Publicitat
Publicitat

Santi Vila: “El RUI em sembla una aportació inoportuna i injustificada”

Santi Vila és conseller de Cultura i aspira a presidir el consell nacional del Partit Demòcrata Català (PDC) fent un discurs crític amb el congrés fundacional de la formació que substitueix CDC.

Santi Vila (Granollers, 1973) és conseller de Cultura i aspira a presidir el consell nacional del Partit Demòcrata Català (PDC) fent un discurs crític amb el congrés fundacional de la formació que substitueix CDC.

El congrés del PDC va ser un èxit? Hauria pogut anar millor?

Va arrencar en unes circumstàncies especialment difícils. Ens en vam anar reconfortats després de veure que havíem resolt les principals qüestions que teníem damunt la taula, però també amb un punt agredolç perquè s’hi van escenificar molts corrents, moltes famílies polítiques i moments de tensió.

És membre d’un partit independentista i republicà, i abans no.

Que el PDC aspiri ara a la independència no vol dir que no hàgim de vetllar i fer possible que persones que no hi creguin s’hi sentin còmodes. El partit ha de ser vist com un projecte alternatiu al que representa Podem, la CUP i Ada Colau.

I l’alternativa a ERC? Fa 4 mesos vostè deia que el nou partit no havia de ser una mala còpia d’ells.

Segurament hem perdut una oportunitat per distingir-nos encara més. L’espai del PDC ha de defensar la meritocràcia, la cultura de l’esforç i l’economia social de mercat, però també s’ha de sentir a gust amb la iniciativa empresarial i amb el fet que la gent es guanyi bé la vida. Això no hi és a la família de les esquerres.

No s’ha vist prou, en el congrés?

Crec que no. Vam dedicar moltes hores a l’organització interna i també a parlar d’independència. El partit haurà de definir-se molt més bé des del punt de vista ideològic. Els que havien votat Pasqual Maragall o CDC com a partit progressista i modern estan orfes, perquè hem tingut una agenda que ens ha vinculat a ERC i la CUP, i això ens perjudica moltíssim. És urgent que el PDC torni a reorientar el rumb, ben separat i distingit d’aquest espai.

Si no, ¿aquest espai l’ocuparà Unió o l’eventual partit que pugui formar Antoni Fernández Teixidó?

És evident que quan el ciutadà no troba recollits en cap projecte els seus valors i les seves idees, hi ha qui s’organitza i ofereix aquest producte polític. Si ho resolem, serem un projecte guanyador.

Vostè no pot entrar en la direcció executiva del PDC perquè està afectat pel règim d’incompatibilitats. Li queda el consell nacional.

En el moment precongressual vaig fer notar a les famílies que podien comptar amb mi per ajudar-los a reinvidicar aquest espai. Vaig donar suport des del primer moment a la candidatura de la Marta Pascal i en David Bonvehí, però els vaig advertir que era molt important que s’envoltin de gent amb experiència. No tenia previst presentar-me a presidir el consell nacional.

Diu que no vol acumular càrrecs.

D’executius, no. És un càrrec de representació que té una funció institucional i moderadora. El congrés ens va deixar la sensació que hi havia massa tensió interna. La darrera cosa que podíem intentar afavorir és que la presidència del nou consell nacional tingués un color d’alguna de les famílies.

Té com a rival Mercè Conesa.

D’ella només en puc dir coses bones. Però segurament està adscrita a una d’aquestes famílies polítiques i això, per a molts altres sectors, pot tenir un punt d’incomoditat.

L a crisi pel nom va ser catàrtica?

Podria haver-se fet molt millor. Vam intentar fer un partit nou amb pràctiques velles.

¿Hi va ajudar en alguna cosa que 48 hores abans el president Mas digués que es presentava a la presidència amb Neus Munté?

Va fer un gest amb un punt d’ingenuïtat. Des del convenciment de dir: “Si tots heu anat passant pel meu despatx, si a més tothom es desfà en elogis cap a Munté, tot això ho empaqueto i ho poso a la vostra disposició...” Doncs no, la gent ho va mantejar. El país està excitat: en els moments clau, quan podria tendir cap al just capteniment, tendeix cap a la rebentada.

El RUI és una rebentada?

Em sembla una aportació inoportunia i injustificada. A mi no m’agrada que contínuament incorporem nous elements de discussió, ocurrències en alguns casos. El Govern ha fixat un full de ruta. Les ocurrències serveixen per anar perdent suports: ajuden a quedar bé amb els entorns més hiperventilats, però ens fan cada vegada més petits.

Per què és una ocurrència?

Quan hàgim de prendre una decisió haurà de ser una decisió disruptiva d’un dia. Ens hi estem jugant fins i tot les carreres, i l’últim que necessitem és que hi hagi persones que aportin ocurrències.

El 2017 hi haurà primàries per ser candidat a Barcelona. Hi serà?

És una possibilitat que estic estudiant, perquè em faria molta il·lusió tornar a ser alcalde.

I enfrontar-se a Ada Colau?

Des del punt de vista ideològic encara seria més motivador.