Publicitat
Publicitat

Vota, vota, la pilota

Aquest divendres, vigília de les eleccions, la portada de l’ Sport era per a “Los planes de Luis Enrique”, (“ Habrá rotaciones para evitar una caída de tensión como la del Madrid”), i la de Mundo Deportivo tenia per títol “ Desunited”, un bonic joc de paraules a propòsit d’una enganxada entre Víctor Valdés i Louis van Gaal, porter i entrenador del Manchester United, respectivament. Això sí, per sobre de l’americana de Van Gaal hi havia un cercle blau en què es llegia “ Lucho ve a Aleix de extremo si se marcha Pedro”. Ens quedem més tranquils.

Quan els nostres estimats col·legues dels dos diaris de Barcelona que més pàgines dediquen al Barça limiten l’últim dia de la campanya a un faldó de la portada, “ no hase falta desir nada más”. Aquesta campanya no ha venut. Al club que té els jugadors que millor la toquen del món, els candidats s’han dedicat al resultadisme, sense cap canvi de joc, cap conducció espectacular, i, llevat d’una improbable genialitat de l’últim minut, sense cap remuntada a la vista.

“Qatar”, més gran que “Barça”

Bartomeu ha aconseguit adormir el partit gràcies al triplet. I quan ha sentit algunes molèsties causades per Qatar, ha tingut temps de filtrar el nom d’un altre espònsor. A part de Benedito i Laporta, ¿a quin altre escandalitza el patrocini? Diria que a cap, si s’ha de valorar pel tríptic que els socis han rebut a casa amb tota la informació per anar a votar aquest dissabte. S’hi veu una persona vestida amb la samarreta de l’any que ve, fent el gest de dipositar el vot en una urna. Llegit de dalt a baix, la portada del tríptic diu: “Qatar Airways, ara et toca a tu. Vota! El 18-J, decideix el futur del Barça”. La paraula “Qatar” és tres vegades més gran que la paraula “Barça”. Però la composició no deu haver cridat l’atenció de cap responsable del club. Total, quin problema hi ha?

Que Bartomeu no hagi notat a les cames el pes del “No us fallaré”, o de la FIFA, Neymar o Zubizarreta, té a veure, també, amb el joc del seus rivals. Freixa no jugava aquesta lliga, sinó la dels pròxims anys: qui va ser portaveu de Rosell i directiu de Bartomeu fins a l’últim dia no podia aspirar a ser vist com a titular. Benedito té un joc fluid però precipitat. I Jan Laporta ha confiat tant en el seu carisma que ha acabat semblant el seu —el nostre— admirat Cruyff el 1978: una llegenda que ja no feia la màgia quan volia.

Fins a la nit de dissabte no sabrem què ha dit el soci sobirà, però si al final guanya el triplet, convidaria humilment els socis a preguntar-se quin profit en treuen de mantenir aquesta democràcia censitària que encara ara permet triar president. Aquest cop no hi havia urgències històriques i era el moment per debatre el futur amb calma. Si tot ho decideix la pilota quan entra, ¿on és el més que un club?