Publicitat
Publicitat

La victòria de Díaz i el pacte federal amb Catalunya. L'editorial d'Antoni Bassas

La victòria d’aquesta nit a Andalusia té dos noms: PSOE i Susana Díaz.


PSOE, perquè quan acabi aquesta legislatura que ara començarà, el PSOE haurà estat governant Andalusia durant 37 anys, ininterrompudament. Passen les dècades i Andalusia no té alternança.


Això és mèrit propi: el de representar millor que cap altre partit el sistema de protecció social i les inversions que han permès que l’estat del benestar arribés fins a l’última família andalusa. Amb el PSOE; bona part dels andalusos que voten se senten protegits. El PSOE, des de Felipe González i Alfonso Guerra, té una arrel molt andalusa, sevillana, i una generació després, l’arrel és viva i continua donant fruits, immune a la corrupció, encara que sigui tan escandalosa i estesa com la dels ERE.


És mèrit també de Susana Díaz, una dona de l’època de l’EGB, militant des de les joventuts socialistes, amb un sentit del poder, de la victòria i la derrota tan fred que fa respecte fins i tot als socialistes catalans. L’exemple més clar de la seva personalitat és que va avançar les eleccions perquè Andalusia votés en solitari, per centrar en ella tots els focus, per no quedar subsumida en la dinàmica electoral espanyola. Amb la seva victòria d’ahir, Susana Díaz amenaça encara més el lideratge de Pedro Sánchez. Díaz no vol ni sentir a parlar de millorar el tracte fiscal de Catalunya perquè fa números, però ho amaga darrere l’afirmació identitària espanyola: Catalunya no pot ser nació, diu, perquè això vol dir privilegi. Si aquest com sembla és el futur del PSOE, si Andalusia és la reserva socialista espanyola, els camins pel pacte realment federal amb Catalunya han quedat molt enfangats.


El PSOE ha guanyat, també, perquè no té alternativa de govern. El PP és a Andalusia un desastre sense pal·liatius. Ha perdut més de mig milió de vots en relació a fa quatre anys.


I Izquierda Unida ha fet el pitjor resultat de la seva història, quan millor ho tenia per representar el desig de canvi per a l’esquerra.


Podem i Ciutadans entren al Parlament andalús. No han acabat amb el bipartidisme, difícilment podran impedir que Díaz governi, però  matisen l’hegemonia PSOE-PP. Podem ha recollit el vot de la indignació i del canvi, però d’aquí al tsunami pronosticat per la deformació que provoca la platocràcia, hi ha un món. Els minuts de televisió de Pablo Iglesias i Albert Rivera han tingut premi, però no bonus.


Així doncs, lliçons d’aquestes eleccions de cara a les municipals i a les espanyoles, les justes. Andalusia té el seu propi equilibri polític, favorable al PSOE. Encara hi ha partit, falten molts mesos per a aquest partit i el PP pot retenir la Moncloa.


Andalusia, doncs, ha proporcionat una victòria al PSOE molt dins del patró electoral i polític vigent a Espanya des de la Constitució del 1978.  No es perdin el treball que avui publiquem dels autors del blog El Pati Descobert, Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume. Qualifiquen de mite que hi hagi un tap generacional en la  política catalana i espanyola. Sobretot a la catalana: el Parlament, la mitjana d’edat és de 45 anys. Al Congrés, a Madrid, de 53. No, una nova generació de polítics als escons i als governs: Iglesias, Rivera, Garzón, Vila, Rovira, Vallet… el repte no és l’edat dels polítics, sinó trencar un sistema dissenyat sota l’ombra del franquisme. I en això de trencar un sistema, el que  Catalunya sigui independent és, avui, el projecte més trencador, més democràticament radical, més intergeneracional i més exigent amb el conjunt de la societat que hi ha plantejat a Espanya.