Publicitat
Publicitat

Degollar, blanquejar i espiar al segle XXI. L'editorial d'Antoni Bassas

Avui hi ha tres notícies que expliquen, elles soles, la cara fosca de la globalització i el món en què vivim. Tenen tres protagonistes que aparentment no tenen res a veure: una dona de Rubí, un banc andorrà, i el fundador de la Wikipedia.

La dona de Rubí intentava unir-se a l’Estat Islàmic. El banc andorrà, Banca Privada d’Andorra, ha estat acusat pels Estats Units de blanqueig de diners, i Jimmy Wales ha denunciat l’Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units per espiar l’intercanvi d’idees i coneixement dels usuaris de Wikipedia.

El cas de la dona de Rubí és esgarrifós. No es perdin  la informació que publiquem, firmada per Ángeles Vázquez des de Madrid. Ahir va transcendir la interlocutòria del jutge de l’Audiència Nacional en què l’envia a la presó, on es reprodueixen dues converses telefòniques de la dona amb un home. En una d’elles, fa posar al telèfon el seu fill de tres anys, i diu: “Digues 'degollo el policia i vinc'”. Després que el petit ho repeteixi, ella respon entre rialles: “Com ho faràs?”. I afegeix, adreçant-se a Seif: “Degollarà el policia i vindrà a veure't”. La segona vegada ja no cal alliçonar el petit, que diu: “Vull anar amb els mujahidins”. La mare acaba la conversa: “Diu que vol anar on hi ha els mujahidins perquè tenen un ganivet per degollar”.

Samira Yerou, de nacionalitat marroquina i resident a Rubí, 32 anys, va ser detinguda dissabte a l’aeroport del Prat, quan tot indica que se n’anava a Síria per formar part de l’Estat Islàmic. El nen s’ha quedat amb el pare, que en va denunciar el segrest.

L’odi orgullós i natural que desprenen les frases que la mare ensenya al fill parlen de com la propaganda de l’Estat Islàmic, a l’abast a la xarxa, troba terreny adobat en la precarietat econòmica, la fragilitat psicològica, l’orgull identitari ferit, d’alguns milers de persones d’origen àrab que no assoleixen a Europa el somni de progrés que esperaven i són captades per la utopia d’un estat islàmic criminal disfressat  de religió i de fe.

I això passa a Catalunya, com a tants altres llocs d’Europa, i compromet des dels serveis socials dels ajuntaments a la policia, en un senyal greu de la complexitat del món en què vivim.

El mateix dia que transcendia aquesta conversa esgarrifosa, el departament de delictes financers del Tresor dels Estats units acusava la Banca Privada d’Andorra –que és el nom d’un sol banc, no de tot el sistema financer andorrà, el tercer banc del país, Banca Privada d’Andorra, BPA– de fer rentat de diners, aquí en diem “blanqueig”, a grups delictius de la Xina, Rússia i Veneçuela. El Tresor nord-americà deia que el BPA constituïa una preocupació de primer nivell en l’activitat de blanqueig. I que un directiu principal del banc havia acceptat comissions exorbitants per desenvolupar empreses tapadora per ajudar a blanquejar 2.000 milions de dòlars procedents de la companyia pública Petroleos de Venezuela, i per muntar entramats financers a mida per a les persones o empreses que acceptaven de participar en el blanqueig de diners. EL BPA havia treballat amb quatre bancs americans, i això deu haver aixecat les sospites del Tresor dels Estats Units.

La notícia és un cop duríssim per a Andorra i els seus esforços per esborrar l’etiqueta de país de dubtosa reputació financera. Andorra havia aconseguit sortir de diverses llistes de paradisos fiscals, però ser assenyalat amb el dit pel Tresor dels Estats Units és haver de tornar a refer la reputació.

Per què s’hi fixa Amèrica en Andorra? Des que l’11-S del 2001, Washington va comprovar com la seguretat nacional havia estat posada en risc per estrangers que van fer servir bancs americans i com l’opacitat fiscal és ideal per als diners del terrorisme. I ara està sent molt activa en la clarificació de les activitats i els estats considerats paradisos fiscals, o de diners de països amb què té contenciosos, mirin la llista: Rússia, la Xina o Veneçuela.

Per acabar-ho d’adobar, el BPA està presidit pels germans Higini i Ramon Cierco, un dels quals, Ramon, és directiu del Barça.

El BPA era el banc on havien anat a parar els diners de la família Pujol a Andorra, que pel que veiem en alguns titulars d’avui, com aquest d’‘El Mundo’, és el que més interessa d’una notícia que és interessant per raons infinitament més importants. Però en algunes ments espanyoles, Catalunya és la mesura de totes les coses.

I, finalment, l ’ARA publica l’article d’avui de Jimmy Wales, cofundador de Wikipedia, al ‘The New York Times’: “Prou d’espiar els usuaris de Wikipedia”. Wales diu que “quan algú al món consulta o edita una pàgina de la Wikipedia, és molt probable que l’Agència de Seguretat Nacional americana controli la seva activitat a internet”.

I per això han denunciat l’Agència. La denúncia no canviarà res, segurament, però ens posa sobre la consciència de viure en un món on la privacitat desapareix, i no sempre a favor de la transparència, sinó de la vigilància, del control dels nostres actes sense consentiment, de l’espionatge. És la profecia d’Orwell, és la frase de Snowden: un nen que neixi avui no tindrà ni un sol instant de privacitat.

I acaba: “La privacitat és un dret essencial: fa possible la llibertat d’expressió i sosté la llibertat d’investigació i d’associació. Ens dóna força per llegir, escriure i comunicar-nos amb confiança, sense por de ser perseguits. Quan la privacitat es protegeix, el coneixement pot prosperar”.

Aquesta és la idea esperançada amb què tanquem un editorial que ens ha mostrat en tres notícies el món a començaments del segle XXI.