11/02/2013

Un poema per a Iniesta

2 min
L'estadi, observant Iniesta. El migcampista va brillar.

Deia l'enyorat Emili Teixidor que la poesia és com el perfum, que amb un toc n'hi ha prou. Que no se'n pot abusar. Que per iniciar-s'hi, val més llegir un parell de versos ("o una línia", deia, "amb una línia n'hi ha prou!"), copsar-ne la intenció, paladejar les paraules, dipositar el llibre sobre la tauleta de nit, apagar el llum i dormir fins l'endemà. I l'endemà, una altra línia.

Però no totes les poesies permeten aquesta economia de consum. La d'Iniesta sobre la gespa, per exemple. I no només perquè el futbol està fet per empassar-se'l d'una tirada fins al final, sinó perquè el manxec està convertint cada partit en un recital inacabable, i cada vers que juga lliga amb un altre fins a compondre una estrofa admirable.

Ja fa molt temps que Iniesta ha après a jugar de manera pràctica i fàcil. Però és que ara, a la maduresa dels seus 28 anys, sembla com si s'exigís rigor estètic a cada pilota que toca, com si després de tants títols no en tingués prou amb el què i hagués entès que l'últim sentit de l'activitat de cada individu és el com .

En futbol, guanyar és el què , i guanyar és una empresa fonamentalment col·lectiva. I encara que és veritat que a Can Barça mai no ha valgut guanyar jugant de qualsevol manera, ara l'equip ha sublimat el seu com , i això ha estat gràcies a la suma dels estils individuals d'un grapat de futbolistes escollits que, com Iniesta, surten disposats a estampar la seva firma al final de cada partit.

No cal que marquin gols per ser recordats. Si em pregunteu què m'ha quedat de la matinal d'ahir us diré que la llarguíssima passada a Alexis en el primer gol, un control d'esperó per caçar una passada forçada de Valdés i una conducció fins a la línia de fons. L'assistència al xilè és la de qui juga el partit un segon abans que la resta, mou totes les peces al seu voltant a voluntat i condiciona el joc de tothom amb el seu joc. El control d'esperó és el del geni confiat. La conducció fins a la cuina contrària, amb el canvi de ritme, és l'explosió de la personalitat modelada a base de milers de decisions encertades anteriors. Iniesta ens sorprèn perquè cada jugada és el resultat, l'acumulació, de l'ofici adquirit i paït en anys de joc. És el que va contestar l'escultor Jaume Plensa quan li van preguntar quant temps havia trigat a construir Echo , una obra de tretze metres plantada en un parc de Manhattan. Plensa va contestar: "Cinquanta-sis anys, que són els que tinc. Aquest és el temps que m'ha costat arribar fins aquí".

La poesia d'Iniesta s'encreua al camp amb tota mena de proses. Sobretot, les de la incapacitat arbitral per entendre on acaba la permissivitat en nom de la continuïtat en el joc i on hauria de començar l'aplicació del reglament que protegeix el talent i, per tant, l'espectacle. Alguns àrbitres tenen la sensibilitat d'aquell policia amb qui Joan Brossa es va topar un dia que va anar a comissaria a renovar-se el carnet d'identitat. " Profesión?" "Poeta". "Paleta?" I Brossa: "Sí, paleta, ponga paleta ".

stats