És diumenge al migdia i fa un sol espectacular al centre de Barcelona, que il·lumina un cel que rebenta de blau. Botes i bufandes rigoroses entre els barcelonins que es resisteixen a la desaparició de l'hivern i samarretes de màniga curta per als atrafegats turistes de low cost amb la maleta de rodes, que han vingut a buscar uns dies de calor. Els pares portadors entren amb les adolescents a comprar una samarreta a una franquícia - temple del consum, empesos per dos imbatibles arguments: "Tot em ve petit" i "No tinc res per Nadal". I, mentre teclegen el número secret, es pregunten si cal esmicolar el timpà dels clients amb la música en mode discoteca o és que potser aquest nivell sonor és el que convenç les adolescents que són a la botiga correcta (i que no s'entretinguin potinejant la roba…).
Fa tres dies que el president de la Generalitat, acompanyat d'una majoria absoluta i diversa del Parlament, ha anunciat una consulta per la independència de Catalunya, i al carrer la gent passeja i bada davant els aparadors, i a TV3 fan La Marató, com en els darrers 21 anys. Ja ho diu el president Pujol: "En el fons, tots estem una mica perplexos". Sí, aquesta història té una traçabilitat molt precisa, però ha anat molt ràpida.
Hem après a incorporar la passió pel nostre futur col·lectiu en la quotidianitat, a tenir aquesta nova carpeta mental oberta permanentment, mentre fem front a les obligacions particulars. També és veritat que ara ens hem mirat als ulls i hem vist que no estàvem sols, i ens hem encomanat una força cívica semblant a la que va travessar aquest país al final de la dictadura: hem comprovat que érem molts els que teníem la carpeta oberta de feia temps, sense saber gaire bé què fer-ne.
I ara el que cal fer és clar, i és clau fer-ho bé: parlar-ne. Parlar-ne obertament, trobant el to per a cada interlocutor, segons les seves conviccions, les seves arrels, la seva llengua familiar. Comprenent els dubtes i escampant certeses, sense fer-ne el monotema, recordant que hi ha un temps per a cada conversa, amb una sola convicció: la profunda radicalitat democràtica de la solució a les urnes de qui ja ho ha provat tot. I amb la certesa que a Catalunya s'està alliberant una quantitat tan gran d'energia social per a usos pacífics, i s'hi veu una afecció per a la política (etimològicament, dels ciutadans o de l'estat), que convida a pensar.
Els ja imminents dinars de Nadal demanaran aquest any, a més d'una taula, una dosi suplementària del sempre imprescindible tacte. Compte amb els professionals de la bronca i la provocació, que n'hi ha de tots els cantons, i preparem-nos per una esgrima àgil i enraonada si convé. I sense resignar-se a no poder-ne parlar. Que a l'hora de les postres, quan la gent acostuma a dir el que pensa, el que diguem sigui una frase per recordar, un argument que es pugui compartir, un regal embolicat amb dignitat, il·lusió, convivència i fermesa.
