Misc 18/02/2017

La retirada que va començar a Washington

Els Urdangarin-Borbó explicaven que no havien de fer ombra mediàtica a Felip i Letícia

i
Antoni Bassas
2 min
Urdangarin i la infanta Cristina en un sopar benèfic a Washington  l’any 2011.

PeriodistaPels volts del 12 d’octubre del 2009 la colònia hispana de Washington DC es va revolucionar: la infanta Cristina de Borbó i el seu marit, Iñaki Urdangarin, assistirien a la recepció que l’ambaixador Jorge Dezcállar oferia amb motiu de la Festa Nacional d’Espanya. La parella havia arribat aquell estiu a la capital nord-americana, un cop Urdangarin havia estat nomenat conseller de Telefónica per a Llatinoamerica i els Estats Units. Cap al vespre del 12 d’octubre, als salons de la residència, obra de Rafael Moneo a l’exclusiu Foxhall Road, s’hi havia de circular a cops de colze. I no perquè els cambrers haguessin començat a treure safates amb pernil de jabugo (que també) sinó perquè tothom volia saludar la infanta, que, en efecte, havia comparegut. Aquella nit els Urdangarin-Borbó no van escatimar somriures. Els més atrevits els demanaven fotos: “ Yo soy valenciana y soy del Barça ”. I l’Iñaki replicava: “ Pues yo soy vasco y también soy del Barça ”. I tothom reia embadalit.

La parella no es va deixar veure gaire més en societat. De tant en tant, la infanta feia cua als cinemes Bethesda Row. Davant del cinema hi havia un Barnes and Noble on s’havia vist la reina Sofia posant llibres en una cistella de la compra que sostenia algú amb aspecte de policia.

El mes de febrer del 2010 el porter del Barça d’handbol David Barrufet va anunciar que plegava. La secció d’esports de TV3 em va demanar que entrevistés Urdangarin com a component d’aquell Barça que feia ploure els títols. Després de l’entrevista, vaig compartir un cafè sense presses amb l’aleshores duc de Palma. El seu nom ja havia començat a sortir en algunes portades i no per a bé.

Era un Urdangarin que encara trepitjava fort però que se sentia víctima del que considerava atacs infundats i davant els quals deia que no podia defensar-se donada la seva condició de gendre del rei. Va explicar-me el seu trasllat a Washington com el resultat d’una decisió de l’empresa familiar: calia comença a fer lloc a Felipe i a Letícia perquè més d’hora que tard heretarien el tron i ningú de la família els havia de fer ombra mediàtica. I això era bo, perquè tothom entendria, començant per la infanta, que no és el mateix ser la filla que ser la germana del rei.

Vaig pensar en aquella frase el dia que la infanta Cristina va seure al banc dels acusats, davant d’una foto del seu germà, el rei Felip VI. Vaig preguntar-me què devia pensar Urdangarin quan va ser apartat de la vida oficial de la família reial per “comportament no exemplar”, tenint en compte el comportament del rei Joan Carles. I avui, davant de la sentència, torno a sentir Urdangarin que s’acomiadava dient-me: “Què vols que hi faci, si em vaig enamorar de la infanta?”

stats