Publicitat
Publicitat

Lliçons, les justes. L'editorial d'Antoni Bassas

Avui hem pres una decisió poc habitual, com és situar a la portada una fotografia que no és d’estricte actualitat, sinó que data de fa 12 anys: la imatge de la reunió a les Açores de George Bush, Tony Blair i José María Aznar.

I ho hem fet per què ahir, l’ex primer ministre britànic va declarar a Fareed Zakharia, a la CNN: “Demano disculpes pel fet que la informació que vaig rebre va ser errònia”. És veritat que, segons com la miris, aquesta frase de “demano disculpes perquè em van donar mala informació”, més que un disculpa sembla una autoexculpació, però mai, cap dels tres, Bush, Blair o Aznar, havien arribat tan lluny, a demanar disculpes. Es comprèn, perquè a part d’altres desastres, a la guerra de l’Iraq hi van morir 179 militars britànics.

Els més joves han de saber que el 2003, quan el president Bush va decidir envair l’Iraq, va anunciar que ho feia a partir d’una informació de l’espionatge que deia que el president de l’Iraq, Saddam Hussein, tenia unes armes de destrucció massiva –suposadament  químiques– que eren un gran perill per al món. Només una superpotència li va fer costat: el Regne Unit. El món es va oposar vigorosament a la intervenció. La manifestació milionària al passeig de Gràcia de Barcelona va aparèixer a totes les cadenes internacionals. Doncs bé, va començar la guerra, Saddam no tenia armes i la regió es va desestabilitzar de tal manera que ahir, en aquesta mateixa entrevista, Tony Blair admetia que aquella guerra, en crear un buit de poder, va ajudar a l’aparició de l’Estat Islàmic.

Quatre dia abans de l’atac dels Estats Units, Bush va reunir-se a les Açores amb Tony Blair i amb el seu amfitrió, el primer ministre portuguès, José Manuel Durão Barroso. El quart convidat era el president del govern espanyol, José María Aznar.

Què hi feia allà Aznar, si Espanya no hi va posar tropes, a la guerra, sinó a la postguerra? La guerra va començar al març i fins al juny Aznar no hi va enviar tropes, quan la fase més important del conflicte ja s’havia acabat.

Doncs Aznar hi va anar a intentar jugar a primera divisió internacional, a prendre un bany de poder i d’història, al costat, això sí, dels més forts, que pagaven la guerra i posaven els morts. Ell mateix va escriure més endavant: “España va ser a les Açores perquè no va poder participar al desembarcament de Normandia, que és on hauria hagut de ser”. Home, era impossible que un dictador inicialment aliat de Hitler com Franco hagués desembarcat a Normandia a lluitar contra Hitler, però la frase explica els deliris de grandesa del personatge.

Aznar es va agafar a una mentida, i aquesta sí que ha passat a la història:

Aznar: “El régimen iraquí tiene armas de destrucción masiva. Puede estar usted seguro. Y pueden estar seguras todas las personas que nos ven que les estoy diciendo la verdad”.

Però lluny del que ha fet Tony Blair, el dirigent espanyol no només no ha demanat perdó, sinó que no fa gaire criticava Barack Obama per haver arribat a un acord nuclear amb l’Iran i deia que la confrontació amb l’Iran era inevitable.

Es per això que avui hem fet tornar Aznar a una portada, amb aquella foto del 2003. Aquella guerra va ser un greu error, basada en una mentida, impulsada pel desig de Bush d’aprofitar-se de la por i la ràbia dels Estats Units pels atemptats de l’11-S del 2001 i continuar el negoci del complex petrolífer-industrial-militar, i, en el cas d’Aznar, de buscar un racó  d’influència transatlàntica per a Espanya, perquè sabia que la Unió Europea era cosa de dos, França i Alemanya, i per més que es posés de puntetes, mai no arribaria a la seva altura.

Ens ho han sentit a dir moltes vegades: tots els països tenen la seva motxilla, les seves raons per sentir vergonya. Ara, aquests dies, estem assistint a una narrativa consistent a dir que qualsevol iniciativa a la política catalana, sobretot si consisteix a tenir un estat propi, està viciada d’origen per la corrupció. Tenim les nostres pròpies vergonyes, esclar, i molta necessitat de fer net, però lliçons dels que van posar Rato o Matas en un govern o van mantenir Bárcenas en un partit i ens van mentir amb una guerra, de lliçons, cap.