Publicitat
Publicitat

Roger Myerson: “No crec que tinguem el dret a viure millor que els nostres pares”

Barcelona té una nova alcaldessa antipobresa. Què en pensa?

La gent se sent frustrada i busca un nou lideratge. El nivell d’atur és terrible i sospito que al centre de la reacció popular hi ha la gestió de la política monetària de tota la zona euro, que no ha estimulat més l’economia havent-t’hi un atur tan gran.

Els Estats Units ho van fer millor?

Si els EUA van imprimir dòlars en una quantitat tan gran i no van causar inflació, vol dir que hi havia persones que es morien de ganes de conservar els seus dòlars. Però entenc que els seus lectors estan molt frustrats amb el rendiment de la zona euro. La moneda comuna ha portat beneficis enormes, però algunes coses s’han gestionat de manera terrible. Jo hauria suggerit que quan el creixement global de tota la zona euro estigués per sota d’un llindar determinat, el banc central pogués fer una política monetària més inflacionista.

¿Les desigualtats són el problema més gran que tenim en els països desenvolupats?

La pobresa és el problema més gran. Estic molt més preocupat per la pobresa que per la desigualtat.

La desigualtat és el primer pas per anar cap a la pobresa.

Vejam, l’atur és un malbaratament fenomenal dels talents de la gent. No volem que una generació acabi la seva educació i sigui inútil durant una dècada abans no trobi la via d’entrar en la vida productiva. Però siguem rigorosos: la tragèdia més gran és la pobresa mundial. Si la gent està a l’atur, sense uns programes d’ajuda social la situació és molt pitjor, aquest és el problema més gran. I si hi ha uns programes d’ajuda social, com passa a Espanya, per exemple, és un problema més lleu.

¿Els mercats estan dient: “Gent, els salaris de la classe mitjana no tornaran, que tingueu sort”?

No sóc un granger, i fora de cultivar unes tomaqueres no he fet res per obtenir menjar, i tot i així menjo prou bé. Visc de fer classes d’economia. Si la meva part de riquesa fos més petita, no em sorprendria. De fet, el que em sorprèn és que sent un economista teòric em pugui guanyar la vida tan satisfactòriament. És una qüestió d’oferta i demanda. Hi ha diverses universitats que em voldrien contractar i això fa que incrementi el meu salari. Naturalment, una gran part del que passa és també per la reputació d’una companyia, o sigui, la meva universitat. El públic està disposat a pagar un recàrrec per capses, aparells electrònics o menjar que porti una marca reputada. Aquesta reputació pertany als propietaris de la companyia. Els impostos o les subvencions a l’educació pública han d’assegurar-nos que la gent està ben preparada per fer contribucions valuoses en aquestes organitzacions complexes, que són el secret de la nostra economia. Aquests són remeis importants i adequats per a la desigualtat. Però hem viscut en segles de creixement econòmic. Mentre que el planeta Terra no es fa més gran, la població segueix creixent. Thomas Malthus va predir fa 200 anys que la població arribaria al límit i tots passaríem gana fins que llavors la fam faria disminuir la població. Però ha passat justament el contrari. Ara, un creixement perpetu podria fer que arribéssim als límits del planeta, i llavors podria ser que haguéssim d’acceptar que els nostres fills no tinguessin uns ingressos tan alts com els que vam tenir nosaltres. És possible que Amèrica i Europa estiguin arribant a certs límits de creixement. Haurem d’acceptar, i no és que sigui culpa de cap dels nostres polítics, que el nivell dels nostres ingressos es desacceleri. Si els nostres fills tenen uns ingressos més baixos hauríem de deixar-los ciutats que tinguin xarxes de transports i altres serveis públics que almenys siguin tan bones com les que els nostres pares ens van deixar. No passa res si deixem als fills un deute nacional si també els deixem uns bons béns públics.

El problema és que potser som testimonis del final del Somni Americà en què ha crescut la seva generació, la del baby boom : “Si treballeu molt viureu millor que els pares”.

Com a economista no puc dir que la gent sempre hagi de pensar que tenen el dret a viure millor que els seus pares. Hauríem de ser capaços de donar còmodament als nostres fills el que necessiten i cuidar dels nostres pares en els anys de declivi. Però esperar estar un 20% millor, econòmicament parlant, que els nostres pares en cada generació, en algun moment de la història de la humanitat això es convertirà en una expectativa poc realista.

Quina és la seva idea del que poden fer els governs locals?

Les inversions públiques locals en carreteres, xarxes de transport, elèctriques, irrigació, educació en seguretat i justícia, estan més ben regulades si estan en mans dels mateixos residents locals. En una nació on només escullen un president o una assemblea nacional que escull el primer ministre, sovint acabes amb dos partits i els votants els menyspreen tots dos, els semblen igual de corruptes i tothom se sent frustrat. I quan els nord-americans se senten frustrats amb el seu govern nacional, llavors tendeixen a promoure un governador d’èxit per ser president. Precisament perquè això crea una escala de progrés democràtic, podem amenaçar els nostres governadors dient que si no fan una bona feina escollirem un bon alcalde per ser governador. Entenc les passions i el separatisme aquí, però si Catalunya arribés a ser un país independent suggeriria que entre la municipalitat i el nou nivell nacional hi hagués nous polítics amb una part de poder.

¿És una gran sorpresa per a vostè que Catalunya vulgui ser independent?

Si es divideix un país però es queda dins la Unió Europea, alguns dels perills d’estar sol es redueixen. Conec personalment de fa molt temps la història de Catalunya i hi ha moltes coses per sentir-se’n orgullós. Hi va haver èpoques en què el govern central, en generacions anteriors, va intentar suprimir la identitat de la gent d’aquesta regió. I espero que tothom tingui una bona relació en aquesta generació.

¿Potser el professor Mas-Colell li ha donat lliçons sobre això?

No, però asseguro als seus lectors que és un gran economista, i l’admiro enormement. Encara que... ser un economista brillant no garanteix necessàriament que hagis de voler votar el seu partit.

Es mereix un premi Nobel?

Sí. Crec que n’és un candidat. Deixi’m dir una cosa específica sobre Andreu Mas-Colell: un pot definir períodes econòmics seguint els llibres de text estàndards que tots els nous llicenciats estudien durant una generació. Des de principis dels anys 90 del segle passat el llibre de text estàndard de teoria econòmica ha sigut el llibre del qual Andreu Mas-Colell és coautor juntament amb Michael Whinston i Jerry Green. Estem vivint en el període econòmic de Mas-Colell, Whinston i Green. Si això no és mereixedor d’un premi Nobel... Les seves contribucions en general, la teoria general de l’equilibri i altres són completament fonamentals.

Per què està tan fascinat amb la teoria dels jocs, vostè?

Em fascinen qüestions com ara com funcionen les societats. El determinant més important del nostre benestar en el futur serà, per sobre de tot, si vivim en un país en pau o en guerra. Així que vaig voler entendre les qüestions de prosperitat econòmica en èpoques de guerra i de pau, i com que tinc tendència a les matemàtiques crec que una part d’aquest enteniment comença amb els fonaments lògics. La teoria dels jocs és una branca de les matemàtiques que ens prepara per estudiar models que ens poden ajudar a entendre els problemes d’organitzacions econòmiques, de les relacions internacionals. I aquest somni m’atreia quan era un estudiant. La meva generació va fer grans contribucions a la metodologia de la teoria dels jocs... De fet, em van donar un premi Nobel. Tres de nosaltres vam poder anar a Suècia, però érem part d’un grup de moltes dotzenes de persones que feien una feina molt important. Treballàvem en com estudiar transaccions entre persones que tenien informació diferent i dificultats per confiar els uns en els altres. Aquesta és una qüestió fonamental, que no va entrar en el món de l’economia fins al 1970, de fet. Com quan algú et ven un cotxe usat i et preguntes per què te’l vol vendre a un preu tan baix. Els bancs existeixen perquè tenen millor informació sobre les seves inversions que la que tenen els dipositants. No hi havia cap teoria sobre operacions bancàries abans dels anys 70, per tant, en conseqüència, la teoria macroeconòmica en els temps de Keynes i Milton Friedman no tenia un paper real a l’hora d’analitzar què fan els bancs. No estic dient que jo, com a teòric dels jocs, de sobte hagi resolt un problema macroeconòmic. El que dic és que he obert portes a la gent de les corporacions financeres per entendre el seu tema més profundament.

Parlant de la teoria dels jocs, ¿la humanitat hauria de passar més temps cooperant o competint?

Tothom que conec té benevolència, però crec que és millor estudiar les nostres institucions polítiques i les empreses sota la suposició que la gent poderosa és bàsicament materialista i egoista, i que cal establir normes perquè hagin de competir entre ells de manera que això proporcioni beneficis a tothom. Aquest és el gran tema d’estudi de la meva vida. Adam Smith va ser el primer a parlar de la mà invisible: el forner treballa per a nosaltres no perquè li agradi proporcionar-nos un bon pa per menjar, sinó perquè li paguem per fer-ho i això li és un incentiu. En el fons tots som estrictament egoistes, i l’èxit de la societat en general depèn de com canalitzem aquesta ambició personal cap a coses que ajudaran la resta. La riquesa dels EUA depèn del fet que la democràcia significava que els líders estaven motivats per donar un bon servei a la gent. I els empresaris privats van fer la seva feina a partir de la infraestructura i la llei i l’ordre que els va proporcionar el govern. No hi ha cap dubte que tot va començar amb la política, i no hi ha cap dubte que el millor sistema polític és el que protegeix i crea un mercat per a l’empresa privada. No podem tenir prosperitat sense que primer hi hagi un govern.

L'