Misc 01/06/2015

"És llibertat d'expressió i ho saben": l'editorial d'Antoni Bassas, transcrit

3 min

Hola, com estan?

De tots els comentaris que s’han fet sobre la xiulada a l’himne espanyol a la final de Copa, probablement el més encertat és el del migcampista de l’Athletic Mikel Rico, que quan li van dir que a la mitja part la Moncloa ja havia emès un comunicat de condemna va respondre: ”Em sembla que el govern espanyol té problemes més greus de què ocupar-se”.

El comunicat és lamentable, perquè el govern espanyol sobreactua. Sobreactua perquè ja sabem que el PP viu del nacionalisme i perquè necessita desesperadament tones mètriques de cortines de fum per tapar el seu desastre electoral, la corrupció que se’l menja i el lideratge de Rajoy que s’enfonsa. Recordem que l’encara secretària general dels populars, María Dolores de Cospedal, ja va escalfar l’ambient tot suggerint fa un mes que ella evacuaria l’estadi. Au, cent mil persones fora.

Avui es reunirà la Comissió Antiviolència per tractar de la xiulada. És una vergonya. Xiular un símbol pot ser desagradable, però entra perfectament dins de la llibertat d’expressió, i ho saben. I ho saben. En un estat democràtic els ciutadans tenen dret a manifestar el seu malestar com vulguin, sempre que ho facin pacíficament. Pretendre castigar ara el Barça o l’Athletic és propi de dictadures. Com la de Primo de Rivera, concretament, que el 1925 va clausurar el Barça durant sis mesos i va forçar l’exili de Joan Gamper, justament a causa d’una xiulada a l’himne espanyol en un partit al camp de les Corts.

La xiulada no és perseguible jurídicament. Quan el 2009 va passar el mateix a València, l’Audiència Nacional va arxivar el cas perquè la xiulada “està emparada per la llibertat d’expressió i no poden considerar-se difamatòries, injurioses o calumnioses”. S’ha acabat, no hi ha cas.

I des del punt de vista de la disciplina esportiva, tampoc. El Barça i l’Athletic, com a persones jurídiques, no han xiulat a ningú. La responsabilitat és individual. I si alguna nota hauria de redactar el Comitè Antiviolència és que les 24 hores en què 60.000 bascos van desembarcar a Barcelona van constituir una festa en pau, només tacada per una agressió feixista. No hi va haver cap insult, com quan el Barça va pels camps d’Espanya i tribunes senceres s’enrecorden de Catalunya. No hi va haver cap pancarta de mal gust, cap violència. Només una xiulada.

Estic segur que hi ha gent de bona fe que se sent dolguda per la xiulada i que pensa que algú hauria de fer-hi alguna cosa. Per a aquestes persones, algunes reflexions.

Per començar, l’unanimisme no és d’aquest segle. És del segle XX, amb els seus feixismes i comunismes.

Segon, un estadi callat és impossible. Un estadi no és ni una sala de concerts ni una catedral, precisament, o dit d’una altra manera, si vols educar el teu fill porta’l a un estadi perquè de tant en tant li podràs ensenyar el que no ha de fer.

Tercer, i dit sense cap ironia: Espanya és un estat molt antic. A un estat així li tremolen les cames per una xiulada de 50 segons? Han de muntar tot aquest sacramental? Per favor.

Qualsevol observador interessat a solucionar el problema es preocuparia de les causes, es preguntaria per què a Espanya no és possible que soni l’himne en presència de catalans o bascos sense que hi hagi gent que el xiuli. En qüestions de símbols i identitats, les pells són molt fines, i l’estat espanyol actua, normalment, amb la sensibilitat d’un fregall. La xiulada expressa un greu problema de fons, i una vegada més l’altiu govern espanyol respon als problemes de fons com sempre fa. Sempre diem: amb jutges i policies. Ara podem afegir: amb comunicats i comitès. I només em faltava Pedro Sánchez trucant al rei per expressar-li la seva solidaritat. Per favor, com si estiguéssim davant un atemptat...

Sortosament per a la Copa del Rei, el més important de la nit no va ser això, sinó això, el gol de Messi, un gol que passaran les dècades i encara el recordarem. Messi li va donar el prestigi que Florentino li va negar quan va obstinar-se a no cedir el Bernabéu. O el prestigi que li nega cada any la Federació Espanyola, que és incapaç d’evitar el debat sobre l’escenari de la final.

Messi va prestigiar ahir la Copa amb el seu gol. El rei va gesticular incrèdul, els diaris de tot el món en parlen. Messi ho va tornar a fer, després que fa unes setmanes fes caure desplomat Boateng abans de marcar el segon gol contra el Bayern. Messi, que va obrir el camí per al doblet al Barça i va convidar a somniar en el triplet aquest dissabte.

Que tinguem un bon dia.

stats