Publicitat
Publicitat

Una màquina de fer història

Han hagut de passar quaranta anys perquè algú superés el rècord de Gerd Müller. I això que en el període 1972-2012 el futbol ha proporcionat enormes aspirants, golejadors tan llegendaris com Mario Kempes, Hansi Krankl, Hugo Sánchez, Gary Lineker, Raúl González, Marco Van Basten, Ruud van Nistelroy, Didier Drogba, Ronaldo Nazário de Lima o Romário de Souza, per dir-ne els primers que em vénen al cap. Però ara sabem el perquè.

Per dues raons fonamentals. La primera és que cap d'ells va ser tan complet com Messi. El que sabia caçar a l'àrea no tenia xut, el que tenia cacau no rematava de cap i el que sabia col·locar-se no corria. I els que van arribar a igualar la qualitat de Messi en alguna de les seves prestacions no van demostrar prou força mental per sortir al camp més de seixanta partits cada temporada amb la mateixa gana. Ningú no ha tingut alhora la tècnica ni la capacitat de millorar de Messi, que amb els anys s'ha convertit en potència: aquesta barreja imparable de velocitat i força que li permet aguantar entrades duríssimes i obrir-se pas entre les defenses com si estripés paper d'embalar.

I la segona és que mai cap d'aquells jugadors va jugar en un equip tan talentós. I això que aquells golejadors es van fer tips d'aixecar títols col·lectius. Però ningú en va aixecar tants com aquest Barça. Dit amb dos exemples d'ahir, ordinaris, dels que trobaríem en qualsevol partit dels darrers quatre anys: Alexis s'emporta un defensa per obrir pas a Messi en el 0-1, i Iniesta acaba amb una passada de taló dins l'àrea perquè Leo faci el 0-2. El que més s'assembla al binomi Messi-Barça va ser, precisament, el Bayern-Müller. Els bavaresos d'aquella generació van omplir les vitrines del Bayern i van ser el cor de l'Alemanya dominadora dels 70. Com els jugadors del Barça amb l'Espanya actual. On hi havia Maier, Beckenbauer o Breitner, podríem posar-hi Valdés, Piqué, Busquets, Xavi o Iniesta.

El Barça d'aquesta temporada és un prodigi de confiança. La confiança que té Adriano per córrer la banda i marcar, la de Piqué per pujar, la de Busquets per manar, la de Xavi per xutar, la d'Iniesta per driblar, la de Messi perquè sembli que els defenses li estant fent el passadís en comptes de marcar-lo, i la de tots plegats per fer realitat aquella vella afirmació de les tertúlies de saló: un equip que està ben col·locat pot jugar caminant. I quan falla, com ahir a la segona part, al Barça el ve a salvar la sort dels campions.

Encara no hem arribat a mitja Lliga, però haver aconseguit 43 de 45 punts és una marca que promet el campionat al maig i un llarg, llarg recorregut a la Champions. Des de l'agost fins ara, aquesta plantilla s'ha espolsat de sobre l'autocomplaença (posem que fos això) que la va deixar sense Lliga ni Champions la temporada passada. Des de l'agost fins ara, hem vist gana a tots els partits. Tanta gana que, més que una màquina de fer futbol, el Barça és una màquina de fer història.

PUBLICITAT
PUBLICITAT