02/10/2011

Un intent de lideratge privat

3 min
En un context de fragilitat mútua, Obama critica la "lentitud europea".

Sovint parla qui tindria bones raons per callar, vaig pensar dilluns mentre sentia Obama en un míting: "Els europeus passen per una crisi financera que està espantant el món, i sí que intenten prendre mesures responsables, però no han estat tan ràpids com caldria".

"Ràpids", diu el president d'un país especialitzat en la lamentable comèdia política de no arribar a un acord en qüestions d'estat fins al darrer segon, encara que això li costi perdre la qualificació triple A del seu deute; un país que va evitar en qüestió d'hores quedar-se sense fons per pagar els xecs dels pensionistes i que viu semiparalitzat per un Congrés que no governa ni deixa governar. No, la política europea continua a velocitat del segle XIX, però l'americana es mou al venerable pas dels pares fundadors i travada pels tacticismes de la societat del tall de veu.

Obama pressiona Europa perquè falta un any per a les eleccions i el president hi arribarà amb uns indicadors com per perdre-les. Dijous Wall Street saludava amb alces el PIB del segon trimestre, un 1,3%, insuficient per crear ocupació però molt millor que el 0,4% del primer trimestre. Les projeccions d'atur per al novembre de 2012 no baixen del 9%. Qualsevol tempesta que arribi d'Europa pot enviar més americans a l'atur, començant pel president.

La complexitat europea tampoc no és fàcil d'entendre. Si a nosaltres ja ens costa, als nord-americans els sona a xinès: no tots els països de la Unió tenen l'euro, el Banc Central Europeu (BCE) fixa els tipus d'interès però els bancs centrals nacionals mantenen el control dels seus propis bancs i caixes, i cada estat decideix els seus impostos. Complicat. Ara bé, encara que la Reserva Federal tingui més poder que el BCE, Obama no pot equilibrar els pressupostos via ingressos perquè els republicans no apujaran els impostos als que més guanyen. I si la política fiscal no té marge, tampoc no en té la política monetària perquè els tipus d'interès ja estan excepcionalment baixos, al 0,25%.

A Washington hi ha por que, en cas de fallida de Grècia, els bancs dels Estats Units tornessin a quedar paralitzats com el 2008 amb la fallida de Lehman Brothers. Les empreses americanes no prenen decisions sobre inversions a causa de la incertesa, i en no crear més llocs de treball, penalitzen el consum, en un cercle viciós d'atonia. És en aquest context de fragilitat mútua que Obama apunta a Europa.

Què s'hi pot fer? Howard Schultz, president i director executiu de Starbucks (60 milions de clients setmanals, 17.000 botigues en 50 països, més de 160.000 treballadors), va parlar l'altre dia durant 40 minuts amb Obama, i dies després, a París, va reunir-se amb Sarkozy. Diagnòstic: "Washington no s'adona que el que estem vivint no és una crisi, sinó una emergència. El que Europa necessita ara més que mai és confiança, i els polítics de Washington haurien d'arribar a un acord sobre el sostre del deute a llarg termini, que alleugereixi la psicosi de crisi financera als Estats Units".

La crisi financera és tan greu com la crisi de lideratge per abordar-la i, per desgràcia, aquesta és una malaltia prevalent per igual a totes dues ribes de l'Atlàntic. Schultz deu haver parat l'orella a la cafeteria, on deu sentir parlar de crisi i desemparament. Per això, ha decidit suplir des del sector privat el lideratge que no observa en el públic i encapçala una campanya de donacions per evitar el tancament d'escoles a causa de les retallades que estan aplicant comtats i estats. D'això se'n diu incorporar la crisi al negoci. D'acord, és màrqueting per a una època en què no es pot arribar al client fent veure que no hi ha angoixa social. Però és una resposta ràpida amb resultats tangibles per a la comunitat, justament el que Obama no troba a Europa, ni el món troba als Estats Units.

stats