Que no estem tan bé!
Hem passat uns dies que semblaven el món al revés. El prudent Rosell deixant-se anar, el respectuós Guardiola renyant el president i acte seguit, i incomplint la seva pròpia norma de cafè per a tothom, donant una exclusiva als italians i alegrant-nos el divendres amb els seus plans de futur. (Per cert, marxarà amb Zapatero el 2012?) A la mateixa hora, el loquaç Mourinho defensava Rosell i el dret a parlar de 5-0 i, en el mateix estil amansit, després del 0-1, se n'anava al vestidor de l'Sporting a felicitar els jugadors personalment.
Un Messi a prova de viatges havia tornat tocat. L'invencible equip de bàsquet feia figa a Atenes. La jornada de dissabte era per acabar a tres, però va acabar a vuit. Mai una setmana tan desconcertant havia tingut un final tan feliç.
Tan feliç que ara hem entrat en aquesta fase tan ufana i tan superba neoculer de "al Bernabéu, amb el filial!", quan en realitat tot va anar d'un pèl. El Madrid va fallar les ocasions que sempre fica al temps de descompte i Valdés va salvar el Barça amb uns reflexos portentosos i un joc de defensa fora l'àrea que semblava que fos el central ràpid que l'equip no tenia. Al Barça tot li costa una mica més que fa un parell de mesos. Com si també estigués de retallades per la crisi, administra el gols amb una austeritat que fa patir. Dels últims sis partits, n'ha empatat un i n'ha guanyat cinc per la mínima, si considerem que el 3-1 a l'Arsenal era el mínim per classificar-se. Té dèficit de l'alegria de Pedro per la banda, de la seguretat de Puyol i Abidal, dels gols de Villa, que fa sis jornades que no marca, i dels gols a cabassos de Messi. En això, no estem tan bé.
I, alhora, un Barça carregat d'actors de repartiment va sortir al Madrigal amb posat de titular, sense excuses pel fet que Xavi no jugava i sense especular, i va acabar guanyant, perquè en mentalitat sí que està bé. Els de Guardiola tanquen el rival al seu camp i no li deixen tocar pilota, i aquesta és una sensació que es transmet aquí i a Madrid. Tots dos venien de cedir els seus internacionals i tots dos tenien baixes, però el Madrid va perdre a casa contra l'onzè i el Barça va guanyar al camp del tercer.
Per això mateix, i en aquest món al revés que dèiem, ara passa que, a diferència de fa deu anys, els del Barça creuen que aquesta lliga no la perdran i els del Madrid creuen que no la guanyaran. Ni especulen si el Barça pot punxar aquí o allà, més aviat donen a entendre que ells no seran capaços de guanyar tots els partits. I no els falten arguments, perquè encara han d'anar a Bilbao, València, Sevilla i Vila-real. I han de rebre el Barça. Al Madrid se li ha encomanat l'ansietat de Cristiano i la melancolia de Mourinho.
L'alegria culer té fonament, però ara ve el Xakthar i no se'l pot guanyar només per la mínima, que després a fora tot són patiments. Estem molt bé, però com diria aquell, "Que no estem tan bé!". L'abril és molt llarg. No es va acabar dissabte.
