07/06/2015

Quan érem invencibles

2 min

Mai una final europea del Barça havia tingut un destí tan escrit. I, si em segueixen fins al final, els revelaré una conversa que vaig mantenir fa 10 mesos, en la qual algú molt important del Barça va atrevir-se a vaticinar el que hem viscut. El Barça va sortir a l’estadi olímpic de Berlín exactament igual que aquell Milan de Desailly va sortir a l’estadi olímpic d’Atenes a la final del 94: sobrat, segur, amb una marxa a la reserva per si calia, jugant a una altra cosa. Des del gener, el Barça ha jugat a una cosa diferent que la resta. Ha convertit les finals en un partit de Lliga més, com si no li importés el cronòmetre; i li correspon al Bayern Munic l’honor d’haver sigut l’equip que més difícil l’hi ha posat al Barça, l’únic amb què vam pactar amb nosaltres mateixos un 0 a 0 abans que Messi fes de Messi. El Barça del segon triplet, el Barça de la cinquena, és gran, paradoxalment gran: juga amb la mateixa defensa que l’any passat però no rep gols. I els reis del toc i la passada tenen un contraatac per tremolar.

El 31 de juliol de l’any passat vaig esmorzar amb el president Bartomeu, i en un moment de la conversa li vaig preguntar a què aspirava aquesta temporada. “Amb aquests tres, al triplet”, va contestar. El president no podia imaginar que abans que arribés la nit de Berlín hauria despatxat Zubizarreta, el coautor de tanta felicitat.

Felicitats, Barça! Amb 5 Copes d’Europa ja és allà on havíem somiat. Un altre sextet és possible. I si fossin més grans del que són podrien ser el primer equip a repetir Champions. Però això ja vindrà. Ara és temps d’interioritzar que meravellós ha sigut fer el camí de Berlín amb el Barça i per una vegada haver-nos sentit invencibles abans de jugar.

stats