Publicitat
Publicitat

Entre l'absolució i tres anys de presó. L'editorial d'Antoni Bassas

Vuit persones que es van manifestar a les portes del Parlament el juny del 2011 han estat condemnades a tres anys de presó.

Les ha condemnat el Tribunal Suprem, que ha revocat la sentència que havia dictat l’Audiència Nacional, que va absoldre 19 manifestants. Ara, d’aquests 19, vuit han estat condemnats i afirma el Suprem que l’Audiència Nacional va cometre un –citem textualment– “error patent”.

Sobre la sentència:

-La lentitud de la justícia espanyola continua sent excessiva. Una cosa és que els procediments siguin garantistes –i això demana temps– i una altra és que encara estiguem donant voltes a uns fets que van succeir fa gairebé quatre anys.

-És sorprenent que passem de l’absolució a la presó. L’Audiència Nacional va afirmar que la manifestació va ser un acte de llibertat d’expressió, de crítica als representants populars, que els manifestants, aquell dia, es van comportar com els piquets. El Suprem afirma, en canvi, que la llibertat d’expressió té límits, i que la història europea ofereix exemples de destrucció de la democràcia que van començar amb atacs al Parlament.

-Continuem amb la crítica a l’actuació policial d’aquell dia. Continuem sense entendre que la policia no pogués apartar els manifestants d’almenys un dels accessos al Parc de la Ciutadella.

Dit tot això, entenem que la Generalitat plantegés recurs a l’absolució. Ni el Govern ni el Parlament  podien deixar de defensar les institucions, i això val per Catalunya i per qualsevol país del món.

Aquella manifestació va tenir elements de violència, de violència física i psicològica, des de la diana a l’esquena de Montserrat Tura a l’atac a un diputat invident, i a les empentes generalitzades, amb la intenció d’impedir que els parlamentaris, que ens representen, es poguessin reunir. Això no és admissible i mereix una condemna. No crec, però, que tres anys de presó sigui una condemna proporcionada.

És veritat que la manifestació tenia un context, el de la indignació, expressada en els ‘indignats’ que havien acampanat a moltes places d’Espanya. I podem explicar als ciutadans tot el context i fins i tot podem fer comparacions amb altres menes de violència, simbòlica, jurídica, econòmica. Però aquell dia tothom va poder un atac coactiu als diputats. Que la sentència absolutòria digués que allò va ser un excés que estem obligats a comprendre, ja em va semblar aleshores demanar massa. La sentència tenia un fonament: pretenia que el 15-M havia tingut dificultats per fer-se escoltar, que podia quedar exclòs del circuit informatiu tenint en compte la titularitat dels mitjans. Ho sento, però com a periodista no m’ho deixo dir. És com per haver anat al despatx dels ponents i cobrir-los amb una allau de la premsa mundial sobre els ‘indignats’. Aleshores jo vivia a Washington i els asseguro  que em vaig assabentar del moviment dels ‘indignats’. Jo i els milions d'americans que escoltessin la ràdio o llegissin un diari, fins al punt que el moviment Occupy Wall Street va venir després dels ‘indignats’ espanyols i, en certa forma, el van imitar. El 15-M va fer portades a tot el món.

La sentència absolutòria justificava la violència sota l'eufemístic nom d'excés, i aquest era un precedent perillós perquè podia semblar que s'hi val tot, incloent-hi la coacció física. I no s’hi val. Per això crec que la policia ha de ser tan curosa amb l'ús legítim de la violència. I per això no pensem que sigui admissible que sota aquesta flamarada de sentir-se investit de raó i víctima de totes les injustícies del món, alguns pretenguin que aplaudim com un acte de resistència inevitable el que acaba sent violència que ens degrada.

El millor que s’ha dit del procés, per exemple, és que està sent pacífic i democràtic. En aquella manifestació hi va haver comportaments que ho van ser tot menys pacífics. I aquests comportaments no es poden defensar.