Publicitat
Publicitat

Els obsessius vigilants d’un país molt dens en persones i boscos

Agents Rurals i Agrupacions de Defensa Forestal fan front a una sorprenent casuística d’incendis

Els catalans ja no juguen amb foc. De la mateixa manera que han après a cordar-se el cinturó al cotxe, a la immensa majoria ja no se’ls acut fer una costellada sota el primer pi que troben o fer una crema incontrolada d’un abocador. En part perquè han vist mil vegades per la tele la devastació grisosa i fumejant d’un bosc calcinat. I perquè saben que ara és més probable que els enxampin i acabin davant d’un jutge.

El 1994 va ser l’any en què tot va canviar. L’estiu d’aquell any les flames van arrasar una superfície equivalent a més de sis vegades la de la ciutat de Barcelona. Es va crear l’Infocat. El 1986, mesos després del gran foc a Montserrat, s’havia creat el cos d’Agents Rurals. Antoni Mur hi va entrar aquell any mateix. Avui n’és el cap, i sota el seu comandament (simbolitzat amb quatre avets a l’uniforme) hi té cinc-cents professionals.

Un incendi per excés de civisme

Els Agents Rurals són policia judicial en la investigació de la causa d’un foc, una dada fonamental perquè el jutge pugui atribuir-li una causa legal. Els focs tenen dues causes: els llamps i l’acció humana. A l’estiu, els llamps només són responsables del 20% dels sinistres. El 35% dels focs intencionats estan relacionats amb persones amb trastorns mentals. I en la investigació de les causes d’un foc, el catàleg és infinit: “Algunes són esperables, com les burilles llançades al bosc des d’un cotxe aturat en la retenció d’unes obres (sobretot ara que els cotxes no porten cendrer), però d’altres ni te les creuries: des de gent que organitza rituals satànics o vodús al bosc fins al cas d’aquell ciutadà suís que l’altre dia va provocar un foc a Alella. Va entrar al bosc a fer les seves necessitats i després de netejar-se va fer com fan a Suïssa en aquest casos: va cremar el paper de vàter per no embrutar el terra. Però esclar, un bosc mediterrani és bastant més sec que un de Suïssa”, diu Mur.

La comarca que no crema

A la sala del control central dels Agents Rurals, a Santa Perpètua de Mogoda, un videomosaic marca la posició i el moviment en directe de 200 vehicles de servei que estan patrullant el territori i un mapa de Catalunya actualitza el risc d’incendis del dia. Mig país està en vermell, excepte una comarca, una illa de color blanc, que és el Pla d’Urgell: “És que no té boscos. Està tota conreada”.

Des de la sala de control, els Agents Rurals envien cada dia centenars de SMS a pagesos i propietaris forestals amb textos com aquest: “Comarca amb pla alfa 2, no podran utilitzar picadora de palla amb tractor en cultius herbacis de secà de 12 a 18 h”. A partir del moment que el pagès està avisat, si causa un incendi pot passar a ser considerat negligència amb responsabilitat penal.

“Anem a veure com patrullem una sega a la Segarra”, ens diu Mur, i ens enfila a un Eurocopter B3. Quan sobrevolem Corbera de Llobregat i Vallirana notem el calfred dels agents davant tantes urbanitzacions rodejades de tanta vegetació. Ràpidament apareixen les verdes fileres de les vinyes del Penedès, i minuts més tard els camps marronosos dels cereals ja segats, com si estiguessin dibuixats amb corbes de nivell.

“Què, ja véns a cardar-me?”

Aterrem a la finca Guilandes, a Talavera (la Segarra), a un quilòmetre del punt on es troben les províncies de Barcelona, Tarragona i Lleida. El Tomàs Sarri, 50 anys fent de pagès, està segant sota la mirada del Quico Rivera, agent rural que coordina l’operatiu de la campanya de la sega en set comarques. Són 270.000 hectàrees que cal vigilar durant sis o set setmanes. Una guspira del tractor podria encendre la palla i ja hi seríem. A l’hivern, que tot és verd, el cereral és un tallafoc, però a l’estiu, el cereal i el bosc fan un continu llaminer per a les flames. Diu el Quico: “Abans els pagesos veien un agent i podien dir-li: «Què, ja véns a cardar-me?» Ara fem reunions i hem après a fer que els pagesos no se sentin criminalitzats per fer la seva feina”.

Deixem la Segarra i l’helicòpter ens porta a Santa Cecília, a Montserrat, on ens espera Xavier Jovés, cap de la regió central de les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF). És un model únic al món: 7.000 voluntaris amb coneixement del país que amb tractors, cubes i equips lleugers subvencionats pel sector públic i el privat tenen una gran capacitat d’extinció en primera intervenció.

Els secrets del romaní

El cap d’anàlisi de risc d’incendis, Xavier Castro, es belluga neguitós, a mig camí entre l’analista borsari i el comandament antiterrorista. Parla del foc com si fos una persona: “¿Per on ens pot atacar, amb aquest vent, humitat i temperatura?” ¿Es pot mesurar com de sec està un bosc? Sí. En aquesta oficina arriben a recollir romaní en quatre boscos diferents del país, el porten al laboratori agrari de Cabrils, el pesen, l’assequen i el tornen a pesar. La diferència entre les dues mesures és la humitat que contenia la planta. Quants incendis han evitat? Vés a saber, però deuen ser nombrosos, perquè, malgrat tot aquest desplegament, a Catalunya s’hi declaren vora 600 incendis forestals anuals.