No, no ha estat ETA

PeriodistaEls atemptats de l’11-M del 2004 van suposar un canvi de paradigma del terrorisme a l’Estat. ETA passava a la història i la jihad hi entrava. De la nació a la religió. El primer impacte, terrible, era que les víctimes civils esdevenien el primer objectiu de l’atemptat, no pas els “danys col·laterals”. Però el terror no esdevé terrorisme sense l’extensió de la por, que fa imprescindible el concurs dels mitjans i que es potencia amb la ignorància atrevida i la amoralitat que pul·lulen promíscuament per les xarxes. El lema cívic “No tenim por” és un excel·lent antídot.

La premsa va saber trobar l’equilibri entre el dret a la informació i l’apologia del terrorisme o la submissió als governs que inexorablement l’han utilitzat per afavorir els seus interessos espuris. La consigna oficial “ Ha sido ETA ” ha entrat als annals de la penosa hemeroteca. Les eleccions, tres dies després de l’11-M, depenien de l’autor de la massacre i de la manipulació informativa que la va circumdar.

La jihad va deslocalitzar el terrorisme, que fins aleshores a Europa era ben bé nacional allà on fos: Irlanda, Euskadi... Va globalitzar el terrorisme i, en conseqüència, també es va modificar l’antiterrorisme, que va posar en circulació la idea de III Guerra Mundial o Guerra Global, en terminologia d’avui. Els serveis d’intel·ligència agafaven protagonisme i cobertura transnacional, amb la promulgació de la llista d’organitzacions terroristes com a objectius a abatre des de la nova cartografia de conflagració mundial d’última generació. La inclusió d’ETA, i fins i tot de Batasuna com el seu braç polític, va ser determinant per al seu final.

Els agents infiltrats

Un dels mètodes essencials de l’antiterrorisme des dels protocols dels serveis secrets és la infiltració. A ETA la van desballestar operativament per aquesta via. D’una banda, s’evitaven atemptats a l’últim tram, quan era possible la desarticulació del màxim abast. De l’altra, els detenien tants dirigents, que els van blocar els mecanismes de regeneració. El resultat era que els militants eren cada cop més joves i inexperts, mentre que els infiltrats, perfectament camuflats, passaven a estar entre els més preparats dels comandos. Així m’ho reconeixien diverses fonts del seu entorn, no pas hostils.

Aquesta manera de treballar és bàsica en la lluita contra la jihad, però la lluita contra aquest terrorisme global que resa és molt més delicada que la lluita contra els seus antecessors, locals i aconfessionals. Les religions són un dret inalienable, i fan molt més bé que mal, però si el bé no és notícia, el mal és titular i trending topic.

Anoto la reflexió que em feia un agregat cultural d’ambaixada d’aquells que en realitat són una altra cosa, en el sentit que el terrorisme d’arrel islamista havia guanyat la batalla civil d’apropiar-se del que és políticament correcte i s’havia espolsat la pressió social que, per exemple, tan important havia estat en la derrota d’ETA. Als etarres se’ls podia treure oxigen tancant herriko tabernes i seus de l’esquerra abertzale; se’ls podien criminalitzar els dirigents polítics contraris a la lluita armada -Otegi, Díez Usabiaga-. Però és poc recomanable clausurar mesquites o aïllar col·lectius musulmans, i es va amb peus de plom a l’hora de fer controls d’identificació als bars on es reuneixen a prendre el te amb menta. Cap problema a adjectivar el terrorisme com a “basc” o “irlandès”; molt de compte a l’hora d’adjectivar-lo d’“islàmic”.

Deixo per a la literatura del gènere, encapçalada per Le Carré i Forsyth, el camp d’acció dels agents infiltrats en cèl·lules de gent molt jove i fonamentalista quan es tracta de decidir si, a més de salvar vides, han de calibrar si s’han de sacrificar perquè les vides salvades siguin les màximes i les que convenen més als seus interessos.

La situació política actual afegeix molts vectors en aquest indret conspirador, perquè en aquests moments Catalunya és segurament un dels espais d’Europa amb més quantitat d’agents dels serveis secrets per quilòmetre quadrat i nombre d’habitants. L’11-M va tenir conseqüències en unes eleccions espanyoles a la cantonada. Els atemptats a Catalunya han arribat a un mes i mig de la data prevista per a una votació de força més envergadura que la d’un relleu de govern.

Un Govern autosuficient

Per començar, ja s’ha desfermat una batalla política en una qüestió que, per definició, hauria de concitar tot el contrari. Demonització i angelització a gran escala. La dreta espanyola hegemònica practica la tàctica de la contaminació de les idees per la via penal: com que l’independentisme no és delicte, fem-lo delinqüent amb l’ombra de la sospita de delictes inqüestionables. Amb el terrorisme van vampiritzar tot el nacionalisme basc. A més, fan aflorar un conflicte de competències entre policies, que resolen posant al capdavant de les operacions el seu servei d’intel·ligència, per cert qüestionat per la manera d’intervenir i d’interferir en el procés català.

El govern català ha sabut conjuminar una bona praxi policial amb idèntica acció mediàtica, de tan alta qualificació que ha aconseguit el fet quasi inèdit de la beatificació d’un cap de policia. L’inqüestionable èxit de la investigació ha passat per davant del sedàs de l’honor institucional a les víctimes. Hi reflexionava en una piulada el diputat socialista Odón Elorza, alcalde exemplar de Donostia en els anys de ferro, que recordava com en una de les seves campanyes el seu amic Ernest Lluch va interpel·lar els proetarres que l’escridassaven.

S’ha explotat l’ítem positiu que l’estat propi és possible perquè, per la via dels fets consumats, el Govern ha demostrat autosuficiència i eficàcia. Per sobre del greuge de la marginació dels Mossos a l’Europol i de la circulació d’informació, qüestió que veurem si evoluciona a greu. Però marginació política no ha de significar aïllament real.

En tot aquest afer, el servei d’intel·ligència que millor coneix el terrorisme que implica àrabs és el Mossad israelià, per interessos geoestratègics obvis. Ni necessiten cap aparador per connectar amb qui vulguin, ni la policia autonòmica catalana els és llunyana, tenint en compte que van ser una de les fonts d’inspiració del seu model.