Simon Dolan: “Les màquines no podran competir amb les persones en compassió”

Vostè afirma que per entendre com es comporta algú el més important és entendre el seu sistema de valors.

Els psicòlegs deien que les necessitats marquen els comportaments, però la necessitat explica coses en situacions d’urgència, no en el dia a dia. I gairebé 25 anys d’investigació ens porten a concloure que tenim tres eixos de valors: el primer és l’eix econòmic i pragmàtic; el segon, el de les regles de joc, el social i ètic; i el tercer -el més difícil de sostenir-és l’eix emocional. Quan no tenim valors que ens portin a les emocions i la passió, no hi ha res que sigui sostenible en aquesta vida. Sempre poso l’exemple de la parella. Per a mi, la parella és una empresa perquè són dues persones que tenen un pla econòmic, per millorar el seu benestar. La dinàmica que reflecteix l’èxit d’una parella és exactament la mateixa que existeix en una empresa. Una parella que no té ètica, no sobreviurà. No tenen regles del joc. I una parella sense passió és una parella morta sense saber-ho.

Per identificar els valors, quina és la pregunta més important que podem fer?

Quina és la teva definició d’èxit?

Imagini’s que la resposta a la definició d’èxit és voler guanyar molts diners. Això és un valor?

Sí, pot ser-ho si n’estàs segur.

Aleshores no estem parlant de valors morals.

Si vols fer molts diners pots decidir que t’importen els diners i no la moralitat. Hi ha organitzacions que fan molts diners i no els importa si el producte contamina, si altra gent és pobra... Jo no parlo de moralitat. Parlo d’identificar els valors.

Una persona que la nit de diumenge pensa que l’endemà és dilluns i pagaria molts diners perquè no fos dilluns, ¿és que no ha identificat correctament els seus valors?

És exactament això. Jo, quan arriba el dilluns penso “Que bé, ja és dilluns!”

Home, tampoc cal exagerar.

Per què no? Estem en el teatre de la vida, i només hi ha dues coses que són certes: hi arribem contra la nostra voluntat i en sortim contra la nostra voluntat. El que hi ha al mig depèn de nosaltres. La gent no s’ho creu això, però s’han de prendre decisions i de vegades no són fàcils. Miri, jo vaig estudiar a Minnesota i vaig treballar a la Clínica Mayo, a Rochester. Vaig entrevistar 300 executius que havien superat una primera crisi cardíaca. Eren gent feliç, o que es pensava que era feliç, sense historial de malalties cardiovasculars; i un dia, crisi cardíaca. Els vaig demanar quin pensaven que havia sigut el motiu de l’infart. Més del 90% em van dir que alguna cosa relacionada amb la feina. Si algú té 45 anys, és vicepresident i té una crisi cardíaca, ¿podem dir que té èxit a la vida? No n’estic segur. Hem de tenir una vida més equilibrada, perquè no tota la felicitat ve del lloc de treball. Jo no treballo gratis però la meva feina m’interessa només si aprenc i creixo.

¿Com ho fem quan ens adonem que no ens agrada la nostra feina, però ja tenim una edat, fills, hipoteca i serà difícil trobar una altra feina?

Ho entenc. Fa gairebé 10 anys em van convidar a un congrés de mestres d’escola, a Mont-real. Acabava de finalitzar un estudi sobre l’esgotament dels mestres. Hi havia 3.000 o 4.000 persones. Es va aixecar un mestre i em va dir: “Ets un assassí!” Em va dir que jo anava allà a parlar d’esgotament, deixava anar la bomba i marxava. Tenia 47 anys. Em va dir que quan anava a treballar sentia que anava a la presó, els alumnes cada vegada eren més violents, la ràtio cada cop era més alta, l’administració no els donava suport... Un infern. Li vaig preguntar per què treballava i em va dir que tenia hipoteca, dos fills i que allò era la seva feina. La meva pregunta va ser quant temps continuaria així, i em va dir que tenia un pla, consistent a arribar als 55, prejubilar-se i buscar-se la vida per ser feliç. Jo li vaig dir que el meu estudi deia que tenint aquesta actitud la probabilitat d’arribar als 55 no era gaire alta. Dos anys més tard vaig tornar a Mont-real, i ens vam trobar en una cafeteria. N’era l’amo. Em va dir que aquell dia va tornar a casa i li va dir a la dona que jo li havia dit que es moriria. Van començar a reflexionar, van negociar amb l’escola un període sabàtic i van decidir invertir els estalvis. Era l’home més feliç del món. Mai tornarà a ser professor, tenia tres o quatre botigues. Gairebé cada any rebo una carta de la seva dona, que no vaig conèixer, en què em dóna les gràcies per salvar el matrimoni. Li contesto, doncs: la gent que es desperta al matí de forma insostenible ha de buscar una sortida. De vegades necessitem ajuda professional que ens ajudi a reflexionar.

O sigui que el que em passa a mi a la vida, depèn de mi.

El 90% sí. No tot. La gran part depèn de nosaltres. Jo vaig fracassar en el meu primer matrimoni, i no tinc garanties que el segon sigui millor. Però sí que sabia que si el mantenia després de vint anys sense ser feliç, acabaria mort. Quan em vaig casar per primera vegada estava enamorat, teníem dos fills, i vam evolucionar de manera diferent. Finalment vaig parlar amb la meva ex. Li vaig preguntar si era feliç i em va dir que no. Li vaig preguntar per què seguíem i em va dir que per la incertesa econòmica. Vaig dir que negociéssim. Molta gent diu que sóc burro... De fet, un cop ho vaig explicar a Esade i una joveneta em va dir si em volia casar amb ella [riu]. Però jo segueixo pagant una pensió a la meva ex després de 25 anys. Ara, sóc feliç.

¿Les empreses han de preocupar-se per la felicitat dels treballadors?

Sí, absolutament. Ara, no podem ser feliços sempre. La millor manera és fer una auditoria de benestar i, sobretot, generar confiança. El vell paradigma era que la confiança és bona però el control és millor. Avui tenim una cultura en què el control és bo però és millor la confiança. Que la gent senti que l’equip, l’empresa, és la família. Hem d’entendre què vol l’empresa. De vegades l’empresa no té una definició clara d’èxit.

Vendre més.

Sí? Quant més? Mai treballaré amb un director general que m’ho demani, perquè mai estarà content. Qui diu que cal avaluar trimestralment o anualment? Per què no cada tres anys?

Però la cotització a la borsa és contínua. Quan Nova York se’n va a dormir, ja es lleva Tòquio. És el model que tenim, i és el que és. Com podem dir-li al model que els valors estan equivocats i que ens farà infeliços?

Els models actuals no són els millors. El comunista no funcionava i el capitalista no funciona, estem buscant un altre model econòmic que funcioni. Per això tinc la càtedra sobre el futur del treball. Moltes coses canviaran.

Quines?

Primer, que no treballarem a temps complet a la mateixa empresa. Com controlarem els treballadors si no els tenim confiança? La gent oferirà el seu treball a nivell mundial. Tenir una cartera de clients serà la regla i no necessitem visat per treballar amb empreses estrangeres de forma virtual. Hi ha tres coses que canviaran la nostra manera de treballar: la digitalització, la virtualització i la globalització.

Si això fos una entrevista de treball i jo fos el treballador, quina és la primera pregunta que em faria?

Per què vols treballar amb nosaltres, i et miraré als ulls. Si dius alguna cosa i no et veig brillar la mirada, mai treballaràs amb nosaltres. L’única cosa que sosté la vida és la passió. La competència hi juga un paper secundari. En el futur el 90% del treball manual se substituirà per màquines. Si la teva ment no és una font d’afegir valor, i només tens la força física... Diuen que la intel·ligència artificial arribarà al mateix nivell que la biològica el 2040. Això vol dir que els robots prendran decisions. Competirem per tasques i llocs de treball contra les màquines.

Amb quins valors humans les màquines no podran competir?

La compassió. Hi ha experiments amb dos micos en què un nota que cada cop que menja l’altre rep una descàrrega elèctrica. El mico decideix no menjar per compassió.

Vostè és jueu d’origen. Aquests dies es compleix el 70è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial. Què significa això per a vostè?

Li diré una cosa que no he dit mai en públic. Els pares van sobreviure a l’Holocaust i van passar set anys als camps de Buchenwald i Birkenau. Quasi el 80% de la família va acabar a la cambra de gas d’Auschwitz. L’Holocaust m’ha marcat molt perquè no he pogut entendre la història dels pares, cada vegada que m’ho volien explicar s’emocionaven... I un nen no vol veure plorar els pares. He après la seva història a través d’altra gent. El meu cognom era Landau, alemany, i quan vaig sortir del meu país, Israel, em feia enfadar tant que la gent m’identifiqués com a alemany que vaig decidir canviar-me el cognom. En francès es pronuncia Lando, vaig canviar les síl·labes i vaig fer Dolan. A Israel és legal. He guardat Landau com a segon cognom. Una amiga psicoanalista em deia que l’energia que encara tinc ve de la subconsciència d’aquesta experiència de segona generació de supervivents de l’Holocaust.

Odia algú o alguna cosa?

No. Em fa pena la gent que mata en nom de Déu. Sento pena, compassió, però l’odi no és al meu lèxic.

Li agrada el futbol?

Hi sóc molt aficionat.

És a la ciutat correcta.

Ho sé.

Què li va semblar el que va fer Messi contra el Bayern?

És increïble. És un artista. Però tenim una memòria molt curta. Si recordem el que deia la gent de Messi fa poc més d’un any. A la gent no li agradava... Això vol dir que l’estrella de futbol necessita un entorn per sostenir la seva excel·lència. Necessita algú amb qui tingui confiança. Però ara lluita, corre, ajuda i és molt generós.

I deixar llançar un penal a Neymar quan lluita pel Pitxitxi amb Cristiano Ronaldo...

Crec que ell no està lluitant, és el públic que veu aquesta lluita. Crec que té tanta confiança en ell mateix, tanta passió i tant sentit de jugar i contribuir, que no li importa. Les obsessions només generen malestar.