ARA SABADELL
Misc 15/05/2015

Sabadell, una capital desemparada

A Sabadell primer la va abandonar la indústria, després la política, més tard la Primera Divisió de futbol i al final fins i tot n’ha desfilat la caixa d’estalvis

i
Antoni Bassas
8 min
SABADELL SOCIAL

SabadellA SABADELL PRIMER la va abandonar la indústria, després la política, més tard la Primera Divisió de futbol i al final fins i tot n’ha desfilat la caixa d’estalvis. Quan van parar els últims telers, ja fa anys, la ciutat va quedar submergida en un silenci eixordador. Des d’aleshores Sabadell no ha parat d’afegir silencis al cor d’absències d’una comunitat de més de 200.000 habitants. Sabadell, això sí, encara continua fabricant sornegueria d’aquella de Pere Quart, però s’adona que és un magre consol i que, com a molt, serveix per tapar-se la cara de la vergonya que li fa sortir als telenotícies pel cas Mercuri. Es pregunten què més els pot passar. A ells, els del gremi de fabricants des del 1559, els de l’ equipo lanero, els de la “ ciudad piloto del deporte español ” i els que van tenir vint anys un alcalde comunista honest i auster (va plegar amb un milió i mig de pessetes -9.000 euros- a la llibreta), que va transformar Sabadell des dels barris fins al centre i a qui votaven veïns de comunió diària.

L’Antoni Dalmases, professor de llengua i literatura, escriptor, sabadellenc de tota la vida, m’espera a l’estació dels Ferrocarrils: “No a la de la Rambla, sinó una estació abans del final, just després de Sant Quirze, perquè allà mateix ja hi ha una qüestió candent: el soterrament de la via, que és una demanda veïnal que jugarà un paper important en les eleccions. I potser tindràs una sorpresa i tot”.

Potser la sorpresa és un rètol que veig per la finestra del tren, tot arribant: “Mas Duran, habitatges de qualitat”, joc conceptual que faria les delícies enigmístiques de Màrius Serra, sobretot tenint en compte que va haver-hi un temps en el qual Mas es dedicava a la Casa Gran del Catalanisme i que ara Duran apadrina Construïm. Però no, la sorpresa és una altra. Només sortir de l’estació: “¿Veus aquella casa amb les parets verdes? És Can Capablanca, casal independentista i popular. Allà he quedat amb el Pau Llonch, el portaveu de la PAH [Plataforma d’Afectats per la Hipoteca] de Sabadell”. És d’hora, i el casal sembla desert. A dalt se sent una remor de veus. “Qui hi ha?” És l’Oleguer Presas. “Som algú que coneixes, però que no és la policia”. Riures, i apareix l’“ U-U-U-legué ”, vestit de negre i amb ulleres de montura negra i fina. Intercanviades les oportunes actualitzacions biogràfiques, l’Oleguer cedeix immediatament la paraula al Pau Llonch, com si fos el Xavi Hernández que li hagués demanat la pilota. “Ula, si hi ha qualsevol cosa, telèfon, eh, nen?”

Una àvia jove passeja un cotxet de nen: “Pau, tu que arregles el món, vejam si fas alguna cosa perquè soterrin la via”. ¿Senyora (les estètiques d’un i altre són bastant allunyades), que el coneix? “Sí, va ser professor de la meva filla”. El Pau, a qui vaig conèixer en un festival de rap a Tribeca, exerceix de portaveu de la PAH amb absoluta dedicació: vull dir que no recordo gaires persones parlant tan ràpidament i rotundament.

“A la PAH de Sabadell hem demostrat que cap administració no tenia res per ajudar la gent. Hem col·locat 160 persones en un bloc que en diem Guillem Agulló. I en aquest altre bloc [davant del que va ser la fàbrica d’Eurotin SA], que era del Banc Mare Nostrum, hi vam col·locar centenars de persones, amb una interlocutòria de la jutgessa sensacional: va aturar el desallotjament cautelar dient que aquestes persones havien exhaurit totes les possibilitats legals per accedir a un habitatge i per tant podien estar en un pis ocupat (nosaltres en diem alliberat )”, explica Llonch, líder a més del grup At Versaris.

Passa una veïna: “Deja abierto, y si no ya chaparé ”. “Ah, i això d’aquí és el punxasso de la llum. Els de la companyia elèctrica ens van felicitar de tan bé que ho havíem fet”, presumeix. Som a Gràcia, i en el que abans era un solar ara hi ha un hort urbà. “És que nosaltres estem per la sobirania: residencial, energètica i alimentària”, afegeix Llonch. A Sabadell no només es fabrica sornegueria. També es fabrica resposta antisistema, amarada de fraternitat veïnal i d’acció directa davant la paràlisi d’un sistema que, per a la gent com Llonch, va convertir Sabadell en una rèplica a petita escala del partenariat entre polítics i constructors triomfant a València.

Nostàlgia del passat

Anem cap al centre amb Dalmases. Als carrers encara hi ha dretes les parets de les fàbriques tèxtils. “A Sabadell quan algú crida molt li diem: «Ei, que treballes als telers?» A l’estiu era impossible dormir amb les finestres obertes del sorollàs”. ¿I a banda de les parets, com està la gent? “La gent ha perdut empenta. Els van fer creure que vivien a Bustoslàndia, però el mal que ha fet la crisi i els casos de corrupció han causat un gran desànim. La meva àvia, quan es referia al temps de la República, deia «en temps normals». Jo ho dic dels vint anys del Toni Farrés. Passeges per la ciutat i t’agafa una depre. Com deia un grup anomenat EBO (Escamot Beu i Oblida), aquesta és la ciutat dels disbustos. Mira això, aquesta és l’última genialitat de l’Ajuntament: «Un espai compartit», que vol dir que per aquí hi pot passar tothom alhora, els vianants, les bicis, les motos, els cotxes i els autobusos municipals. Això sí, cal anar amb compte”. En efecte, uns plafons amb dibuixets de persones i vehicles somrients agafats de la mà com a bons Teletubbies expliquen que la calçada és de tots.

La plaça de l’Ajuntament té una composició severa: l’edifici municipal, l’església i el banc. A la façana hi diu “Banc de Sabadell. Anno Domini 1881”. Encara es nota la marca de la o de “ banco ” que van treure. Però no han tret pas el “de”, a diferència del que ha passat a totes les oficines. Dinem amb Vicenç Creus i Soley, que treballa en la inserció laboral de discapacitats psíquics. “T’he de dir una cosa: el Bustos tenia una enorme sensibilitat pels col·lectius febles, però en general no va tenir mesura. No sabia no sortir. No va saber parar. Va passar una frontera i ja no en va tornar”. La sobretaula s’enfila pels camins de la comparació entre un Farrés “que tenia unes creences” i un PSC més donat a una gestió clientelar. “Van considerar el ciutadà com un client a qui cal satisfer”, lamenta Creus.

I el resultat? “El resultat és que Sabadell, avui, no exerceix cap lideratge. Quina patronal vallesana et sona? La Cecot. I on és? A Terrassa. El banc no es nota, a Sabadell. Vaja, sí, ajuda l’òpera, però aquí ha sigut un cop fort la desaparició de la Caixa d’Estalvis. I l’Escola de Disseny Industrial també lidera. I som rics en iniciatives socials, però no tenim on agafar-nos”. I una autocrítica: “Ens hem acostumat massa a mirar a l’Ajuntament. Al Toni Farrés li dèiem: «Toni, que has posat uns indicadors que diuen Ajuntament en comptes de centre ciutat!»”

Noto una orfandat de gran alcalde, a Sabadell. Encara ara parlen del franquista Marcet (Josep Maria Marcet i Coll, alcalde entre el 1940 i el 1960, fabricant, president del Centre d’Esports, de l’Aeroclub, regionalista de jove i falangista de postguerra) i, per descomptat, d’Antoni Farrés i Sabater (alcalde del PSUC entre el 1979 i el 1999 i mort el 2009), quan va plegar sense designar successor. Marcet té una plaça al seu nom, amb un marbre i un medalló que reprodueix la seva efígie. Farrés té una estàtua al capdamunt del Parc Catalunya. “Aquí és on el Toni venia a pensar la ciutat. Ell va convertir aquesta riera de porqueria i rates en l’Eix Macià, i aquests turons en un parc on la gent ve a caminar i a córrer”.

Anem a seure a la terrassa del llac artificial del parc. Dalmases em presenta el periodista Manel Camps, home de mil iniciatives ciutadanes: “Sabadell està esperant amb candeletes un canvi de gestió de la cosa municipal perquè, per dir-t’ho amb un titular, hem desaprofitat els anys de plusvàlues. Hem fet una mala gestió de la plusvàlua. A sobre, l’Ajuntament ha esmorteït la dinàmica de la ciutat. El Toni va fer això [m’assenyala El Corte Inglés], i l’Ikea és cosa del Bustos, que no és dolent però no és el que s’esperava. Ara no podem treure pit davant Terrassa. La societat civil ha anat fent, i ha acabat topant amb el clientelisme. Necessitem gent de vàlua amb una idea de ciutat, gent disposada a acceptar les idees de l’oposició, si són bones. I reforçar el triangle Sabadell-Terrassa-Granollers, que és el motor de Catalunya”.

La lluita en democràcia

Dalmases encén el motor del seu cotxe i em porta als barris, a Torre Romeu, allà on encara diuen “ Vamos a Sabadell ”. Allà on la immigració de la postguerra va arribar a viure en coves, abans de viure en cases d’autoconstrucció, que s’aixecaven de nit, abans que l’autoritat pogués impedir-ho. El barri on no manava Marcet, ni el governador civil, ni Franco, sinó los Correa, los Cabezones, el practicant, el farmacèutic i els capellans obrers que treballaven a la cooperativa. “Bé, i el Bocazas i el Negrillo, que donaven mala fama al barri. Si a la porta de la discoteca deies que eres de Torre Romeu no entraves”. M’ho expliquen el José Hernández, de 60 anys (els seus pares van venir de Múrcia); el Juan Sabat, de 57 (pares de Barcelona i Múrcia), i l’Antonio Vilches (59, família procedent de Granada), al Centre Cívic de la plaça Karl Marx:“Aquí no volien venir ni els metges. El Farrés ens va posar enllumenat i asfaltat. Les dones anaven a treballar amb vambes. I quan arribaven als carrers asfaltats es posaven les sabates, que al vespre guardaven als forats dels desaigües”.

Ells encara van treballar al tèxtil. Ara el barri ha envellit i s’ha desmobilitzat: “Els ajuntaments democràtics van acabar amb els moviments veïnals”, però nosaltres aguantem. Ara estem buscant 6.000 euros per fer un vídeo per explicar com es va construir aquest barri, que pot servir com a exemple de com Catalunya s’ha fet a si mateixa”.

En una sala del centre, uns nens d’orígens encara més llunyans estan assajant La gallina que pogué regnar. Un nen diu en un català impecable: “Fixa’t en aquest colom. Vola perquè està convençut que no pesa”.

RACONS

Can Capablanca, la ciutat estelada, roja, verda i violeta

Aquest sabadellenc amb aire de pirata de Mar i cel és Pau Llonch a la porta de Can Capablanca, casal independentista i popular on tenen la seu la CUP, el Club de Bitlles de Sabadell, la Comissió de Festes Populars, l’espai cooperatiu de cuina Flama Roja i el Serveis Informatius Populars de Sabadell, entre d’altres. Les barres metàl·liques dels aparcadors de bicicletes del davant estan cobertes amb uns acolorits treballs de macramé. “Els van posar les companyes feministes de Justa Revolta”, m’explica Llonch.

Honors a Farrés on l’alcalde anava a pensar Sabadell

Vist des de lluny, sembla un moai de l’illa de Pasqua. Al capdamunt d’un turó del Parc Catalunya hi trobareu aquesta escultura dedicada l’alcalde Antoni Farrés, inaugurada el 2011, només dos anys després de la seva mort als 63 anys. L’escultor Agustí Puig va fondre en bronze dos dels tres trets prinicipals de Farrés: el nas gros i les cames llargues. Amb la cigarreta no s’hi deuria atrevir. El que va ser alcalde del 1979 al 1999 venia aquí a pensar. Als peus del turó discorre el gran llegat urbanístic d’aquella alcaldia: l’Eix Macià.

Un descampat convertit en Eix Macià i Parc Catalunya

Al darrere de Manel Camps i d’Antoni Dalmases s’alcen altes i modernes façanes de vidre i alumini. ¿Som a la Diagonal de Barcelona o a la plaça Europa de l’Hospitalet de Llobregat? No. Som a tocar del llac artificial del Parc Catalunya, just davant de l’Eix Macià, amb el Corte Inglés, hotels, cinemes, oficines i jutjats. En paraules de l’alcalde Farrés: “Volíem un centre de serveis potent, d’influència comarcal, que complementés amb terciarització la potència industrial de l’economia de Sabadell”. Eren altres temps.

stats