alè, en tots els sentits. La monumentalitat transatlàntica del conjunt té una narrativa que aclapara: castell, catedral, triomf i derrota de Catalunya. Les parets de la Seu estan dretes i netes, però despullades convalescents de tots els mals tractes i amb les cicatrius encara tendres de totes les humiliacions. Metàfora de la nació. Des d’allà veiem el turó de Gardeny, on milers i milers de nois espanyols van matar les hores del servei militar obligatori a les casernes d’infanteria i artilleria. Avui, a Gardeny, d’aquell destacament només en queda el nom en una façana en ruïnes: “Base militar Gaspar de Portolà”, i els seus edificis s’han convertit en el “Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida”, des d’on es veu el Montseny, el Montsec, el Pirineu aragonès, la Seu Vella i el futur. Aquí s’hi han instal·lat Indra, Microsoft i fins a 115 empreses, amb 1.400 treballadors, que fan residir a Lleida un bon grapat d’enginyers informàtics. I hi ha el Magical, un centre audiovisual on demà mateix vostè podria filmar una pel·lícula sense haver de portar el material de casa. La Jorgina Domingo, directora del Magical, i el Pep Oriol, professor de la Universitat de Lleida, viuen entre platós, taules d’edició i càmeres que esperen productores de Madrid i Barcelona, ara que l’AVE les ha fet més pròximes a Lleida.

Al peu de Gardeny hi ha la Mariola, on m’esperen la Carme López, l’Albert Garriga, l’Àlex Vinyals i la Melissa Tomey, quatre dels set joves que acaben de rodar i editar el reportatge Mala fama. Són estudiants i titulats de comunicació audiovisual de la Universitat de Lleida que volien saber què era veritat i què era llegenda d’un barri del qual tota la vida han sentit “No t’hi acostis”. I què? “Doncs que no n’hi ha per a tant, però si no se soluciona, això serà un gueto”. La Mariola té un nucli de cases barates de maó vist a les quals la falta de manteniment i la depredació urbana han donat una capa de misèria suburbial. Aquí hi viuen unes de 10.000 persones, més de la meitat de les quals, gràcies a les ajudes públiques. Hi ha pisos a peu de carrer que han estat ocupats desenes de vegades, i avui més que ocupats semblen saquejats: matalassos bruts i esventrats, culs de cadires, excrements i mosques en el que devia ser el rebedor-menjador. Per això, i per altres coses -“L’assassinat d’aquella noia va ser en aquest bloc d’aquí”, em diuen-, el barri ha donat un genticili: mariolero. “Els nois deixen d’estudiar per treballar i es dediquen, com els seus pares, a la ferralla i el mercadillo. « No sé qué se aprendre en la escuela », em va dir una mare”, apunten els joves que han fet el reportatge. “Quan ens veien venir amb les càmeres es pensaven que érem de Callejeros i buscàvem el típic pandillero de “ pim, pam, toma Lacasitos ”. Parlem en una cantonada, al peu d’una font on unes noies molt joves, gitanes, han tret els seus nens a córrer una estona. Cada cinc minuts ha passat una patrulla dels Mossos d’Esquadra o de la Guàrdia Urbana. “Amb el vídeo volem fer reflexionar la gent d’altres ciutats”, exposen. És hora d’anar a l’estació i deixar Lleida per la porta màgica.

PUBLICITAT
PUBLICITAT