30/06/2017

Rèquiem per a un mateix

4 min
Rèquiem per a un mateix

Johannes Brahms va compondre Ein Deutsches Requiem, que traduïm per Un rèquiem alemany, arran de la mort de la seva mare. Brahms, que era agnòstic, no es va basar en la litúrgia de la missa de difunts; va fer un llibret que avui en diríem interconfessional, amb textos de la Bíblia. Un monumental cant a la comprensió, la concòrdia i la misericòrdia. La transcendència, tanmateix, no li és aliena: la hi posa una música sublim.

El rèquiem de Brahms se situa entre les millors peces d’aquesta forma simfònico-coral tan especial, que els compositors interioritzen i personalitzen com cap altra de les seves partitures: la majoria d’autors només tenen un rèquiem cada un! Com si fos una comunicació a la bestreta de la transcendència, i arriben a somatitzar tanta energia espiritual que és sabut com Mozart s’estava morint mentre componia la seva emblemàtica obra K. 626.

Els rèquiems són cimboris musicals, curulls de dinàmiques, i aconsegueixen transportar els auditoris que hi estiguin oberts ben al llindar de l’infinit, un bon assaig per quan arribi el moment del viatge iniciàtic... Sant Agustí, autor d’un interessantíssim tractat de musicologia, escriu que “els cossos ressuscitats seran com música”. Un cant a la bellesa que completarà la fórmula del violinista Einstein segons la qual la matèria no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. De la teologia a la física. “La metafísica de la música” la va argumentar cum laude la tesi doctoral d’Hug Banyeres (UB, 1996), filòsof escolàstic, director de la biblioteca del Seminari Diocesà de Lleida i organista del Santuari Nacional de Santa Teresina del Nen Jesús.

Impel·lit per la seva reflexió, he fet un estudi a fons dels rèquiems. Per comprendre’ls més que entendre’ls, em són de gran vàlua les aportacions pianístiques que puc interpretar, com ara la Marxa fúnebre de Chopin i les transcripcions de Liszt de les parts Confutatis i Lacrimosa del rèquiem de Mozart..., que Chopin va voler al seu funeral a l’església parisenca de La Madeleine.

Tinc catalogats vora quatre-cents rèquiems. L’element estadísticament pertinent és aquesta singularitat en opera magna que anàlogament tenen plurals aportacions en els altres gèneres musicals. La unicitat que em permet formular la meva teoria del rèquiem: el compositor s’escriu el rèquiem per a ell mateix i, tingui o no fe religiosa, tempta el desafiament o l’aventura d’establir una eventual comunicació amb la transcendència, que troba en la música el seu llenguatge intangible i energètic.

Els rèquiems succeeixen en el tempo històric les misses de difunts gregorianes, amb una baula de lligam en la polifonia renaixentista i l’immens Officium defunctorum, de Tomás Luis de Victoria (1605). Tenen excel·lents rèquiems Gounod, Cherubini, Berlioz, Dvorák, Bruckner, Perosi... La contemporaneïtat ens aporta, entre d’altres, els de Kurt Weill, amb text humanístic i ecològic de Bertolt Brecht; el de Stravinsky, tan breu com espectacular; el War requiem, del pacifista Benjamin Britten, per a la consagració de la nova catedral de Coventry, després que l’antiga fos destruïda per l’aviació nazi; el d’Andrew Lloyd Webber, l’autor de Jesus Christ Superstar, Evita, Cats...

Els rèquiems més interpretats i enregistrats, per tant els més populars, són l’esmentat de Mozart i el de Verdi, en aquest cas tan visitat pels abonats als teatres d’òpera com fet miques per veus líriques que pronuncien el llatí a l’anglesa i resen com si s’estiguessin declarant a alguna de les mil tres amants espanyoles de Don Giovanni. El de Brahms ve després, amb un frec a frec amb el de Fauré, que també inclou una llicència en el text, en destacar l’antífona In paradisum, al paradís. Subtilment, Xostakóvitx l’evoca al final de la seva Cinquena simfonia, tot just alliberant-se d’un període d’ostracisme estalinista.

Una de les fortunes emocionals que m’ha proporcionat el periodisme ha estat el tracte amb Sergiu Celibidache, considerat un dels millors directors d’orquestra de tots els temps. Li vaig veure assajar el rèquiem de Fauré i quan explicava l’ In paradisum temptava de transmetre als cantaires que s’havien de situar en una dimensió etèria o volàtil per entonar-lo, que havien de ser com els querubins músics de tantes pintures, elevar-se i que la música es confongués amb l’aire, que no pesés com no pesa l’ànima segons sant Agustí.

Sergiu Celibidache té enregistrats els rèquiems de Fauré, amb la London Symphony, i els de Mozart i Brahms, amb la Filharmònica de Munic, presa a l’església de Sant Lluc des del budisme zen que practicava el mestre! A YouTube hi ha força cosa penjada, sempre valuosa, més si tenim en compte que Celi es negava en rodó a enregistrar en estudi.

Els rèquiems no són obres tenebroses, al contrari, canten la llum -que també és a la fórmula d’Einstein- i ens conviden al descans en pau. Estat plàcid de bondat que ens ajuda a viure i ens entrena per morir.

stats