Publicitat
Publicitat

Tres tardes amb els Pujol. L'editorial d'Antoni Bassas

Tota la família Pujol-Ferrusola, el president i la seva dona i els seus set fills, han passat ja pel Parlament. Ahir, amb la compareixença dels tres fills que quedaven per declarar, la comissió d’investigació del frau fiscal va tancar els tres dilluns més singulars de la història de la institució.

La informació que en publiquem avui inclou un resum de les tres tardes amb els Pujol. I el resum és aquest: la família manté que l’origen de la fortuna va ser una deixa del pare de l’expresident de la Generalitat, Florenci Pujol, per als seus néts i la seva jove, Marta Ferrusola, per si les activitats polítiques de Jordi Pujol comprometien econòmicament el futur familiar. En total, a cada nét i a la mare li van tocar 62 milions de pessetes (372.000 euros), que el primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, es va encarregar d’anar repartint des del 1992. Per què no ho van regularitzar abans? Per por. I un bri d’autocrítica: Oleguer Pujol va declarar ahir que el seu pare hauria d’haver renunciat al llegat.

Per tant, des del punt de vista de l’aclariment de l’origen dels diners, som on érem quan el 25 de juliol Jordi Pujol va emetre el comunicat que va capgirar la història.

No ha servit de res, doncs, la comissió? Segons per on es miri.

La millor contribució ha estat per a allò que en diem la higiene democràtica: no hi deu haver gaire precedents al món que tota una família presidencial –i nombrosa, com és el cas– hagi comparegut per respondre preguntes que sobre les seves obligacions tributàries formulaven els representants de la ciutadania. Per descomptat que aquesta no és la transparència parlamentària que s’estila a Espanya. Per una vegada, allò que passava al Parlament, interessava.

I si de Parlaments parlem, ha quedat clar que el treball dels diputats ha evidenciat falta de preparació en alguns casos i una general falta de sentit d’estat i del poder polític, sobretot en el to impropi d’algunes intervencions. A vegades massa casolà, o innecessàriament agressiu, o sorprenentment comprensiu o lamentablement superat per  l’ús del temps o les explicacions dels compareixents que no venien al cas. La comissió no ha trobat el to.

Naturalment, quan nou persones d’una família s’expliquen durant hores i hores, en queda un retrat de grup. Per la comissió ha desfilat un animal polític com Jordi Pujol, capaç encara de donar ell el titular de la notícia –“diuen, diuen, diuen”–, una Marta Ferrusola incapaç d’entendre els signes del temps i set fills que s’han mogut en totes les games que hi ha entre la fatxenderia i el silenci. Durant tres tardes, tot el país ha tingut la raríssima oportunitat de veure com reaccionaven sota la pressió del Parlament els qui durant 23 anys van ser fills del president i entendre com els ha marcat ser tan a prop del poder i, pel que sembla, tan lluny del pare.

Per a nosaltres, per a la societat, ens queda creure’ns o no el relat dels Pujol, és a dir, si els diners són d’una deixa o tenen un altre origen, tenint en compte la diferència entre el que va rebre de l’avi i la quantitat que van declarar a Hisenda. La justícia establirà algun dia una veritat judicial. Però sigui quina sigui, el mal a la societat ja està fet.

Des del punt de vista polític, ho hem dit aquí. La tristament famosa deixa taca el llegat polític de Jordi Pujol. Però el llegat existeix, i tot el que el camí que Catalunya ha recorregut per passar de ser una regió reprimida a una nació que s’ha preguntat per la seva independència no s’entendria sense els 23 anys de presidència de Pujol. En l’actual situació de combat de l’estat per la seva prevalença a Catalunya, el cas Pujol és la peça llaminera, és un escac al procés. El procés, però, ha sabut sortir de l’escac.

I una lectura, potser no la més important a la curta, però que no volem deixar de fer. Aquests dies hem sentit parlar de negocis i de milions. I no tots els negocis i tots el milions són iguals. No podem estendre l’ombra de la sospita i de la corrupció a tots els negocis. No tots els negocis són bruts. Els més de 8.000 milions d’euros que costa la sanitat catalana cada any surten del nostre esforç fiscal, de la riquesa que entre tots som capaços de crear. Ens calen empreses i emprenedors. Ens cal educar el jovent en la cultura de l’assumpció del risc empresarial, sobretot si volem ajudar a rebaixar l’atur.

I ens cal, sobretot, una ètica de la responsabilitat que ens ajudi a evitar un episodi com el de la deixa de la família Pujol.