21/02/2011

Quan tot costa Déu i ajuda

2 min
Quan tot costa Déu i ajuda

En quins termes estaríem parlant avui del Barça si la clàssica passada de Xavi a Alves en profunditat, centrada del brasiler incorporat a l'atac i rematada impossible de Messi no hagués acabat en gol quan només faltava un quart d'hora per acabar? Va estar bé ahir el Barça o no? Admetem que no és el que més ens importava amb l'1-1, francament, i que el que esperàvem amb l'estómac encongit era la victòria al preu que fos. La diferència fonamental entre Guardiola i la resta de culers és que quan acaben els partits parlen de dues coses diferents. L'entrenador valora el joc mentre que la culerada es fixa en el resultat.

Com que normalment el Barça de Guardiola sempre guanya, joc i resultat es confonen. Si l'equip no ha fet un bon partit però ha guanyat, hi ha molt aficionat que se'n va a dormir content, perquè una victòria té una gran capacitat tapadora. Pel mister , no. Sense anar més lluny, després de derrotar l'At. de Madrid per 3-0 va dir allò tan il·lusionant de "jugant així, el Madrid ens guanyarà la final de la Copa".

En canvi, si l'equip està com va estar com ahir (ocasions, possessió, pressió) i haguessin acabat empatant, allò que en la victòria és percebut com una virtut, hagués passat a ser criticat sense pietat com un defecte inadmissible. En aquests casos les conduccions de Messi semblen de divo individualista, les combinacions de Villa i Iniesta a la frontal de l'àrea són un abús de la floritura, els rondos inacabables de Xavi i Busquets no són prova de control sinó de falta d'idees, i la serenitat de tot l'equip davant els minuts que passen no són més que parsimònia i baixa forma. Això va passar dimecres al camp de l'Arsenal, quan Guardiola es va quedar sol observant per a astorament general: "Hem jugat millor que l'any passat, i hem fet el millor partit fora de casa de la Champions". I encara va causar més desconsol que van dir: "Ens classificarem o no, però sempre serem nosaltres". Doncs ahir van ser ells, ja ho crec que van ser ells. Aquest Barça és diferent de la resta perquè sempre és igual, tant si és a casa com a fora, tant si és a favor de marcador com si és en contra.

Això no vol dir que Guardiola no sàpiga que se'l jutjarà pel resultats i que l'aficionat no tingui paladar. Però quan un equip excel·lent no es traeix podem estar tranquils perquè a la llarga, guanya.

Repasso algunes notes meves de durant el partit i durant molts minuts semblava una llista de motius per pagar una entrada i anar a veure el Barça: Alves crea tant perill que més que incorporar-se a l'atac s'incorpora a la defensa, quina verticalitat de Pedro quan corre, com dribla Busquets amb el cos, Iniesta i els seus controls orientats, gran parada de Pinto… Si la història aquesta del mes de febrer fatal és veritat, estem davant la magnífica notícia que ja només li queda una jornada i ja ens el traurem de sobre. Aquest Barça fa les coses tan bé, que, a sobre, el més fatídic és el mes curt de l'any.

stats