Publicitat
Publicitat

El discurs del rei. L'editorial d'Antoni Bassas

Aquesta setmana està sent la de l’escalada verbal. Tu dius DUI, jo dic article 155. Tu dius urnes, jo dic precipici. Recorda allò del “You say potato and I say potahto”, que cantaven Ella Fitzgerald i Louis Armstrong.

El dia que Mas i Junqueras van tancar l’acord per a la seva llista,  el govern espanyol i el PP, però també el PSOE i els mitjans espanyols, van començar a endurir el seu llenguatge. També Artur Mas. Ahir, al Parlament, en l’últim ple abans del 27-S, Mas va referir-se a la ignorància d’Albert Rivera i el hooliganisme d’Alícia Sánchez-Camacho.

És en aquesta escalada que hem d’emmarcar l’esment que ahir va fer el ministre de Justícia de l’article 155 de la Constitució, que preveu la suspensió de l’autonomia. Tot això són exhibicions de múscul polític –on l’Estat, cal tenir-ho clar, té més força jurídica, una altra cosa és la força moral o política–, i exhibicions de seguretat, del tot o res de la llista unitària pel ‘sí’. L’Estat exhibeix la llei, el ‘sí’ espera poder exhibir una victòria a les urnes. Tothom parla pels seus.  

Però la llista unitària, amb clares possibilitats de guanyar, ha provocat alguna cosa més que una escalada propagandística. Avui a l’editorial d’‘El País’ llegim que caldria anar a una negociació, que és evitable la dinàmica desafecció-càstig-ruptura –deunidó de l’ús de la paraula ‘càstig’– i, en una de calenta, els catalans hem de saber que tots els espanyols ens porten al cor. La solució, esclar, seria una reforma federal de la Constitució.

En paral·lel, el rei fa per manera que sapiguem que troba que l’actitud de Mas és “irreconduïble”. Aquesta paraula és més important del que sembla. Aquest adjectiu farà història. El rei no diu mai res important que el govern no ho vulgui, i menys Felip VI, que s’estrena i vol transmetre sempre una imatge d’escrupolosa obediència als seus límits constitucionals, de manera que hem de creure que a Rajoy ja li va bé que se sàpiga que el rei ho dóna per perdut. Si el rei és àrbitre i moderador –que també ho diu la Constitució– potser fóra més lògic que hagués dit “cal dialogar”. Però no, diu que l’actitud de Mas és irreconduïble, per tant: “Estat, procedeixi”. I diu Mas, l’actitud de Mas, aquesta drecera simplificadora que fa servir la psicologia política espanyola de reduir tot un país a una persona –de manera que si cosifiquem la persona la podem eliminar, i si eliminem la persona desapareix el problema, com si no existissin els 2,3 milions de catalans que van anar a votar el 9-N. Probablement, aquest ha estat el discurs més important que el rei hagi pronunciat en el seu curt regnat: considerar que la reclamació catalana és irreconduïble.

La temporada de discursos abrandats just acaba de començar. I aquí suggeriríem posar un punt de distància amb les paraules, i més que desgastar-nos amb discussions, de tu dius això, jo contesto allò altre, entenguéssim que el nostre millor discurs, el més clar, s’ha de pronunciar amb una papereta i una urna el dia 27 de setembre.