Publicitat
Publicitat

Els sarcasmes de Rajoy i els temors sobre el procés. L'editorial d'Antoni Bassas

Aquests dies, a primera hora del matí, estem entrevistant els candidats a alcalde de Barcelona en una iniciativa de l’ARA, que posa les preguntes, i la Cambra de Comerç de Barcelona, que posa la Llotja. La setmana passada vàrem entrevistar Alfred Bosch, que va estar cautelós, i Alberto Fernández Díaz, que es va mostrar veterà de la política, filo-Albiol i a punt de presentar-se per darrera vegada. Ahir vàrem entrevistar Ada Colau, que s’esforça per somriure i no espantar, que vol passar d’activista a candidata, intentant un exercici difícil: vestir-se d’alcaldessa de tots els barcelonins sense deixar de ser la veu dels ‘indignats’ davant els poders convertint-se ella mateixa en poder. Demà entrevistarem Jaume Collboni, el candidat socialista, i demà passat tancarem el cicle entrevistant l’alcalde Xavier Trias.

Tots tenen un problema: després de les eleccions hauran de pactar, o sigui, hauran de cedir. I no serà un pacte a dos, sinó a tres o, potser, a quatre. I si no hi ha pacte, governar en inestabilitat política permanent. Això és així perquè venim d’una crisi profunda, tan profunda que, de fet, és la crisi total: la que va posar Espanya al límit del rescat, el 25% de la gent a l’atur, els immigrants tornant a casa, a Catalunya volent-se constituir en estat independent, els partits que han governat durant tres dècades ofegats per la corrupció que ells mateixos han creat, el món passant al llenguatge digital. Tot això anirà a les urnes diumenge que ve.

De Catalunya estant, no hi ha dia d’aquesta campanya que no mostri que Espanya, o l’estat espanyol, és un vestit que tiba de tot arreu.

Ahir, el Tribunal Suprem va sentenciar que el català no podrà ser la llengua preferent de comunicació de les Diputacions de Lleida i Girona. S’imaginen que a Madrid un tribunal digués que el castellà no pot ser llengua preferent? O que a París no ho fos el francès?

Per això, quan Mariano Rajoy ve a Barcelona a parlar dels seus, les seves frases sonen sarcàstiques. Sarcasme, és a dir: una ironia mordaç, corrosiva i sovint ofensiva.

Diu Rajoy que governar no és trencar les regles del joc. ¿Li sembla que potinejar tant com va poder el Constitucional i el carrer per l’estatut del 2006, que ignorar que els catalans van votar en aquell estatut inofensiu és governar?

Diu Rajoy que governar no és sotmetre el país a una tensió continuada. No és això el que fa el ministre Wert contra la immersió, el seu govern contra un decret de pobres energètics, el ministre Montoro negant-se a negociar un nou sistema de finançament, mentre et refreguen per la cara que gràcies a ells arribes a final de mes? Tensió continuada, diu? La del ministre Fernández Díaz, ajuntant jihadisme i independentisme?

Diu Rajoy que el món no va favor dels que volen més fronteres. Home, el món és una màquina imparable de crear fronteres, sobretot a Europa, els darrers 25 anys. I el món va cap a on han anat el Canadà i el Regne Unit, que han permès referèndums. Al món, negar-se  a un referèndum és senyal de debilitat i falta de seguretat en un projecte compartit.

Diu Rajoy, sense citar Podemos i Ciutadans, que el PP no ha nascut en un plató de televisió ni fa un quart d’hora. No, certament, va néixer fa temps, i no als platós, sinó als despatxos del poder del final del franquisme, fa vora 40 anys. Un cop més, el PP està practicant el vell esport d’acusar els altres de fer el que, de fet, fan ells.

Per cert, el míting de Rajoy va ser interromput per membres de la PAH. Colau jo no és la PAH, però ho ha sigut, i és inevitable que la gent pensi en ella quan veu aquestes imatges que no fan cap bé a la seva imatge si vol ser l’alcaldessa de tothom.

Aquests dies, a part d’entrevistes, l’ARA continua dedicant cada dia vuit pàgines a una ciutat del país. Estan sent 27 ciutats. Avui, Xavier Bosch es passeja per Mataró. Demà llegiran la nostra passejada per Tortosa. Cada reportatge ha estat presentat la vigília en un acte amb els lectors del qual han sortit debats de molta altura cívica, una convalescència ciutadana per allò que van ser aquestes 27 ciutats i ja no són. I un cert temor que tota l’esperança dipositada en el procés quedi malmesa pel partidisme. Que ho tinguin present els candidats pels quals el procés és, encara, alguna cosa.