Publicitat
Publicitat

PLEBISCITÀRIES, PRECAMPANYA

Raül Romeva: “Només hi ha un escenari possible: convertir-nos en un país normal”

El cap de la llista unitària per a la independència afirma que "jo sóc d’esquerres, he sigut d’esquerres i vull construir un país d’esquerres"

Al programa La competència , de RAC1, hi ha un personatge que cada cinc minuts pregunta: “¿Ara és l’hora?” És l’hora o no és l’hora?

Ja fa temps que és l’hora. De fet, fem tard. És l’hora des del 2010, amb aquell fatídic intent d’un Estatut que havia de millorar les condicions de vida de Catalunya i que va acabar als tribunals. Fa molt temps que és l’hora, sobretot de mirar endavant, d’assumir que l’ statu quo ja no és una opció. És més, estem retrocedint i Catalunya només té una solució, un escenari possible: convertir-se en un país normal.

Com li ha canviat la vida aquesta setmana...

Vaig dir que no moltes vegades, i finalment un grup de gent en el qual hi havia el president Mas, l’Oriol Junqueras, la Marta Rovira, la Carme Forcadell, la Muriel Casals i el Jordi Sànchez hem entès que tenim una oportunitat i l’hem d’assumir, en plural. No és Raül Romeva, és una decisió col·lectiva, i això és el que dóna credibilitat a aquesta opció.

Però vostè no passava per allà. Vostè dirigia la campanya Ara és l’hora .

Sí, ja feia temps que tenia clar que tenim una gran oportunitat. A Ara és l’hora podia ocupar-me dels arguments. Per què hem de fer un referèndum en forma d’eleccions? Perquè no tenim alternativa. Quins beneficis tindrà això? Serà bo per a la cohesió social... Si els arguments són bons, convenceran per ells mateixos.

A vostè el posen al capdavant perquè, entre altres raons, ve d’Iniciativa, i a aquesta candidatura nacional li cal un accent social.

Jo sóc d’esquerres, he sigut d’esquerres i vull construir un país d’esquerres. D’això no me n’amago. De la mateixa manera que a la candidatura hi ha gent que vol construir un país que jo no comparteixo. En què estem d’acord? En el fet que volem construir. Per poder construir necessitem unes eines que no tenim. Tenim projectes de futur diferents, però una necessitat de present que és compartida.

¿Ha hagut de vèncer algun escrúpol per anar amb Mas?

Els que em coneixen saben que tinc facilitat per, malgrat les discrepàncies polítiques, tenir una relació cordial amb tothom. Jo crec que aquesta és la grandesa de la democràcia.

La grandesa de la democràcia és que es contrastin dos projectes diferents, no que vagin junts en una mateixa llista.

En una situació normal, aquesta és la situació idònia. El problema és que no estem en una situació normal. Miri: fa quatre dies es va aprovar al Parlament de Catalunya el tancament del CIE [Centre d’Internament d’Estrangers]. Quin és el problema? Que això s’ha de demanar a Madrid. La confrontació ideològica està supeditada a un problema més gran, que és el fet de no tenir el marc per fer aquesta confrontació. I nosaltres volem jugar aquest partit. Entenc que hi ha gent de Convergència que també viurà amb dificultat el fet que jo sigui allà. Però és que ara estem discutint de quin color volem l’habitació quan encara no tenim ni el pis. Som rellogats de rellogats.

Vostè serà el número u, però no el candidat a la presidència. Qui farà els debats entre els candidats a la presidència?

No hem acordat això formalment. Però recordi: això no és una candidatura en el sentit clàssic. Serà la papereta que vam posar el 9-N en una urna i ens van dir: “Aquests dos milions de persones, als tribunals”. Si he d’anar jo o no a fer debats, està per decidir i no és el més rellevant.

Si vostè va als debats li parlaran de les retallades que no ha fet, de la corrupció de la qual no és culpable... Com hi respondrà?

Doncs amb la normalitat amb la qual estic responent ja a aquestes preguntes. De l’acció de govern n’hauran de respondre els que han governat. La meva responsabilitat serà posar sobre la taula l’excepcionalitat d’aquest moment.

Si el 27-S és un referèndum, qui són els indecisos? Perquè Catalunya Sí que es Pot està a favor del dret a decidir i fins i tot Ada Colau ha revelat que el 9-N va votar sí-sí.

Sí, i el Jaume Asens, la Dolors Camats i molta gent. Però no hi ha indecisos, hi ha persones que tenen dubtes. De procediment, per exemple. Que voldrien la independència pitjant un botonet, però que, davant les incerteses, pateixen. Hem d’explicar-los que no tenen per què fer-nos fora d’Europa ni de l’euro, ni vindran els tancs. Després hi ha qui vol fer-ho, però no amb aquest o aquell. Però que té molt clar que l’estatus actual no el satisfà. Aquí tenim molta gent de Barcelona en Comú, o la mateixa Ada Colau. Hem de ser molt conscients que cal construir tots els ponts possibles. Per una raó molt senzilla: el dia 28 això ho haurem de fer tots junts i tots els que vulguem avançar. Alguns seran a la llista que encapçalaré, altres a la CUP, i altres diran que poden seguir fent el mateix des de la candidatura en què es presenten. Tot és legítim. Ningú pot patrimonialitzar el sí-sí, ni el sí-no, ni res d’això. És una realitat molt diversa. La nostra és una de les candidatures del sí.

Des d’aquest punt de vista, quan Artur Mas fa uns dies diu que “el « Sí se puede » de la plaça de Sant Jaume té poc a veure amb la llibertat de Catalunya”, s’equivoca?

Jo ho veig diferent, i no és cap secret. Tenim la responsabilitat d’incorporar a aquest debat molta gent que té clar que el marc actual no dóna més de si i que vol votar. Aquí hi ha una cosa amb la qual seré taxatiu i bel·ligerant, fins i tot: de cap de les maneres es pot ficar la gent d’ICV i del “ Sí se puede ” al mateix sac on s’ha ficat el PP, C’s o el PSOE en alguns aspectes. De fet, si faig el que faig és perquè m’obsessiona poder obrir una porta per la qual pot passar tothom qui vulgui. Potser alguns no hi passaran fins al dia 27, potser alguns començaran a passar a partir del 28, alguns potser trigaran una mica més i després de les eleccions espanyoles potser picaran a la porta.

Quin incentiu pot tenir ara un ciutadà de Catalunya per voler la independència?

La llista seria infinita. Però l’incentiu més gran és tenir eines per fer justícia social, cohesió, respecte mediambiental, que els trens funcionin, que els hospitals s’obrin, que les escoles donin l’educació que necessiten els nostres fills. Aquest és l’incentiu. Algú em pot dir que això es pot fer dins el marc espanyol. Depèn. Fins ara hem vist el que dóna de si aquest vestit. A partir d’ara volem decidir sobre el pressupost. I que quan tu vagis a Europa hi vagis amb veu pròpia. Sobretot, necessitem no estar permanentment pendents d’un estat que ens va en contra. Si tots els recursos que està destinant el govern espanyol per fer campanya contra Catalunya en àmbits com les infraestructures, els serveis o la llengua es posessin a garantir l’estat del benestar, per Catalunya no hauríem arribat a aquesta situació. Aquest és l’incentiu. Busquem un nou espai que ens permeti créixer a tots, a Catalunya però també a Espanya.

Que Pablo Iglesias digui que Podem és un partit que creu que Espanya és plurinacional, ¿no li sembla una possible sortida?

Fa cinc anys m’ho hauria semblat, però ara primer li he de dir gràcies, perquè és un discurs que m’hauria agradat sentir fa molt de temps. Benvinguda sigui la decisió presa per IU -gràcies a les gestions d’ICV-EUiA- a favor de la consulta. Gràcies a Podem perquè diuen que això s’ha d’afrontar democràticament i no es pot imposar una opció que la gent no vol. La pregunta és: per què hem hagut d’esperar que surtin dos milions i mig de persones al carrer perquè això passi? Amb això vull dir que qualsevol oferta des d’Espanya de reconstruir el marc plurinacional de l’Estat vindrà només si veuen clarament que Catalunya va de debò. Una altra cosa és que aquí es compri.

Diu la llegenda que vostè va arribar a aquesta conclusió en un ascensor del Parlament Europeu.

Ha, ha, ha... Vejam, jo volia que el català fos una llengua normal d’ús al Parlament Europeu... Això és facilíssim d’aconseguir: una reunió de 12 persones, sotmetre-ho a votació i automàticament ho tens en marxa. És barat i té una potència simbòlica enorme. Doncs un dia, en un despatx on hi havia l’Ignasi Guardans, el Bernat Joan i jo, un diputat socialista espanyol ens va dir: “A veure si enteneu d’una vegada que no parlareu mai en català al Parlament Europeu. Deixeu de molestar”. Si un tema tan fàcil de resoldre no es resol amb el marc actual, potser el problema no era la llengua sinó el marc.

¿El dia 28 què ha de passar, si hi ha una victòria del sí?

El 28 no serem un estat independent. Hem de començar a executar un full de ruta que ja està pactat. Una idea concreta és la transitorietat jurídica, perquè quan pitgem el botó estigui tot a punt. Fins ara tenim una majoria parlamentària clarament a favor del dret a decidir. Si el 27-S la decisió és la independència, ja no serà qüestió de decidir, sinó de fer i construir. Si tenim això, hem de ser molt generosos perquè en aquest projecte hi càpiga el màxim de gent possible, encara que abans del 27 no hi hagin sigut.

Si per reformar l’Estatut calen dos terços dels diputats, ¿per proclamar la independència...?

El màxim de gent possible, no posaré una xifra. Hem d’aconseguir el màxim suport possible perquè el món ho compri. Ho comprarà més si hi ha tres quarts que si hi ha dos terços, i ho comprarà més si hi ha dos terços que si hi ha un 51%. Sabem què volem fer, però no tenim un marc d’instruccions. La Unió Europea no estableix als seus tractats com una part d’un estat es pot separar i entrar a la UE després. A tu no et poden expulsar així com així de la UE. I a un espanyol de naixement no se li pot retirar la seva nacionalitat. Quan el president Rajoy diu que no es poden prometre coses que no es poden complir, li demanaria que s’ho apliqués. Potser qui ha promès una cosa que no estava en condicions de complir era ell. La política vol dir fer possible avui el que ahir semblava impossible.

Rajoy va dir “No es produirà la independència de Catalunya”. Què li contesta?

Ja ho veurem. Senzillament. Ell no està en condicions de fer una afirmació com aquesta perquè no depèn només d’ell. Si assumíssim que tot depèn d’ell, ja no jugaríem el partit. També depèn de la voluntat dels catalans i, en segon lloc, de la manera com altres formacions de l’estat espanyol reaccionin a això. I pel que fa a Europa, hem d’assumir que és un club d’estats. I ara nosaltres som un problema per a la resta d’estats. Una altra cosa és que els governs d’aquests estats entenguin que això que estem fent aquí ells ho han fet fa molt poc. Fa quatre dies formaven part d’un estat i ara són Lituània, Letònia, Estònia, la República Txeca... Molts d’aquests comencen a viure incòmodament la pressió constant que fa el govern espanyol per silenciar aquest tema i posar-los en contra. Molts d’ells no volen que els diguin què han de dir sobre el tema de Catalunya. Només faltaria.

La llei diu actualment que Espanya serà el que els espanyols vulguin.

Les lleis deien que dues persones del mateix sexe no es poden casar, i avui diuen que sí perquè han canviat les majories. Les lleis s’adapten al context. Em preocupa més el problema sobre el concepte de la democràcia. Zygmunt Bauman ho defineix molt bé: la democràcia implicava que qui tenia el poder (el poble) era qui tenia capacitat de decidir. Qui decidia el que calia fer era qui podia fer-ho. Avui, malauradament, la sobirania no té la capacitat de decidir. Aquest és el drama de la democràcia avui. Ara, la reacció no pot ser claudicar, sinó corregir-ho.

¿No li crea cap vertigen veure Herrera o Camats en una altra llista?

Em produeix molt respecte, amb tota sinceritat. S’ha sigut injust etiquetant-los quan moltes de les coses que estan passant són fruit de coses que ells han fet... Mai ningú sentirà de part meva una expressió d’hostilitat cap a ells dos ni cap a ningú. Aquest país s’ha de fer també amb ells. Jo voldria tothom a dins la nostra llista: ICV i la CUP, fins i tot el PSC. En aquest sentit, hi ha una part de l’ex-PSC que hi és, tenim MES, amb Avancem s’està negociant... Un espai de la socialdemocràcia vol jugar en aquest espai... Hem d’avançar construint ponts, perquè el dia 28 necessitarem dos terços i si pot ser tres quarts del Parlament per poder fer això que volem. Vivim en un marc radicalment diferent del de fa vint o trenta anys. Fritjof Capra ha parlat de la gestió de la complexitat. Si no entenem aquesta complexitat no podrem donar resposta a les complexitats.

Alguna frase de capçalera?

En tinc moltes. Aquella de Gramsci: l’optimisme de la voluntat combat el pessimisme de la intel·ligència.