Urkullu, l’home pacífic en un país pacificat

PeriodistaIñigo Urkullu ha fet molt més que guanyar les eleccions basques. Les ha guanyades amb 14.000 vots i dos diputats més que en les anteriors, i ha fet un dels millors resultats de la història del PNB, en la franja de les dues últimes conteses d’Ibarretxe. Amb el 37,65% dels vots i 29 escons pot governar amb comoditat.

Iñigo Urkullu és un home pacífic que a més a més s’ha trobat el país més que pacífic, que deixa enrere mig segle de violència. L’ha administrat bé fent honor al seu perfil de gestor i les urnes han premiat aquesta conjuminació ansiolítica de paus. El País Basc vol passar les pàgines negres del dol amb les taques vermelles de sang, i una operació tan delicada demanava més prudència i assentament que no llançar-se a noves aventures. Això argumenta un dels spin doctors de Sabin Etxea, la Casa de Sabin, en record del fundador del partit, paret per paret amb l’església de San Vicente de Abando i davant dels jutjats. Tot un indret simbòlic.

En la claredat expositiva de les matemàtiques, els números diuen que el PNB pot governar sol, buscant els 9 escons que li falten per a la majoria absoluta en la geometria variable i/o amb un acord amb el PSE, que tampoc requerirà gaire retòrica de pactes compromesos. Els socialistes perden electorat una elecció rere l’altra, i l’última patacada, la d’ahir, és de fer llenya amb folre i manilles: 85.800 vots menys que el 2012, de 16 escons a 9. El PNB pot fer-hi acords des d’una superioritat prou aclaparadora.

Però ara com ara, fonts d’uns i altres donen a entendre que volen aquest acord, que ja els ha funcionat en l’anterior legislatura i els funciona als ajuntaments de les tres capitals i en altres municipis importants. A més a més, tenen l’experiència de 14 anys de governs de coalició PNB-PSE, amb un balanç notori en el capítol de fer país.

No hi ha dificultat a acordar un programa socialdemòcrata per aprofundir en la societat del benestar i deixar la taxa d’atur per sota del deu per cent i, gràcies a la despesa social que els permet el concert econòmic, fer-lo tècnicament imperceptible. Pot semblar, a primer cop d’ull, que nacionalistes i socialistes col·lisionaran en la qüestió nacional o identitària, però ni uns ni altres tensaran la corda com en l’ancestral esport de la sokatira.

Al contrari, els socialistes bascos podran fer valdre que en el seu programa defensen una idea nacional inspirada en Pasqual Maragall, que va ser durant molts anys un mirall per a ells i no fallava mai en les campanyes del seu amic Odón Elorza. El federalisme asimètric i el sobiranisme tenen el punt de trobada que van temptejar a l’Estatut del 2006.

I amb Otegi habilitat?

L’independentisme sense matisos queda en mans de l’esquerra abertzale, que té més marge per liderar l’oposició pel costat de la bandera que pel dels pressupostos. Arnaldo Otegi ha fet un bon paper, fent que l’esquerra abertzale remuntés la colonització de Podem, que venia pletòric després d’haver guanyat les dues eleccions generals. Si Otegi no hagués estat inhabilitat i el vot repercutís en el candidat, els experts en sociometria afirmen que Bilbu encara hauria tret més bons resultats. Consideren que amb Otegi de candidat haurien pogut recuperar també els 50.000 vots i 4 escons que han perdut respecte del 2012, amb l’ input en calent del final definitiu de la violència.

La legislatura que arrenca preveu un govern estable en una societat del benestar que arrela i amb una pau que es consolida. Les assignatures pendents d’aquesta pau també estaran en més bona situació per ser aprovades: el final definitiu d’ETA amb armes i bagatges, que quan s’acosta el cinquè aniversari -el 20 d’octubre- del cessament de l’activitat armada fa sonar el rum-rum de les expectatives, i la solució del problema dels presos amb una aplicació garantista de la legislació penitenciària.