Publicitat
Publicitat

CiU i ERC, més lluny, heu d'anar més lluny. L'editorial d'Antoni Bassas

L’Estat Islàmic va reivindicar ahir l’assassinat de 23 persones a Tunísia, entre les quals, un matrimoni del Camp de l’Arpa de Barcelona, de 75 i 73 anys, que hi havia anat de viatge per celebrar les noces d’or.

L’Estat Islàmic, que ni és un estat ni és islàmic, sinó crim organitzat amb rentada sectària de cervell, vol globalitzar el terror i fer-nos reviure antics episodis firmats per la mà criminal d’Al-Qaida a Nova York, Madrid, Londres o Bali. La diferència és que aquest grup controla un territori a Síria i l’Iraq que ja és la meitat d’Espanya, aquest reclutament a gran escala via internet i aquesta obscena exhibició de la crueltat en la propaganda a la qual ha donat estètica de sèrie de televisió.

Aquest és un dels reptes més urgents del moment: defensar-nos dels que ens volen matar, sense cedir ni un mil·límetre ni en les nostres conviccions democràtiques i en la recerca de la felicitat per a tothom. Ara bé, no podem caure en l’error de considerar que això que en diem terrorisme no té cara, ni cervell, ni butxaca. És urgent que el món contesti clarament la pregunta: qui paga l’Estat Islàmic i per què. Qui li ven les armes? Qui les fabrica, qui està alimentant el monstre? I actuar en conseqüència. Moltes mirades s’han dirigit cap a l’Aràbia Saudita i cap a Qatar. Aclarim-ho d’una vegada. Està molt bé que avui diguem que tots som tunisians, esclar que sí, però és molt important que aclarim qui són els nostres aliats i qui ens vol matar.

Davant amenaces com aquesta, qualsevol altra notícia esdevé petita, però part de la derrota del terror és continuar amb la normalitat, i no voldria acabar la setmana sense parlar un moment de nosaltres, de la política catalana, on continua una gens dissimulada batalla entre CiU i ERC sense que s’entengui gaire amb quin objectiu.

Aquesta setmana, la número dos republicana, Marta Rovira, va fer la següent pregunta al president Mas a la sessió de control: “Oi que el procés continua?”, i el president Mas va contestar-li: “Oi que no en té cap dubte?”. Aquesta demostració de nivell i de confiança té causes històriques conegudes, en té de pròximes més conegudes encara, les eleccions, i es remata amb CiU molesta amb Esquerra perquè Junqueras dubta en públic que Mas convoqui eleccions el 27-S i Esquerra molesta amb declaracions com les de l’alcalde Girona en aquest estudi, que encara serien a temps de ressuscitar la llista unitària.

Em sembla que a aquestes altures la gent del carrer ho entén tot: que estem en democràcia, que CiU i ERC són dos partits diferents, que lluiten pel Govern, que vénen eleccions, i amb tot, el missatge polític que produeixen aquests dos actors imprescindibles del procés no pot ser més decebedor. Si tenen dubtes sobre la continuïtat del procés, que s’ho aclareixin en privat i després que ens ho comuniquin, però que mantinguin les formes d’un mínim sentit d’estat, de l’estat al qual aspiren. En un moment de recentralització espanyola, amb el president, la vicepresidenta i una consellera portats als  tribunals per l’Estat, amb el conseller d’Economia advertint a l’Estat que no ofegui Catalunya, amb mitjans espanyols titllant de “porcs” catalans i bascos aficionats del Barça i l’Athletic de Bilbao, però, sobretot, amb la possibilitat de parlar directament al món amb un resultat electoral històric, que és possible, ¿es dedicaran CiU i ERC a emetre aquests missatges tan pobres i tan decebedors?  Ho va cantar Joan Baez ahir al Palau, en català, “més lluny, hem d’anar més lluny”.