Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

Entre la por i l'esperança

"Per aquestes i per moltes altres raons, donem el nostre suport entusiasta al president Barack Obama per a un segon mandat, i expressem l'esperança que la seva victòria anirà acompanyada d'un nou Congrés que estigui disposat a treballar per les polítiques que els americans necessiten". Així acabava l'editorial del New York Times d'ahir diumenge. Cap sorpresa: des del 1860 amb Lincoln, el diari es mulla explícitament cada quatre anys en favor d'un candidat, i des del 1960 amb Kennedy ha donat suport ininterromput al demòcrata.

L'Amèrica ultraconservadora odia mitjans com el NY Times . Sarah Palin feia cara de fàstic als mítings per lamentar que els liberal media distorsionessin les seves paraules, com quan preguntada pel conflicte entre Rússia i Geòrgia va dir "són els veïns del costat i, de fet, pots veure Rússia des d'Alaska". Hi ha un tipus d'Amèrica que odia tothom qui no pensi com ella, i aquesta rancúnia ha fet del periodisme de l'odi un negoci rendible. La seva conseqüència política més perversa és haver convertit la paraula compromís en sinònima de traïció . Però hi ha danys pitjors.

El periodisme de l'odi és una forma elaborada de propaganda, que ha capgirat el clàssic "els fets són sagrats, les opinions són lliures", en "les opinions són sagrades, els fets són lliures", i aquesta obscenitat s'ha apoderat del discurs públic sense complexos. Es fa de tot per mantenir el cervell del teleespectador/votant en una temperatura de confort doctrinal, al marge de qualsevol pensament crític. La història de la campanya electoral americana del 2012 recordarà Todd Akin, candidat al Senat per Missouri, quan preguntat per l'avortament en el supòsit de violació va dir que si la violació era "legal" (volent dir que hi ha denúncies falses) l'embaràs és improbable perquè "el cos de la dona té maneres per intentar eliminar tota la cosa". A una setmana per a les eleccions, Akin és a només dos punts de la seva rival demòcrata a les enquestes.

Podria semblar que hi ha una profunda contradicció en la societat americana, que es va fer independent proclamant el dret il·lustrat a la felicitat, capaç de produir més de tres-cents premis Nobel i d' eixamplar les fronteres físiques del coneixement humà fins al planeta Mart, i alhora fabricar aquestes impúdiques exhibicions d'ignorància. Fins i tot el republicà Mitt Romney, al seu llibre Cap disculpa , quan repassa per què van caure els imperis que van dominar el món, subratlla que el declivi d'Espanya va començar quan la Contrareforma va tancar el país al coneixement que venia de l'Europa protestant.

Però, en realitat, no hi ha tal contradicció, perquè res és casual ni gaire nou. La ignorància i la por sempre han funcionat per mantenir-se en el poder, i part del discurs conservador consisteix a presentar el món com un lloc perillós on la solució és més Amèrica, o sigui, més petroli i més carbó, més exèrcit i més unilateralisme, i menys estat (però que no em toquin la pensió ni el Medicare). Solucions fàcils per a un món complex, com si el canvi climàtic, el terrorisme o la crisi del sistema financer internacional fossin solucionables des d'un sol país.

D'aquí vuit dies, els americans votaran, i la immensa majoria ho faran considerant qui és més capaç de treure el país de la crisi econòmica. Si decideixen que Obama sigui un capítol breu de la història, el món perdrà una veu poderosa que ha entès les complexitats del moment i ha defensat els interessos dels Estats Units intentant que fossin compartits. "Us vaig dir que no seria un president perfecte", li agrada recordar, però entre els seus defectes no hi ha hagut cap baixada de nivell del discurs civil. Que no és pas poc en temps d'odi.