Publicitat
Publicitat

Mas, Junqueras, Fernàndez, què esteu esperant?

Si tu no pots decidir com ensenyes a les teves escoles, ni posar un impost als bancs, ni ajudar els que passen fred, ni penjar una bandera en un lloc públic, no pots pagar els farmacèutics  ni assegurar l’atenció a la dependència perquè no pots disposar dels diners del teu esforç fiscal, si no pots votar l’estatus polític que vols per a la teva relació amb l’Estat, si s’inventen idiomes per negar que el teu es parli a altres llocs de la Península, i fins i tot t’avisen que potser prohibeixen xiular l’himne per llei, tens algun motiu per pensar que vius en un estat que val la pena?

President Mas, senyors Junqueras i Fernàndez, senyor Herrera, senyora Colau: què esperen. Què esperen a fer un senyal d’unitat davant un mur que sabem que podem saltar si agafem impuls col·lectiu?

Entenc que els partits estan posant-se condicions per pactar després de les municipals, llepant-se ferides pels resultats, que ja venim tocats perquè Mas i Junqueras es van malfiar l’un de l’altre en el camí del 9-N en el qual van arribar a cridar-se. I que van reprendre el camí post 9-N gairebé arrossegats. Sabem que estan preparant llistes per separat, o sigui, fitxant gent, fent estratègies separades per guanyar. Sabem tot això. Aquesta és la lògica de la política.

Però si malgrat l’evidència que aquestes eleccions se les prepara cadascú a casa seva, Mas, Junqueras i Fernàndez insisteixen a dir que les eleccions del 27-S seran plebiscitàries, és a dir, si els donen el rang d’un referèndum que l’Estat no autoritza, han d’aconseguir que ho siguin, de plebiscitàries, començant perquè ho semblin. I ara, no ho semblen gaire. No n’hi ha prou amb un punt comú al capdamunt del programa electoral. Bona part del país ha entès que així no podem seguir, i que qui governi en el futur no podrà aplicar cap programa perquè quan vulgui fer un pressupost o una llei estarà lligat de mans. La relació política Catalunya-Espanya és insostenible. Poden, sisplau, mostrar un mínim d’unitat davant un màxim d’hostilitat política de l’Estat? ¿Entenen que hi ha tres quartes parts de la gent que vol votar, uns dos milions de persones que van votar sí-sí, i que calen tres-cents, quatre-cents mil vots més per guanyar, per guanyar de manera homologable a Europa? Queden 117 dies, menys de tres mesos per al 27-S. Comença ser urgent que els ciutadans veiem alguna cosa més que preparatius electorals de partits.

Mentrestant, el país encara treballa i encara treballa en l’excel·lència. Com els germans Roca, que ahir van tornar a situar seu Celler com a millor restaurant del món. No es perdin l’article que el director de la revista ‘Cuina’, Josep Sucarrats, ha escrit avui sobre aquesta llista, que qualifica d’una mica estrambòtica i n’explica la cuina... i mai més ben dit.

Hores abans de la gran nit, Joan Roca ja ho anticipava: “Passi el que passi, el Celler de Can Roca és una marca global i ho continuarà sent”. Així ho van dir quan l'any passat van quedar segons, i ho van tornar a dir ahir a la nit, amb el primer premi a les mans. El Celler és molt més que el millor restaurant del món. És l'herència d'uns pares per la passió per la cuina i per Girona. Ho van recalcar quan van pujar a l'escenari i van dir “sou molt generosos”, i quan van acabar el discurs amb un “Amunt, Girona!”.

El Celler s'ha fet global amb una marca local. Pagesia i creativitat han portat els tres germans a excel·lir en cadascun dels seus camps, amb el denominador comú de la humilitat, la passió i la feina ben feta. Un somni fet realitat. La història d'uns germans que van somiar en gran mentre feien els deures escolars entre olles gegantines, i van saber fer el somni realitat.

O sigui que, senyors Mas, Junqueras i Fernàndez, no estaria malament seguir l’exemple de Josep, Joan i Jordi Roca.