Publicitat
Publicitat

Zuckerberg, Romeva, Montoro i Pujol. L'editorial d'Antoni Bassas

El congrés mundial de la telefònica mòbil que s’està celebrant a Barcelona va ser ahir el camp de la batalla que estan lliurant pel negoci de les comunicacions mundials els gegants de la connectivitat.


Per un cantó, com diem a portada, Facebook i Google pugnen per portar internet a tot el món. Es calcula que només tenim accés a internet el 40% dels habitants del planeta, en concret, el 42,3%.


I un cop tothom tingui internet, a qui pagarem la quota mensual per comunicar les nostres trucades, els correus, els missatges curts escrits, els missatges de veu…? Ho pagarem a les telefòniques convencionals o a empreses com Google i Facebook?


Aquesta immensa quota de mercat, gens filantròpica, és la que està en joc des de ja fa temps, i ahir, Mark Zuckerberg, jove veterà dels escenaris mundials, el ‘nerd’ que té a la butxaca la meitat del planeta i ara vol apoderar-se de l'altra, en la seva intervenció a Barcelona no va dir ben bé res de nou, però va servir per veure que allò que ja s’intuïa continua sent la visió estratègica dels líders de la comunicació digital. Diu Zuckerberg que ara ja el negoci de les telefòniques s’està transformant, ja no són empreses que venen veu, sinó que venen dades, la gent volem connectivitat per a les nostres dades per internet, perquè ja gairebé no truquem ni enviem SMS, i tot això va pel 3G, volem connectivitat per al nostre internet i, per tant, el negoci ja no és facturar per minuts, sinó per megabytes, i que aquí és on empreses com Facebook o WhatsApp tenen avantatge, o sigui, que Zuckerberg vol fer arribar internet a tothom. Però això sí, que primer passin per Facebook.


Mentre el món continua canviant les seves esferes de pensament a velocitat digital, la vida política a Catalunya també va canviant de pell.

Raül Romeva, que fins a les últimes eleccions va ser eurodiputat d’Iniciativa, ha deixat el partit. No creu en allò de convertir-se en estat lliure associat a Espanya. Diu Romeva: “No crec possible, ni tan sols desitjable, una Catalunya sobirana en una Espanya plurinacional. Ho hem intentat. Potser massa i tot. El meu compàs nàutic fa temps que en marca un altre”.


Romeva té 43 anys i pertany a l’immens grup de catalans que han arribat a la conclusió racional que el progrés de Catalunya ja no és possible dins Espanya. Raül Romeva ha explicat en alguna ocasió que la revelació definitiva la va tenir en un ascensor. Que va rebre l’empenta última cap a  l’independentisme en un viatge en ascensor, al Parlament Europeu, a Estrasburg. Hi va coincidir amb l’eurodiputat del PSOE Miguel Ángel Martínez, que li va dir que no s’esforcés a demanar l’oficialitat del català a Europa, perquè això no passarà mai, que era una cosa reservada als estats. Doncs si per cada cosa que demano la resposta és que haig de ser un estat, siguem un estat. Romeva és un actiu a la política catalana, per capacitat i trajectòria. Serà qüestió des seguir-ne les passes.

Un altre que va passar ahir per Barcelona va ser el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que va fer una nova aportació al cinisme polític. Diu: “L’única amenaça per a la recuperació a Catalunya i Espanya procedeix del cantó de la política”. No em digui! I va afegir: “Des de l’òptica del govern, per descomptat estem oberts sempre a qualsevol tipus de diàleg i de negociació, estem tot el dia construint aquest tipus de diàleg”.


Quan Montoro diu ‘diàleg’ vol dir negar-se a negociar un nou sistema de finançament o no donar resposta a 22 de les 23 propostes de Mas, o a abordar la situació a Catalunya amb policies i jutges amb l’ús dels aparells de l’estat. Rajoy deixa que el TC li faci la feina –o això li sembla a ell–: quan fins i tot aquells que estan contra la independència o per la tercera via reclamen política, com pot un ministre sortir a afirmar que estan oberts a qualsevol tipus de diàleg i negociació?

I un últim canvi de pell, ahir, a Catalunya. Tres fills més de Jordi Pujol i Marta Ferrusola van declarar al Parlament. La paraula ‘deixa’ és ja una de les paraules de l’any. Però més enllà de les estratègies de diputats i compareixents, de les sessions de la comissió del Parlament d’aquests dies, en surt una ferum de confusió entre públic i privat, ferum que no se n’anirà fins que no avanci la moral del respecte al calaix de tots i no s’autoimposin  mesures com la limitació de mandats, que és tant com la limitació de la temptació d’abusar del poder.