Publicitat
Publicitat

I el 'corralito' va aparèixer a Andorra. L'editorial d'Antoni Bassas

Andorra està vivint la crisi bancària més greu de la seva història. El que és tant com dir que està vivint una de les crisis nacionals més importants de la seva història contemporània. Per dues raons. El sistema financer andorrà equival a prop del 20% de la riquesa que genera Andorra. I perquè la base sobre la qual sustenta qualsevol negoci és la confiança.


Ahir aquesta confiança va rebre un cop molt dur: va aparèixer la paraula més temuda: ‘corralito’. El pànic financer. El govern d’Andorra va ordenar ahir que els clients de la Banca Privada d’Andorra només podien retirar 2.500 euros setmanals. El que per a una economia familiar pot semblar suficient, però no ho és, esclar, en el món de l’empresa. I la notícia va provocar cues, com veuen a la foto de la nostra portada. Perquè les cues i el ‘corralito’ no van començar fins ahir? Doncs perquè la Banca Privada d’Andorra havia comprat una filial a Espanya, el Banc Madrid. I ahir, el Banc d’Espanya, tement per la fuga de dipòsits i les sospites de blanqueig de diners, van bloquejar els estalvis dels clients d’aquesta filial espanyola del banc andorrà. Així, si de la crisi del BPA i del Banco Madrid en resulten pèrdues, els primers que les pagarien serien els clients, però no l’Estat, o sigui, tots nosaltres.

Les autoritats andorranes repeteixen que el sistema financer andorrà està format per cinc grans grups, i que la crisi l’ha provocat només un d’aquests grups, la BPA, acusat pel Tresor dels Estats Units d’haver blanquejat diners de grups delictius de la Xina, Rússia i membres del govern o de Veneçuela, a qui els havia ajudat a muntar entramats financers a mida.


Hem parlat amb alguns interlocutors andorrans durant les últimes hores. No s’expliquen com la BPA no havia fet els deures i tenia, segons la denúncia americana, clients tòxics, ni com a sobre, alguna d’aquestes operacions de blanqueig es va fer en contacte amb bancs americans, a Panamà, per exemple, amb el risc de ser descobert que això suposava. Ni s’expliquen com els principals directius del banc, que són els únics que podien autoritzar certes operacions, podien veure aparèixer milers de milions de dòlars al balanç del banc sense que preguntessin d’on venien aquests diners.


No és la BPA, l´únic banc del món investigat, però és un banc petit, d’un país sense moneda pròpia, i per tant sense banc central propi, i això el fa més vulnerable, sobretot si no ha sigut transparent.


I aquest és el món que s’acaba: de l’opacitat. No perquè no n’hi hagi o perquè no n’hi pugui haver, però la globalització implica també globalització de les supervisions i les regulacions, de les operacions, en resum, la universalització de la banca. Cada cop és més difícil que no quedin petjades de negocis que busquen l’aparença de legalitat que donen unes sigles i unes oficines amb els papers en regla. Tot això, que si el teu banc competidor no vol un client, per alguna cosa deu ser, és la lliçó que probablement no van aprendre els qui pensaven que es podien fer negocis a la banca com el segle XX, i que van pensar que unes valls discretes al cor del Pirineus eren un refugi a resguard de mirades alienes.