Publicitat
Publicitat

La partida serà llarga. L'editorial d'Antoni Bassas

Ahir vaig viure una situació curiosa. Al migdia vaig anar a la Pompeu Fabra a entrevistar un savi, un economista austríac que va anar a inaugurar-hi el curs a Econòmiques, i un responsable de la universitat, en passar pel davant de la sala d’actes on parlava el savi, em diu: “Demà, aquí hi tindrem els de la CUP”. Vejam què ens expliquen, perquè hi ha una gran expectació.

Volen que els digui què en penso, què intueixo que passarà avui? Avui no es dirà res definitiu, ni avui ni en el consell nacional de CDC del pròxim cap de setmana, no es dirà res que pugui dinamitar les converses. Encara estem en un temps en què Junts pel Sí i la CUP estan marcant territori –incloent-hi allò de “no farem Mas president” o ”Mas és imprescindible per al procés”– i pactant el mètode i el procés de negociació per acabar arribant al full de ruta del que s’ha de fer, tant pel que fa a com continua el procés com en polítiques socials, i al final, parlar de les persones. Algú que coneix les negociacions m’ha dit: la partida serà llarga.

Al vespre vaig anar al Liceu, a la inauguració de la temporada. Vaig veure el president Mas, la presidenta del Parlament, l’expresident Montilla, Miquel Iceta, Xavier García Albiol, Jaume Collboni i Irene Rigau. Just abans que l’orquestra comencés a tocar les primeres notes de ‘Nabucco’, Artur Mas va seure a la presidència i una veu masculina va cridar: “Visca el president!”. Tot seguit un aplaudiment generós, no unànime, però nodrit, va omplir la sala. I just després, una altra veu, femenina, va cridar “pilota!”. Un crit rebut amb una riallada i un aplaudiment menys nodrit però que es pot considerar aplaudiment.

El còctel de la nit era explosiu, perquè ‘Nabucco’, que feia dècades que no es representava  al Liceu, és més que una òpera. Va d’una de les múltiples tragèdies d’un poble que lluita per la seva llibertat, i el famosíssim cor, el ‘Va pensiero’, ja va ser adaptat com a himne pels italians del XIX en la lluita per la seva unificació. Per cert, els espectadors van forçar el bis del cor, que va estar literalment esborronador. A sobre, aquest ‘Nabucco’ juga amb foc. Literalment.

Hi ha un moment de l’obra en què a l’escenari s’encén foc real, que s’escampa, i veies la platea i les llotges aterrides només pensar que s’hi tornés a calar foc. Es veu que els sistemes antiincedis del teatre estan tan preparats que abans ens hauríem ofegat que rostit.

Total, que la vida política catalana i el procés estan a l’espera de si hi ha o no hi ha acord de Junts pel Sí amb la CUP, amb Mas enmig de la disputa i en vigílies d’anar a declarar pel 9-N.

Per cert, que a la gala hi havia Miquel Roca, que dimarts serà un dels advocats defensors d’Irene Rigau quan vagi a declarar pel 9-N. Entre les defenses hi ha una tesi: l’Estat sap que té perdut el judici pel 9-N, per això força la reforma del Tribunal Constitucional, per això, ja aleshores va forçar la Fiscalia a presentar la denúncia, i en tot cas, als jutges no els agradaran les manifestacions a les portes del jutjats i les concentracions a les portes dels ajuntaments aquell dia, perquè ho entenen com una pressió.

Mentre a Catalunya el silenci polític es pot tallar amb una ganivet, a Espanya l’última tendència és qüestionar la quota basca. Un altre senyal que la Transició és morta i que dels futurs governs espanyols se’n pot esperar recentralització i uniformisme.