Publicitat
Publicitat

El comprensible lapsus d'Alfred Bosch. L'editorial d'Antoni Bassas

El candidat d’Esquerra Republicana a l’alcaldia de Barcelona, Alfred Bosch, ha estat el protagonista de l’actualitat política del cap de setmana, malgrat ell mateix.

Preguntat per Sílvia Cóppulo a Catalunya Ràdio si creia que després de les municipals Convergència i Esquerra podrien conformar una llista única per al 27-S, Bosch va respondre “sí, esclar que sí”. Tres hores després va declarar que lamentava haver reobert un debat que va quedar tancat, va dir, amb l’acord entre Mas i Junqueras consistent a avançar les eleccions al 27-S però amb llistes separades. O sigui, que Bosch es va enredar afirmant una cosa i la contrària el mateix matí.

Ignorem exactament per què Bosch va reobrir un debat que el seu partit i el seu president, Oriol Junqueras, donen per tancat, no en volen ni sentir a parlar i que pensen que va en contra d’un pacte, sobretot tenint en compte que Bosch no porta quatre dies a la política. Però el lapsus és comprensible. I la raó, està justament en la fotografia que avui publiquem de Bosch, al costat del seu número dos, Juanjo Puigcorbé. Només cal llegir l’eslògan: “L’alcalde del sí”.

És a dir, Bosch es presenta a Barcelona com un candidat que s’identifica, per sobre de tot, amb el “sí” del 27-S, que pretén que Barcelona continuï tenint un alcalde per la independència. Això és normal, perquè sobre Barcelona hi haurà molts ulls posats, a Espanya i al món, en aquestes municipals, com a termòmetre de la pulsió independentista dels ciutadans del cap i casal, i un partit com Esquera Republicana sap que no és el mateix tenir un alcalde pel sí que pel no.

Però més enllà de Barcelona, és probable que a Bosch li passi com a tants dels 2,3 milions de catalans que van anar a les urnes el 9-N. Que espontàniament, preguntat el 27-S, entengui que és millor que hi hagi més unitat d’acció política entre els partits del sí que no pas que n’hi hagi menys. Que entengui que, al setembre, sense una campanya extraordinària, les eleccions difícilment seran extraordinàries, o sigui, plebiscitàries. Sense una mobilització sense precedents que ampliï les fronteres del sí fins a la gent del sí-no, Catalunya difícilment obtindrà el 27-S un resultat homologable a nivell internacional. I una mobilització sense precedents no s’obté sense crear una onada guanyadora, i aquesta onada demana superar les fronteres dels partits.

Mas i Junqueras van fer un pacte, i aquest pacte no inclou la llista unitària, i hem d’entendre que no n’hi haurà. Però o aconsegueixen que la gent vegi, entengui, noti, que van junts en llistes separades o adéu majoria per anunciar al món que Catalunya ha votat ser independent. Probablement el que li va passar a Bosch és que a la primera resposta, va contestar amb sentit comú.