El PP vol que las corrides de toros tornin a Catalunya. Per això, ahir, va aprovar al Congrés dels Diputats una norma en la comissió de cultura del Congrés, no en el ple, perquè una futura llei digui que com que correspon a l’Estat la conservació del patrimoni immaterial espanyol, i els toros ho són, l’Estat ha de garantir que hi hagi toros a Catalunya. Com que això toparia amb la llei aprovada al Parlament que els va prohibir, el conflicte arribaria al Tribunal Constitucional, i endevinen què passaria? Esclar, el TC faria tornar els toros a Catalunya. I això serien dos ocells d’un tret: nova recentralització de l’Estat i pervivència d’un símbol cultural que encara que durant segles va tenir tradició a Catalunya, va ser el cartell de l’Espanya més folklòrica i més associada a l’“Spain is different” amb què l’Espanya del franquisme es promocionava turísticament a l’exterior.
L’empremta que des de la ‘Carmen’ de Bizet van deixar els toros en la imatge d’Espanya a l’estranger és tan gran que quan el Parlament va acabar amb les corrides a Catalunya, tot el món se’n va fer ressò. En resum, un determinat tipus d’Espanya, la del PP, però no només, ho va viure com una derrota, com una arriada de bandera, com una autodeterminació cultural, com un illot de Perejil que cal recuperar perquè, senzillament, els toros són Espanya i no pot ser que cap Parlament els prohibeixi, perquè com va dir el torero Rafael Guerra, ‘Guerrita’, “lo que no puede ser, no puede ser, y además es impossible”.
Amb aquest intent de ressuscitar els toros a Catalunya, el PP busca mantenir per la via dels símbols la primera posició en el curs de vejam qui té la bandera més grossa. Però sent un combat contra la llei a Catalunya, és un combat contra els signes dels temps.
Ho és contra l’autonomia, ho és contra la decadència dels toros a tot Espanya –perquè les xifres d’assistència a les places demostraven pèrdua d’afició–, ho és contra l’evidència que ni Barcelona ni Espanya en el seu conjunt necessiten dels toros per ser atractives turísticament i ho és sobre tot, i per a nosaltres aquest és l’argument més important, contra la consciència assumida per una àmplia majoria, almenys a Catalunya, que fa vergonya cobrar una entrada per veure matar un animal.
Parlant de coses velles, s’acosta Sant Jordi i l’exministre José Bono treu un altre llibre de memòries, en què explica que en la negociació de l’Estatut, Mas va escriure un correu a Zapatero que deia: “Tu posa més diners, que jo trauré això de ‘nació’”. No hi ha com Catalunya per fer-se una falca publicitària. Avui, Vicenç Villatoro defensa la posició de Mas sense citar-lo, i afirma que la moral del mercader és la que porta a la modernitat i la democràcia, mentre que Bono seria el perfecte representant d’un pensament reaccionari que va impedir a Espanya incorporar-se a la modernitat.
Amb tot, de tot el que revela Bono, el més greu no és el que va dir de Mas, sinó de la desena de militars, d’altíssima graduació alguns, a qui van espiar, als telèfons i amb micròfons als despatxos, perquè haurien pogut impulsar un comunitat contra l’Estatut de Catalunya perquè deien que posava en perill la unitat d’Espanya. Només han passat nou anys, i si comparem la resposta del Canadà i del Regne Unit en els casos del Quebec i d’Escòcia, amb la recentralització torera i els soroll de sabres, queda clar que, per desgràcia de Catalunya, la democràcia no s’improvisa en una generació.
