Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

Un bon Nadal del Barça

Cançó de Nadal. Quan tot just els jugadors havien agafat el primer son profund, vestits amb el pijama de ratlles grogues i vermelles, el fantasma del passat va aparèixer a Getafe: 2-0. Tothom glaçat. Sobretot la defensa. El fantasma del passat sap que la història es repeteix i ha vingut a recordar els mals que li esperen si torna a les horripilants històries de discòrdia i derrota de temps pretèrits: un vicepresident havia anomenat "aquest senyor" el millor futbolista de la història, fet al planter. El futbolista contesta que el directiu no en té ni idea de portar un club. El president vol arreglar-ho i precisa que el futbolista sempre té les portes del seu despatx obertes. El soci ho observa amb desolació. Tot això, la mateixa setmana que determinada premsa de fulla esmolada aconsegueix fer coincidir a la mateixa frase el cognom del futbolista i la paraula narcotràfic. Res no falta al quadre dantesc que va pintant el fantasma del passat: a Getafe, l'àrbitre invalida un contraatac de Pedro per un fora de joc inexistent i s'empassa unes mans claríssimes a dins de l'àrea del Getafe, tan clares que a la televisió s'han de refugiar en el llegendari " la acción es muy rápida… " I la teva cara molt dura, nano. Tant com la de l'àrbitre i els seus assistents, que fan veure que no detecten agressions a Busquets o al mateix Pedro mereixedores d'expulsió.

Finalment, els jugadors es desperten del son profund i el fantasma del passat se'n va quan comprova que tot i el pijama de ratlles -un, dos, tres- Pedro fa de Messi amb una gana i una punteria depredadores, Iniesta mana, Cesc afusella i el Barça acaba l'any com el va començar: líder.

Líder, que és molt tenint en compte que Messi no hi ha estat gaire. Líder tenint en compte que per ser-ho ha calgut guanyar-ho tot. Líder amb la fragilitat de la delicada arquitectura esportiva, salarial, directiva, mediàtica i social del Barça, un Barça que compara constantment la foto del model de joc de fa no gaire amb la d'ara, desitjant trobar-hi les set semblances, com si la glòria del passat fos una motxilla pesada, o el que és pitjor, aliena. Un Barça amb un entrenador, Gerardo Tata Martino, amb un discurs més que correcte, reprimint gairebé sempre la irritació que li causa estar fent el millor futbol que mai farà un equip seu i notar insatisfacció (¿o és soledat?) al seu voltant.

En aquestes condicions, i a punt de tornar Messi, a les portes del gran duel contra l'Atlètic de Madrid, aquest serà un bon Nadal. I l'any nou pot ser bo sempre que tothom treballi perquè no torni el fantasma del passat. En l'actual situació política a Catalunya, és llaminer fer naufragar el Barça, per allò que té d'infuència en l'estat d'ànim del país. A l'actual consell directiu li convé teixir complicitats amb els que estan al mateix barco del país. Amb tanta gent que desitja que les coses surtin bé. A la gent que, com va dir Puyal al president Rosell dijous passat, no li sembla que darrere una crítica hi hagi un interès inconfessable.

PUBLICITAT
PUBLICITAT