01/03/2015

Xavier Bosch: “En el fons, sóc un romàntic de cap a peus”

7 min

Xavier, una novel·la sobre l’amor!

Sí.

I això?

Per sorprendre. Al lector i a mi. Portava tres novel·les seguides de corrupció, periodisme... Som en un país on tendim a encasellar i no volia tenir l’etiqueta dels thrillers periodístics, i que els fa com xurros perquè li funciona el personatge de Dani Santana. Per què sobre l’amor? Perquè amb la feina que he fet últimament, director del diari Avui, quatre anys fent entrevistes polítiques a l’ Àgora de TV3, per tot plegat, la gent té una imatge de mi molt seriosa, potser. Tu que em coneixes bé saps que en el fons sóc un romàntic de cap a peus, i que en aquests moments d’incerteses hi ha pocs llocs on agafar-nos. Referents sòlids i íntims necessaris. L’amor n’és un. Crec que és la il·lusió, el motor que mou la vida.

L’amor de parella i l’amor a la mare.

Sí, en la novel·la hi ha tres personatges. Una filla, que als 9 anys se li mor la mare i quan en té 38 s’adona que no en recorda ni la veu ni l’olor, i necessita reconstruir qui era la mare. A partir d’una pista, va reconstruint un trencaclosques de 10.000 peces, i n’hi ha una que són cinc dies a París, on la mare hi va per un casament i hi coneix un galerista d’art. Viuen cinc dies d’amor intens, la mare i el galerista. Què els queda? La força perdurable de l’amor, els cinc dies no són un kit kat, sinó un estímul per a tota la vida. I també hi ha la relació mare-filla, que fa que la mare prengui una decisió (i no farem un espòiler).

La filla i l’autor, Xavier Bosch, tenen una cosa en comú, i és que perden la seva mare de joves.

Sí. Jo de no tan jove. Jo en tenia 18 o 19. I en escriure aquesta novel·la em vaig adonar que mai havia dedicat un llibre als meus pares. Quan la meva mare es va morir, estava acabant Esade i començant periodisme... Acabant Esade vull dir abans que m’expulsessin... Les vaig suspendre totes a primer i ja no em vaig presentar al setembre. Per tant, la meva mare no va saber a què em dedicaria. El meu pare es va morir anys més tard... I, a més, va passar una altra cosa, i això no ho he dit a ningú. La meva mare es va morir quan tenia 46 anys, i jo aquest llibre l’he escrit entre els 46 i els 47. No sóc aprensiu, però em vaig passar tot l’any obsessionat amb el fet que jo em sentia tan jove i ella havia mort amb aquella edat, no ho entenia. No vaig passar un bon moment pensant-hi, però el to que necessitava per escriure el tenia molt a flor de pell, i em va ajudar a posar-me en la pell d’un dels dos personatges femenins de la novel·la, que és la mare, la Paulina.

O sigui que has hagut de pensar com dues dones, fins i tot com s’enamora una dona.

Pel que diuen els estudis científics, a través de la paraula. Allò que els homes ens enamorem més pels ulls i les dones més per l’orella. Hi ha dones que troben un seductor, com aquest galerista de la Rive Gauche de París, que aconsegueix fer caure les barreres de la Paulina i en cinc dies viuen una història apassionada.

Hi ha algunes frases d’impacte, com per exemple: “Sempre és més tard del que et penses”.

D’això ens n’adonem quan es mor algú més d’hora del que toca. O quan tenim projectes. El que deia l’Steiner en aquella entrevista amb el Capdevila, que encara som a temps de posar la brúixola de la vida a l’hora.

I per als joves la novel·la té un altre consell.

Que cadascú faci el que vulgui, eh? Però som en el moment de la història en què si ens equivoquem amb una parella podem canviar-la i no passa res, no hi ha judicis morals, ningú ens mirarà per si jo estic separat, aquell es divorcia, si va amb un home, amb una dona... Des de l’edat de pedra fins avui, estem millor que mai. En canvi, en les generacions més joves que la meva noto que duen el fre de mà posat, tenen por d’arriscar-se... I arriscar-se és la clau de la vida. M’agrada que la gent s’arrisqui, i en l’amor també, com els protagonistes d’Algú com tu. Pot sortir bé o no, però val la pena arriscar-se perquè aquí hi som una vegada i sempre és massa tard. Per això el títol de la novel·la. Tots aspirem a viure una història d’amor que ens justifiqui la vida. Crec que l’amor és la resposta de la nostra existència. Per tant, algú com tu, sí, perquè ens pot passar a tots.

L’amor com a resposta de l’existència, i també la cultura com a concepte al qual agafar-se.

Això us ho deia en Jaume Plensa, fa unes setmanes. Estem tan sobreinformats, aquesta infoxicació que diuen que tenim, que al final anem repetint els arguments dels altres. Ja no sabem si el que pensem nosaltres és nostre o és un argument d’un altre. Per això, quan sentim una música de Schubert que ens emociona, ens sentim a nosaltres, no als altres. Ens volen fer creure que la política marca les nostres vides quan, en realitat, la nostra vida està envoltadíssima de cultura. La cultura torna a ser un referent sòlid en aquests moments de sacsejada vital.

¿Estic parlant amb un periodista que fa incursions en la literatura o amb un escriptor que no pensa abandonar el comentari periodístic?

Tu què creus? [Riu.] Vejam, sóc periodista. Fer de director d’un mitjà, gestionar equips i tot això no em ve de gust, i un dia vaig decidir que no ho faria més. Però quan m’adono que sóc periodista, i que ho seré sempre, és quan sóc amb una font. Una font que em vol intoxicar, que em vol explicar algun secret, sigui futbolístic, polític o social. Quan quedo amb una persona en algun lloc i l’escolto, noto una excitació addictiva, una tafaneria absoluta. Però és veritat que he fet un canvi en la meva vida. Guanyar el premi Sant Jordi em va situar en una rampa de llançament que no he volgut desaprofitar. Van passar dues coses més. Guanyo el Sant Jordi amb Se sabrà tot, allò va molt i molt bé de vendes... Pel que em diuen, dels últims deu anys, en català només l’han superat el Jaume Cabré amb el Jo confesso, el Victus, del Sánchez-Piñol, i Olor de Colònia, de la Sílvia Alcántara. Penso que realment allò és el que m’agrada i escric. I quan fa un any que hem tirat les cendres del meu pare, penso que fins aleshores havia fet les coses perquè el meu pare i la meva mare n’estiguessin orgullosos. Ara sóc jo que he de fer el que vull. I a més a més, [riu] vaig tenir una revelació.

Una revelació? On?

Al Carrefour. Vaig anar-hi a comprar cerveses per a uns amics que venien a sopar a casa, i em vaig trobar dos palets sencers d’un sol llibre en català, i era un llibre meu. Vaig pensar que jo allà era com la Budweiser, i que potser sí que em podria guanyar la vida amb això.

La veritat et va ser revelada al Carrefour.

Al Peret, Déu se li va aparèixer a l’autovia del Maresme...

De quina literatura t’alimentes?

Dels dos avis. De l’un em vaig quedar la insígnia d’or i brillants del Barça. De l’altre, l’obra completa del Josep Pla. Obris per on obris els 46 volums d’obra completa del Pla, és un plaer. És l’home que més plaer m’ha donat en la vida. Pots posar-ho de titular: Josep Pla és l’home que més plaer m’ha donat en la vida [riu]. Per la manera que té d’interpretar el món, d’adjectivar, murri com era, irònic... M’ho passo molt bé.

Tu vas escriure Se sabrà tot, i em costa no lligar-ho amb aquella entrevista teva a l’ Àgora de TV3 en què li vas preguntar a Jordi Pujol per la corrupció, i va dir allò de “ens farem mal”.

Sí, però no s’ha sabut tot, i hi ha gent que és intocable que encara se n’està sortint molt. El president del govern d’Espanya, amb tot l’escàndol dels sobres i el diner negre, amb el Bárcenas a la presó, l’SMS d’“ Aguanta, Luis ”... i continua a la Moncloa. “Si continuem per aquí ens farem mal”, va dir Pujol. Hi ha una altra entrevista que li vaig fer al seu fill Oriol, que va tenir una resposta bona. Jo li vaig dir: “A part de ser fill del seu pare, quins mèrits ha fet per arribar a secretari general de Convergència?” Ell es va pensar la resposta, i en va donar una que ara té molt sentit: “Ser fill de la meva mare”.

Havent fet ja tantes coses a la vida, ¿has considerat seriosament presentar-te a president del Barça?

Sí.

I?

El primer a pensar-ho no vaig ser jo, va ser la triple M: Minguella, Majó i Medina, que m’ho van demanar fa uns anys i vam fer tres reunions. Al final vaig dir que no, i veient com va el Barça, els ismes, les divisions, els odis i tot plegat, també m’ho he plantejat. Però m’estimo més que continuï presidint el Bartomeu o el candidat que escollim finalment els socis que no pas fer-ho jo. La meva dona m’amenaça amb el divorci.

Sí, i després d’haver escrit una novel·la d’amor potser no seria el més adient, divorciar-te... Per què a cada generació de barcelonistes se li ofereix la possibilitat d’una escissió?

Les escissions no em preocupen. Que hi hagi cruyffistes i nuñistes, rosellistes i laportistes, kubalistes i suaristes... Només faltaria que 150.000 socis veiessin el Barça tots igual. El que em preocupa és l’odi, aquest matar-nos entre nosaltres, i si perjudica el club, malament rai. Crec que a l’equip això no l’ha perjudicat mai.

Coincidint amb la sortida de la novel·la, va morir el poeta Francesc Garriga, amb qui tenies una forta relació personal. Com el recordes?

Era el meu millor amic i l’home que em va ensenyar a pensar i a escriure. Va ser professor a l’Escola Sant Gregori de Barcelona. També va ser director d’art de la revista FMR, del Franco Maria Ricci i coneguda com la revista più bella del mondo. Quan es va jubilar, va continuar escrivint poesia i, finalment, l’any 2012 se li va fer justícia i va guanyar el premi Carles Riba, que havia perseguit tota la vida i se li havia fet escàpol. Amb 80 anys li va arribar tot el reconeixement que no havia tingut, dins l’habitual petitesa que té la poesia a Catalunya... Després d’allò encara va fer tres llibres més i l’últim és pòstum. Quan era a l’hospital em va fer passar a net els últims versos i encara va veure la portada del llibre, que ja ha sortit a la venda. Es diu Swing i és un llibre d’un home que s’acomiada. Aquests últims anys anava amb un bastó i deia que fotia nosa. Per això té uns versos que diuen: “Havíem estat peces d’antiquari, avui som trastos vells, els vells”.

Quin ha estat per a tu el seu principal ensenyament?

“Treballa i estigues content”. M’ho va dir quan es va morir la meva mare, i n’he fet cas.

stats