22/10/2012

Saps qui s'ha mort?

2 min
El setmanari Newsweek va anunciar que abandona l'edició impresa.

En aquests temps de crisi, els periodistes som el que més s'assembla a aquells matrimonis grans que esmorzen amb la pàgina de les esqueles i van passant llista mentre rumien que, qualsevol dia, els tocarà a ells.

Aquesta setmana passada li ha tocat a Newsweek , i el cas ha desfermat la seva reacció de tuits-obituari. Twitter és el llibre de condolències contemporani on anem deixant constància del nostre dolor. Lluís Foix ha escrit: "Si cau Newsweek en paper, qualsevol li pot anar al darrere". Més a la vora, hem notat el sisme i les rèpliques provocades pel comiat d'El País que Enric González ha escrit a Jot Down , un desfogament aplicable a la tragèdia de totes les empreses periodístiques i els seus treballadors, amb les seves pàgines plenes de paraules valentes i silencis covards, de quart poder al servei a la societat i de finca particular per a usos privats. El problema és que en una època de crisi general com aquesta, tots els errors comesos per acció o omissió ens exploten a la cara, i això vol dir reduccions de sou, expedients de regulació o, directament, tancament de capçaleres.

Perquè hi ha una part de la crisi periodística que és la mateixa que la de vostès en els seus respectius gremis: l'economia no tira i han caigut els ingressos publicitaris.

També hi ha la part imputable a la revolució digital: no sabem gaire bé com transformar les milionàries punxades electròniques en un negoci viable. Som com aquells actors del cinema mut quan es va inventar el sonor, aprenent a parlar de nou. Més de pressa i més pressionats que mai per les audiències i les crítiques automàtiques a peu d'article.

Un col·lega de La Vanguardia em replicava l'altre dia que més aviat som com el retratista d'estudi que descobreix que avui tothom té una càmera. Aquesta és l'altra. Hem perdut el monopoli emissor.

Però no tots els que tenim una càmera sabem fer bones fotos. Igual que hi ha molts més blogs mediocres que dignes de ser citats. El periodisme és un ofici per al qual no tothom serveix, i el nom del mitjà i el professional han de continuar sent una garantia. En Ramon Besa deia ahir que "la crisi és industrial i no periodística" i citava com a mostra la mitja dotzena de col·legues que havien explicat contra rellotge però amb precisió els perquès d'un partit tan cantellut com el 4-5 de Riazor.

Per això vull pensar que el periodisme, com el cinema, es transformarà però no desapareixerà, i que això passarà, crisis i tecnologies a banda, quan la societat percebi que si s'apaga la nostra veu, el que disminueix no és el soroll sinó la qualitat de la democràcia. Periodisme és relat, control, llum allà on no il·luminen els focus del poder. Hi penso cada primavera i cada tardor, quan escolto amb quina passió la Ràdio Pública Nacional nord-americana recapta diners entre els oients, amb el senzill argument que si volen sentir informació d'aquella qualitat, el mínim subjecta possible a diner públic i a anunciants, és important que els facin una contribució. I els oients la fan, amb crisi o sense crisi.

stats