Publicitat
Publicitat

La insuportable lleugeresa de la singularitat

La definició de Catalunya com a nació té el màxim reconeixement institucional. Parlar de “singularitat” resulta força més que una tristíssima ocurrència

La designació de Catalunya com una de les “ singularidades políticas” d’Espanya es va fent habitual en el discurs socialista. Es miri per on es miri, determinar Catalunya com a singularitat és encongir-la, i és una nomenclatura que fa estrany en la definició política.

L’expressió genèrica apareix al discurs del PSOE en el que es coneix com la Declaració de Granada, del 6 de juliol del 2013. És la conclusió de la reunió del consell territorial, certament ben enraonada i molt més rica en la teoria que en aquesta desafortunada aplicació semàntica, a més a més treta de context. La tradició socialista, que recull prou bé Granada, ha demostrat que es pot ser federalista sense necessitat d’aigualir els territoris que es federen. El socialisme català, sobretot, havia considerat que el federalisme admet que el seu subjecte siguin nacions; el que a Alemanya anomenen land, que podríem traduir per país, i a Nord-amèrica, estat.

La fundació adjunta al PSC porta el nom de Rafael Campalans, justament un dels principals teòrics de la Catalunya nacional. La Catalunya republicana del primer terç del segle passat aplega un munt de teoria federalista sobre el pilar indiscutible de la Catalunya nació; Josep Benet en va endreçar una bona antologia, publicada sota pseudònim el 1974 a les exiliades Edicions Catalanes de París.

Campalans no només argumenta la Catalunya nació, sinó que modernitza el mateix concepte de nacional, afegint valors simbòlics als atributs clàssics de llengua, cultura, ètnia i territori, que el temps va demostrant que són, anàlogament al que pugui semblar, cada cop més canviants, quan no obsolets, com el factor ètnia, que tanta crueltat ha desplegat. Al seu llibre El socialisme i el problema de Catalunya, del 1923, escriu sense embuts que al costat dels “principis substantius” de caràcter social “hem d’afegir-hi un nou principi «substantiu» també per a nosaltres: el de la llibertat total i absoluta de Catalunya”.

No fa pas tant de temps que la Catalunya nació va formar part de l’últim Estatut, que va liderar precisament un socialista, Pasqual Maragall

És clar que no es pot fer presentisme i que al socialisme d’avui no se li pot demanar que deflacti ni tan sols la seva pròpia memòria. Però tampoc sembla prudent que en funció del fet que, amb tota la legitimitat del món, ni són independentistes ni estan pel referèndum tal com el planteja el sobiranisme, evitin o neguin l’evidència de la Catalunya nació, l’entaforin a la deixalleria de la història i en surti un plàstic reciclat etiquetat com a “singularitat”.

No fa pas tant de temps que la Catalunya nació va formar part de l’últim Estatut, que va liderar precisament un socialista, Pasqual Maragall. Era al preàmbul, amb una meditada fórmula sintagmàtica que té inspiracions d’almenys tres intel·lectuals de gran vàlua de l’obrador socialista: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària”. La nació de l’Estatut del 2006 és vigent, va ser aprovada pel Parlament de Catalunya, les dues cambres espanyoles i un referèndum. La nació va passar fins i tot pel sedàs del Tribunal Constitucional, que si bé no li atorga eficàcia jurídica, sí que n’admet la definició.

L’important del fet és, doncs, que la definició de Catalunya com a nació, ara com ara, té el màxim reconeixement institucional. És un fet, si més no semànticament, tan indiscutible, que parlar de “singularitat” resulta força més que una tristíssima ocurrència. El caràcter nacional de Catalunya és tan absolutament claríssim que un feixista de pedra picada com José Antonio Primo de Rivera el reconeixia fins a haver d’inventar-se un concepte metafísic com la “ unidad de destino en lo universal” per “harmonitzar” una Espanya que no era un aliatge sinó una addició sempre aritmèticament impossible quan els sumands no són homogenis. Primo de Rivera, que era intel·ligent i llegit, arriba a parlar de “pobles d’Espanya”. Fins i tot la monarquia ha inclòs a la seva manera la diversitat, i ostenta el títol del comtat de Barcelona, i la Constitució del 1978 diferencia nacionalitats de regions. Gregorio Peces-Barba, ponent pel PSOE, eminent jurista i posteriorment president del Congrés de Diputats, va dir en ple debat: “ El término ‘nacionalidad’ es un término sinónimo de nación, y por eso hemos hablado de España como nación de naciones”. Jordi Solé Tura, remetent-se a Benet, ho va confirmar.

Per acabar-ho d’adobar, un dels sinònims de singularitat és peculiaritat, que el provincianisme franquista usava: “ peculiaridades regionales”. Mala peça al teler tot plegat, que es complica en les mans maldestres de qui té més cridòria que arguments, com aquella frase de Rusiñol: “Si tens raó crida; i si no en tens crida més, que semblarà que en tinguis”. Per cert, Falla va enllestir Noches en los jardines de España, de clar accent andalús, al Cau Ferrat, la casa del seu amic Rusiñol a Sitges. Un dels promotors de l’homenatge popular a Rusiñol, el gener del 1926 al Parc de la Ciutadella, va ser Rafael Campalans.