Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

L’odi soterrat

Durant força temps, molts pobles de Mallorca han viscut engalavernats per un odi soterrat. Tot va començar fa vuitanta anys. A les cinc i quart del matí del 16 d’agost de 1936 desembarcaven uns 1.500 soldats republicans a la costa de Llevant de l’illa. Feia un mes que havia esclatat la Guerra Civil. La Generalitat havia encomanat al capità Albert Bayo la conquesta de les Balears. Després d’haver aconseguit les Pitiüses gairebé sense cap mena de resistència, l’objectiu era l’illa gran. Tot feia pensar que seria una ocupació igual de plàcida.

Els republicans tan sols es trobaren amb un grup de vinc-i-cinc falangistes a Portocristo. En lloc, però, d’avançar cap a Manacor i Palma, es varen entretenir a saquejar cases i a cercar menjar. Això va ser aprofitat pels nacionals per passar al contraatac. El setge s’estrenyeria amb l’ajuda de la Itàlia feixista de Mussolini, que, patrocinada pel banquer Joan March, seria liderada per Arconvaldo Bonacorsi, més conegut com a 'conde Rossi'. Amb aquells reforços, l’operació del capità Bayo acabaria essent un fracàs.

El 4 de setembre, tres setmanes després, les tropes republicanes es reembarcaren per ordre del govern de Madrid. Unes dues-centes persones, però, quedaren a terra. El 'conde Rossi' no tingué miraments amb cap d’elles. Tutti i rossi fucilati (“Tots els rojos afusellats”) era el seu crit de guerra que li traduïa davant tothom el pare Julià Adrover, un capellà mallorquí que volgué imbuir de legitimitat divina aquella croada. Fou molt impactant l’assassinat de cinc joves infermeres que, en ser capturades, varen ser acusades de prostitutes i sotmeses a l’escarni públic. Violades fins a l’extenuació, serien afusellades el 5 de setembre.

Ningú no pogué aturar la bístia desbocada del 'conde Rossi', un fanfarró amb set de sang i de sexe –eren sonades les seves orgies a l’hotel Mediterráneo de Palma. Els seus quatre mesos a l’illa deixaren més de dos mil morts i molta por. Cada nit, els seus homes, coneguts com 'Los dragones de la muerte', passaven casa per casa i s’emportaven els rojos al cementeri perquè fossin afusellats. També es volgueren buidar els camps de concentracions i les presons de Mallorca –una de les més saturades era la de Can Mir de Palma, a l’espai que ocupa ara el cine Augusta. Davant la impossibilitat de la justícia militar d’imputar als presos cap càrrec, es començà per enviar-los per grups al seu lloc d’origen. El seu destí, però, era la mort. Més d’un veïnat es despertava a mitjanit espaordit pel so eixordador de les metralladores. Sovint, alguns cadàvers eren deixats a les cunetes de les carreteres com a senyal d’avís a la resta de “desafectes al règim”.

Tant d’horror seria recollit per l’escriptor francès Georges Bernanos en el llibre 'Els grans cementeris sota la lluna', publicat a París el 1938 enmig de fortes crítiques des d’Espanya –la filòsofa Hannah Arendt el va definir com “el més important pamflet contra el feixisme”. El 1934, Bernanos s’havia instal·lat a Mallorca amb la seva família a la recerca d’una vida més econòmica. Catòlic, monàrquic i dretà militant, en un principi havia vist amb bons ulls el 'Alzamiento'. De seguida, però, se’n desentengué en veure els excessos dels falangistes. L’autor francès parla d’una política orquestrada de “depuració” que responia a “venjances personals” i que comptà en tot moment amb la indiferència del bisbe de Mallorca d’aleshores, Josep Miralles. El seu silenci fou especialment clamorós quan es produí l’assassinat de Jeroni Alomar Poquet, un capellà de Llubí que no volgué callar.

La repressió planificada s’acarnissà especialment amb els polítics republicans. Els somnis de llibertat del batle de Palma (Emili Darder), de Manacor (Antoni Amer 'Garanya') o d’Inca (Antoni Mateu) foren escapçats en nom de la barbàrie. La postguerra en silencià els noms. Així, els falangistes aconseguiren el seu objectiu. Passaren els anys i se succeïen les generacions. La gent gran, però, a pesar de la por, no oblidava. En els pobles tothom sabia qui havia matat a qui. Familiars de represaliats havien de canviar de vorera en topar-se de cara amb uns botxins que es passejaven impunement. Hi havia un odi soterrat, mirades d’impotència enverinades d’ira.

Per sort, fa vuit anys vàrem poder conèixer de primera mà els testimonis del bàndol dels vençuts –molts avui ja morts– gràcies a la sèrie documental 'Memòria i oblit d’una guerra', de l’extinta Televisió de Mallorca. Va ser així com vàrem descobrir la nostra història robada. El més trist, però, de tot plegat, és que la justícia s’hagi torbat vuitanta anys a arribar. No debades, ara, a instàncies d’una llei balear aprovada sorprenentment per unanimitat, els cadàvers d’aquella ignomínia ja podran rebre una sepultura digna, fora de les fosses comunes. En una democràcia tan amnèsica i volgudament ineficient aquest és l’únic consol per a tant d’odi soterrat.

www.antonijaner.com