Publicitat
Publicitat

Injectar il·lusió? Pregunti'm com. L'editorial d'Antoni Bassas

De l’entrevista de Mònica Terribas, ahir, al president Mas, me’n vaig endur la impressió que Mas sap que l’ANC, Òmnium i l’AMI li diran que no poden liderar una llista unitària perquè això els enfrontaria a ERC i a la CUP.

Però Mas els ho ha demanat perquè quedi clar que ha fet tots els esforços possibles per a la unitat, perquè es veiés a les candidatures del 27-S que aquestes no seran unes eleccions qualssevol.

Cal entendre la psicologia del personatge: ha fet el mateix gir que vora dos milions de catalans, i està per la independència, i ho està amb fets: haurà convocat dues eleccions anticipades, ha posat les urnes del 9-N, ha trencat amb Duran, ahir va presentar un govern 100% pel sí-sí, mentre no pot fer un pressupost en condicions i té una querella criminal a sobre.

De manera que Mas aspirava a alguna cosa més que a encapçalar una llista de Convergència. Encara que acabi sent una llista ampliada, enriquida amb noms de fora del partit. En certa manera, Mas pregunta: Després de tot el que he fet –hem fet–, per què no podem anar junts?

Entenem que Mas esperava no haver de competir electoralment amb els partits del sí-sí, mentre està lliurant la gran batalla pel dret a decidir amb l’estat espanyol. O sigui, ja prou adversari és l’Estat per haver de disputar el vot entre aquells partits que, al cap i a la fi, coincideixen en la independència.

Però així és la vida, sobretot, així és la política. Aleshores, què passarà el 27-S? I això és el que va venir a dir Mas que li fa por, que tinguem tres partits preocupats per la seva victòria i ningú preocupat per la victòria del sí. Aquesta és la nova quadratura del cercle a la qual s’enfronta la política catalana: com mantenir l’objectiu compartit de la independència en mans de partits que van separats a defensar-lo. Només el temps dirà si això va ser un autogol.

Mas va parlar ahir unes quantes vegades del turbo de la il·lusió i d’injectar il·lusió perquè això agafi empenta.

Una llista unitària hauria estat una injecció, però hi ha més vida, i per tant, més il·lusió més enllà de la falta d’unitat entre partits del sí.

Des del nostre punt de vista, hi ha dos elements que poden generar il·lusió: un, explicar sense descans per què ho estem fent, tot això, com hem arribat fins aquí: doncs perquè així no podem seguir a Espanya. L’entrevista amb Mas va guanyar molt i va deixar de ser un meticulós i avorrit repàs al debat polític del moment quan el president va recordar que a cap país europeu els ciutadans han d’aixecar-se preguntant-se què passarà amb la seva llengua a l’escola. Que Catalunya pot assegurar millor les pensions pel seu propi esforç que obligada a viure per sota de les seves possibilitats a causa de la contribució esgotadora a les finances espanyoles. Que ser com Àustria o Dinamarca és al nostre abast. Dit d’una altra manera: Catalunya està tan carregada de raons, que per crear il·lusió, només cal que expliquis el present i dibuixis el futur. Això sí que genera entusiasme.

I l’altre element és la capacitat que ha mostrat Catalunya de fer-se un lloc a les notícies i les cancelleries del món en només tres anys, del 2012 fins ara. Catalunya ha passat de ser un afer domèstic espanyol a una de les carpetes europees a les quals cal prestar atenció. El 9-N Catalunya va obrir informatius a tot el món. Per primera vegada en segles, Catalunya va esdevenir un subjecte polític diferenciat i reconegut, almenys informativament. Direm ara al món que ens hem cansat?

Avui és la nit de Sant Joan, el nostre gran ritual de pas cap a un nou curs, una mena de cap d’any. Temps per fer-se propòsits, o més ben dit, per continuar amb els nostres propòsits.