Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

El minut 17 i 14 segons

Quan ens vam despertar del partit els vuits punts de diferència encara hi eren, i això és un consol considerable, perquè recuperar vuit punts al Barça vol dir anar esbufegant tota la Lliga.

Haurien pogut ser cinc punts si Benzema hagués fet el 0-2, i també haurien pogut ser onze si el xut de Montoya hagués entrat a la porteria i a la història, o si Pedro hagués rematat més fresc a l'últim segon, o si l'àrbitre no hagués estat tan covard amb les faltes que demanaven a crits una segona targeta groga per a jugadors com Xabi Alonso o en el penal de Ramos a Pedro poc després del golàs de falta de Messi. Per cert, la repetició de la cara de Cristiano Ronaldo després del segon gol de l'argentí és una continuació d'aquella cara que va fer quan Iniesta va rebre el premi al millor jugador de la UEFA. A Cristiano només hi ha una cosa que li sap més greu que el fet que perdi el seu equip: perdre ell.

Parlant de perdre, però, el Madrid ha perdut definitivament la por al Barça, fins al punt que no només li desactiva Iniesta o fa rebre Messi molt avall, sinó que se li planta descarat davant Valdés amb un parell de tiralínies. Ja no són temps de manetes .

I el Barça va jugar fins a l'1-1 amb una falta de tensió al mig del camp que em va recordar Obama l'altre dia en el debat amb Romney. Si el contrari és ordenat i treballa unes quantes coses de memòria, anul·la qualsevol per genial que sigui. Fins a l'empat a 1, el Barça no va tenir dos minuts seguits de toc ni de perill. Va fer un sol xut entre els tres pals a la primera part. Per sort, va ser gol. I se'ls va veure desendollats en la sortida de pilota. Deu ser la demostració d'allò que ens hem après de memòria: que el Barça és un equip que juga i s'ordena des de darrere, perquè la defensa d'urgència d'aquests dies, unida a la pressió del Madrid, va convertir la sortida de la pilota en una rifa infreqüent.

De la càrrega d'emotivitat nacional que va suportar el partit en puc dir el just, perquè al realitzador semblava que li havien dit allò de "sobretot, fill meu, no barregis política i esport", que és el que es diu quan per política entenem una bandera catalana. Són aquests mateixos que per més que s'hi fixin no són capaços de veure cap mena de barreja entre política i esport quan abans d'un partit toquen uns himnes o els caps d'estat salten com uns hooligans a la llotja. El nacionalisme dels estats és invisible, banal, normal o digueu-ne com vulgueu. Ja ho va dir el comentarista que vaig haver de patir: "Soflamas políticas en un encuentro de futbol. No tienen mucho sentido ". No, i ara.

L'agitació independentista d'ahir ens va deixar una lliçó: qui pensa i actua conforme als seus interessos acaba per difondre el seu punt de vista, de manera que pot aspirar a normalitzar-lo. Llegeixin aquesta piulada d'un diari de Madrid: " Gritos de independencia en el #barçamadrid en el minuto 17.14 por 1714: Cataluña pierde la Guerra de Sucesión ". M'imagino uns quants milers d'espanyols destinataris del missatge descobrint que el 1714 hi haver una guerra que va perdre Catalunya. Perquè, com bé sap el ministre Wert, la història, a les escoles, es pot ensenyar de moltes maneres.